Daniel Berdala. Exposició – el quadern robat.

Durant tot un dia fuliginós, inexpressiu i mut de la tardor de l’any, que els núvols pesaven feixucs i baixos en el cel, jo havia travessat, sol i a cavall, una extensió de país singularment llòbrega; i a la fi, quan ja s’apropaven les ombres del vespre, vaig trobar-me a la vista de la melancòlica casa Usher. Així comença “La caiguda de la casa Usher” d’Edgar Allan Poe segons la traducció de Carles Riba. Fa pocs mesos vaig rellegir aquesta narració i mentre ho feia, em venien al cap algunes de les pintures de Daniel Berdala que havia vist recentment. Les obres de Berdala sorgeixen d’una pulsió netament romàntica. La seva inspiració és emocional, i tant poden partir del descobriment d’un paisatge natural o de la voluntat de pintar un estat anímic. Poe deia que la literatura havia de ser un corrent subterrani sota la superfície, i l’obra de Berdala recorre pels viaranys ocults del subconscient. En les narracions de Poe, l’entorn es transforma amb l’estat anímic del personatge i a l’inrevés. Són aquests camins invisibles els que recorren les pintures que presentem en aquesta exposició. Uns camins que, fent ús de la representació del món exterior, recreen el món interior i exalten els sentiments o la subjectivitat de l’artista. Aquest interès en la penetració psicològica a través de la pintura, desemboca, de vegades, en la construcció al·legories del moment actual. Una mostra d’això, la constitueix la sèrie dels equilibristes: una persona travessa un paisatge incert sobre una corda fluixa, una al·lusió clara a la incertesa i la inseguretat. Podem arribar al final o caure al precipici, però si arribem serà fent equilibris i gràcies també a la sort o la inspiració del moment.

El 30 d’octubre de 2021, als espais de la Fira de Valldolid, va tenir lloc aquest seminari (acompanyat d’una mostra diversa d’aplicacions en el camp de les noves tecnologies i l’artesania) liderat pel Centro de Referencia Nacional de Artesanía dirigit per Antonio Suárez Martin.

Aquest és el títol d’una magnífica exposició que, comissariada per Sílvia Ventosa, presenta Artur Ramon Espai d’Art (del 15/9 a 29/10 del 2021).

Coneixent a la comissaria (conservadora de Tèxtil i Moda del Museu del Disseny de Barcelona) era d’esperar aquest accent en el valor de l’art tèxtil. Valor que ella va viure de primera mà a través de la rica trajectòria de la seva mare, Aurèlia Muñoz.

I l’espai era idoni, ja que la família Artur Ramon, tenint una llarga trajectòria en les antiguitats, tenen una concepció àmplia del que pot ser exposat. Així veiem com mariden les propostes de les artistes tèxtils contemporànies amb pintures, gravats, catifes, i teles estampades africanes. Aquest és sens dubte un dels punts remarcables d’aquesta mostra, que genera una convivència sinèrgica, tot obrint la sensibilitat de l’espectador que transita d’una peça a l’altra de manera oberta i estimulant.

Perquè aquest és un dels qualificatius, a parer meu, principals de la mostra: l’estímul estètic en el sentit més íntegre del terme, tot eliminat aquella jerarquia de les arts majors i menors.

Dedicat a Françoise Hardy

En Jaume ha demanat hora a la Marta, la seva assessora legal. S’ha decidit a fer-li una consulta molt difícil. D’una cosa que fa temps que barrina i que el té molt i molt preocupat. En Jaume és ebenista i fa molts anys que l’avi de la Marta, i després el pare, ja li portava tota la paperassa del taller. Avui no parlaran d’impostos, de la reclamació d’un deute o de la contractació d’un nou oficial. Avui, potser, tindran l’última conversa de la seva vida.

-Bona tarda, Jaume, des del juny que no ens veiem! Vostè dirà!

En Jaume va per feina, treu d’una bossa verda amb cremallera el diari La Vanguardia del dia obert per la pàgina dels obituaris i el posa sobre la taula.

-Mira, aquí diu que “ens ha deixat” per dir-nos que ha mort. També podrien dir que ha marxat o que ha fugit involuntàriament. Ja fa un temps que començo el diari per les esqueles. M’ajuden a calcular estadísticament el temps que em queda. Ara, però, algunes esqueles no posen l’edat del difunt. Això les fa menys interessants. És estrany també que només els casos de difunts amb determinats oficis com editor, catedràtica de llatí o empresari de la construcció, siguin mencionats per la seva activitat en vida. Com si no fos una feina prou notable haver estat conductora d’autobús o manyà!

Trobo que les esqueles haurien de complir uns mínims requisits informatius com a servei públic. S’haurien de completar amb dades d’interès general com, per exemple, la vida laboral de l’interfecte, situació familiar, explicar sintèticament de què ha mort, si la malaltia ha estat llarga o dolorosa, si ha necessitat cuidadors, etc. i, molt important, el cost de tot això.

–El que vostè diu seria d’agrair i potser tornaria a portar les esqueles de La Vanguardia a la primera plana, però xoca amb la reserva i el sentiment de respecte a la intimitat que tots tenim.

