Amics de la Massana

LA CAIXA CADA DIA MENYS A PROP

Isabel Campi

Fa uns anys l’eslògan de La Caixa era “cada dia més a prop”. Ara sembla que la proximitat física ja no és un valor per a la entitat. Al meu barri (Esquerra de l’Eixample entre Villarroel i Comte Urgell) ha tancat de cop tres oficines amb la qual cosa cal fer una excursió per arribar als seus serveis. Sembla que l’allunyament físic es vol compensar amb un “apropament psicològic” i un disseny friendly.

La Caixa ara ocupa a l’edifici Winterthur de la Plaça Francesc Macià un gran local en forma de cafeteria (?) batejada amb el nom de All in one que amaga al soterrani les seves prosaiques funcions. A la “cafeteria”, de disseny minimalista i elegant, al principi hi servien begudes i snacks. Com que la iniciativa ha estat un fracàs ara hi han posat prestatgeries amb llibres, sillons i plantes. Si necessites un gestor l’has de demanar i aquest acudeix amb un portàtil. Ara el missatge és “com a casa”.

Al soterrani, on es fan les operacions, hi ha tota mena de productes en exposició de manera que no saps ben bé si estàs en un banc o en una botiga. Els caixers —interiors i exteriors— ja no son de color groc llampant per atreure l’atenció sinó d’un discret acer inoxidable que els hi dona un aspecte high-tech. A la façana no hi ha res que t’ajudi a identificar que estàs davant d’un establiment bancari. Aquesta diabòlica estratègia, que es va repetint a totes les oficines noves, dificulta la identificació en general i l’accés als pensionistes de més edat o a les persones amb problemes de mobilitat perquè cal reconèixer que La Caixa “cada dia està mes lluny”. Al davant d’aquesta Flagship Store (botiga insígnia per dir-ho en llenguatge de màrqueting contemporani) hi ha una parada del Bus turístic els usuaris del qual se’n van a un altre banc o una altra cafeteria perquè no identifiques que All in One es un lloc on es treuen diners o es fa canvi.

Per acabar-ho d’adobar en aquestes “saletes d’estar-cafeteries”, en les que t’atenen servicials hostesses, de vegades no pots fer una consulta ni pagar l’IVA perquè no hi ha el personal bancari adient. Reconec que anar al banc no es precisament una experiència que a mi m’agradi, però convertir les agències en un espai domèstic tampoc hi ajuda. Per una banda La Caixa ens empeny a ser moderns, a comunicar-nos amb ella mitjançant internet i a no trepitjar l’oficina, però per l’altra, ens atrau amb eufemismes “de disseny”. Què dimonis volen?

Isabel Campi, 2020.

VISITA AL TALLER BBEM /22.02.20

Glòria Ponsà i Lluís Fortaleza

La sola arribada al carrer Tucumán nº 6 bis i pujar al primer pis, on està el taller, ja és una experiència interessant per a un urbanita barcelonès: Et trobes en un recorregut i uns espais d’ambient cinematogràfic.

Entrada al taller BBEM.

Un cop al taller la visita esdevé memorable: Tres artistes, tots tres ben diferents, amb caràcters, tècniques i processos absolutament diversos. Tot i així compartint un taller comú, cadascú en una zona pròpia sense interferències.

Per ordre rigorós i, també, sense interferències mútues, el Xavier Masero, el Daniel Berdala i el Gaspar Burón ens expliquen la seva visió expressiva, les seves obres, intencions i projectes. Veiem obres acabades, obres a mig fer i obres començades. En la seva exposició es detecta amb claredat el seu apassionament per allò que fan.

Xavier Masero explicant la seva obra.

La visita val la pena; Un pot visitar un taller d’un ceramista, un estudi d’un pintor o un escultor, però aquest taller és un taller d’art de gran amplitud. No hi una sola manera de concebre l’art ni d’expressar-la, és diversa.

Espai i alguns treballs de’n Daniel Berdala

Gaspar Burón mostrant la seva obra.

Com ja hem dit, els tres: El Dani, el Gaspar i el Xavier són ben diferents, amb una forma de fer i un estil molt propi de cadascú. Aleshores un es pregunta: Què els uneix?: L’Escola Massana, on van estudiar i són amics des d’aleshores.

Cal dir, per acabar, que vàrem sortir d’allà amb molt bon gust de boca, i no només per l’excel·lent vermut amb que ens van obsequiar.

 

UN ESPECTACLE ORIGINAL

Santi Giró

El 8 de març del 2020, Dia de la Dona, el Teatre La Sala de l’ Ametlla del Vallès va programar l’ espectacle GUSPIRES DE SO.

Mariona Sagarra, veu, Raül Costafreda, guitarra i Daniel Berdala, pintura , dalt d’ un terrat imaginari , van fer esclatar una emocionant celebració audiovisual a partir d’ una selecció de poemes de Montserrat Abelló, Mercè Rodoreda, Dolors Miquel, Maria Mercè Marçal, la poetessa i cineasta iraniana Forough Farrokhzad i un tast d’ Ovidi Montllor amb  l’ “Homenatge a Teresa”.

La música i  les cançons  de Mariona Sagarra i Raül Costafreda, s’ enfilen per un espai vertiginós fet d’ idees elementals, vivacitat polifònica i tres memòries llunyanes: el jazz tradicional, el musical americà i el rock melòdic. Molt, molt estimulant.

A les cordes tensades per assecar la roba del terrat hi pengen tot de llenços de paper blanc a punt de la intervenció pictòrica de d’ en Daniel Berdala.

Farà de sismògraf, al ritme de la música i el sentit de les cançons? Farà del que sentim una interpretació abstracta o onírica? Un contrapunt  conceptual? O farà una plasmació literal de tot plegat?

Ha escollit la representació literal, la solució més solidària: Si la cançó parla d’ una mirada sobre la ciutat, en Daniel gargoteja un carrer ple d’ edificis, si parla d’ una noia pinta una jove. Ha de treballar tan de pressa que el resultat és, lògicament, desigual. Diria que el paper setinat i poc  o gens secant, deixa lliscar les brotxes, pinzells i pintura sense resistència en detriment del control del traç. Els papers sense suport rígid, penjats a l’aire, tampoc ajuden a precisar el gest i el pensament de l’ artista. Curiosament la millor de les peces acabades va ser la més abstracta i saturada de color.

Ara, el mes interessant d’ aquesta acció artística és el procés, veure pas a pas, traç rere traç, regalim a regalim, taca rere taca, com l’ obra creix , es desdiu i es reconstrueix a redós de la música i les cançons. Recordeu la pel·lícula de Clouzot; Le mystèr Picasso.  I també que el millor dels concursos de pintura ràpida de paisatge, com el  de Puigreig,  és caminar amunt i avall de la contrada  per veure com les obres es van revelant  a poc a poc i màgicament, de vegades amb resultats molt estudiats i d’ una bellesa plausible.

Això és el que va fallar a l’ espectacle que comentem a causa de la disposició de l’ atrezzo: la taula amb la paleta del pintor, els baffles, el faristol de la cantant etc. tapaven l’ activitat d’ en Daniel en el segon pla, de manera que no es podia seguir, lamentablement, la intensa  evolució de la creació

A la propera, una propera hi ha de ser donat l’ èxit i l’ encert de l’ experiment, un cavallet ferm amb els papers sempre a l’ esguard de l’ espectador, per exemple, seria molt d’ agrair.

Al final de l’ espectable el públic  es va poder endur les obres a casa seva. Vaig veure al carrer, ja de nit, un seguit de persones, amb els papers enrotllats  o penjant dels braços oberts, enduts per una certa felicitat.

INTERIORISME TENDENCIÓS

Antoni PM

Em suggereixen fer alguna contribució a la temàtica de les tendències actuals en el disseny d’interiors. Tema difícil, perquè no voldria reduir l’interiorisme a una qüestió purament de moda. Penso que hi ha un transfons cultural que no cal oblidar, i que va canviant amb un ritme bastant més lent que el de les modes.

Per començar, penso en un premi que es va inventar l’Oscar Tusquets (no poso accent a la O, perquè probablement sabeu que ell va dir que trobava ridícul i de moda accentuar les majúscules, o quelcom semblant; i que -posats a fer- inclús preferia que li diguessin Oscár).

Torno al premi, es deia Premi Dècada, i volia reconèixer els edificis que al cap de 10 anys de ser acabats, aguantaven millor el pas del temps.

Van haver algunes edicions del premi, però la crisi del sector i dels patrocinadors va acabar amb la iniciativa.

A mi em va semblar una idea brillant -com moltes d’en Tusquets-, però també extraordinàriament difícil d’acotar bé. Què avaluem d’un edifici: si al cap de 10 anys aguanta bé la seva imatge o ha quedat démodé, si l’aplacat de la façana ha saltat o no, o si té xurretons de brutícia, si els usuaris han desfigurat deliberadament els espais interiors…?  Tot plegat, hi ha massa variables a considerar. Ara bé, la idea és molt bona, perquè aquí ningú pren en consideració els temes del manteniment i la permanència dels projectes, un cop inaugurats i fotografiats. Els anglesos tenen una ciència, la post occupancy evaluation, que no té traducció local.

Vaig pensar, doncs, que per fer-me una idea més panoràmica i contextualitzada de les tendències actuals, potser fora bo mirar momentàniament cap enrere, i aleshores apareixerien diferències aclaridores d’on estem.

Vaig revisitar una revista de l’any 2001 (recordeu Una odisea del espacio ?) i per atzar, sortien les obres candidates als Premis Fad d’interiorisme d’aquell any.


Revista Inde, juny de 2001. Autors de les fotografies esmentats.

És curiós, perquè tot sembla molt actual, podien ser obres d’avui dia. Potser res havia canviat.

Però havia algunes característiques destacables. Les imatges mostren espais buits, molt abstractes, amb superfícies planes i volums en blanc, amb plecs i reculades. Podrien ser perfectament les maquetes dels projectes, però es tracta del producte final. Hi ha un excés de geometria pura i despullada, sense més. Ni senyals de vida ni d’ocupació. Era el regnat del pladur. Diria que avui en dia, la selecció seria un tant diferent.

De les quatre obres, va guanyar la millor, clarament. Estic d’acord amb el jurat. La Livraria Almedina, a Lisboa, dels germans Aires Mateus.

 

És la única que té una component significativa important, apart de l’anècdota del prospecte farmacèutic dels Bailo i Rull. La llibreria traslladava de manera brillant, en termes visuals, la idea de “La casa del llibre”, nom -per cert- d’una coneguda cadena de llibreries. 

Fotografia: Santi Giró

Com sol passar, la imatge de la llibreria buida que mostren els autors és potentíssima. Però està ubicada en un centre comercial, en unes condicions d’entorn no òptimes. I paradoxalment, plena de llibres -en termes estètics- resulta pitjor que buida.

Així que, de moment, aquí estem. S’agrairan discrepàncies i altres comentaris.

 

(Continuarà…)