–No t’ho creguis, l’esquela integral que reclamo ajudaria l’entorn dels difunts a fer el dol. Pels benestants seria un consol publicar tot el que han arribat a fer per acompanyar el finat. Hi hauria una certa competitivitat entre famílies i molta preocupació per quedar bé, la qual cosa, en el fons, beneficiaria el malalt en el seu eventual procés de recuperació, que és el que compta.

–Els menys afortunats; pobres, aturats i marginats de totes classes, ni que els hi paguin, no voldran donar cap informació vergonyant.

–Al contrari. Farien servir l’esquela per reivindicar-se i denunciar les mancances socials i les desigualtats estructurals. Això, a més a més de vehicular la ràbia i el patiment del seu entorn, a la llarga, podria arribar a mobilitzar la gent i estimular les administracions concernides. Aquestos acabarien competint per veure qui la diu més grossa.

–Es veu que a vostè, en aquests moments, el preocupa força la mort.

–No gens. No diré que la cobejo, però a la meva edat no m’amoïna. M’horroritza i em dol moltíssim la mort dels altres: els de casa i els amics, no cal dir-ho! Els joves i els milers i milers de víctimes anònimes i indefenses. Però marxar al capdavall és una manera força eficient per afluixar, d’una vegada, l’impuls d’anar tirant. És massa complicada i lenta una vida per fer-la córrer massa temps. Especialment espero que els pocs que em queden i em coneixen m’acabin oblidant. Em fa una certa il·lusió fer net. Fondré’m. Haver passat, deixar-ho anar definitivament i suposar que els que segueixen ho faran millor.

 Ara, mira què et dic de la feina; bona part dels mobles, els marcs, les portes i les finestres que he anat fent al llarg de la vida serviran molts i molts anys. Ho puc assegurar.

–I doncs?

-M’amoïna força la manera i el moment del traspàs. Una lenta agonia i tota la pesca. I, com a tothom, la dependència i donar la tabarra! El descontrol.

 Ara per ara però, els infarts fulminants a les cinc de la matinada, ben agitat, són d’allò més recomanable. Exactament el decés somiat. A partir d’aquí tot són incògnites summament inquietants…

-Jaume, tal com ho veig, potser no S’hi hauria d’amoïnar. No saber com aniran les coses és el més normal del món. No hi ha ningú que ho tingui tot collat. Com es pensa que estem fabricant la nostra vida la gent jove? Atrafegats a resoldre misteris! l’un rere l’altre i de vegades a grapats. Podrem fer gaire temps el treball que ens hem proposat? Arribarem a fi de mes? Què serà dels nostres fills? Patirem malalties cròniques? Acabarem socarrimats pel canvi climàtic? Entendrem mai res de com funciona tot plegat?

–Ceeert!, sí, a mi ja m’agrada, i molt!, aquesta estranya oportunitat de vida que m’he trobat. M’he sentit estimat de veres i he après a estimar sense gaires miraments. Ha estat una experiència irrepetible . Han estat molts anys, amb tombants foscos i d’altres fugaçment lluminosos. Molta feina, molta gent, potser massa coses. Crec que he estat un paio valent sense tenir res gaire clar. Vist tot el què he passat, potser ara no m’hi atreviria. He mirat de fer alguna cosa útil i m’he preocupat sense remei de la gent quasi bé a tothora. Però la diferència entre vosaltres i jo és que ja he exhaurit totes les incògnites, no em queden misteris personals. No tinc marge per a res de nou. La meva vida no té sentit. Cap vida té sentit sense desafiaments concrets i necessaris.

-Sempre hi ha la cura d’algú.

–Tinc el fill i els nets lluny d’aquí. Els noi és enginyer a Tolosa. La meva dona era d’Albi. Per altra banda, podria continuar amb un voluntariat social, cultural o polític, per exemple, però ja estic fatigat i el retorn que m’arriba de tot això em deprimeix i m’impacienta. Els patiments i les decepcions sedimentats ocupen molt de lloc i es queden quiets arrapats als ossos.

-També hi ha la possibilitat d’estudiar coses noves, de rellegir algunes novel·les de nou-centes pàgines, de tornar a escoltar Brassens, de pintar a l’aire lliure amb un bonic cavallet plegable de faig…

–Precisament una de les fal·làcies més risibles de l’èpica revolucionària va ser la promesa d’alliberar prou temps, després de la victòria proletària, per possibilitar el desplegament artístic, literari, filosòfic, etc. de la ciutadania en general i sense excepció. Jo ara tinc temps, però no tinc ni el talent ni la voluntat per escriure res que valgui la pena, com a màxim algun poema per airejar alguns remordiments. Prou faig com a lector perseverant i espectador amatent de cinema i de teatre… 

–I què me’n diu del dòmino, la petanca, els escacs,”l’aquagym”, els balls de saló o els viatges a Gósol.

–Pel ball, és estrany, conservo encara una energia tan espectacular que ja no trobo parella i a Gósol hi tinc massa records per tornar-hi sol.

–Se sent sol.

–Estic sol. No hi ha res més angoixant. Potser la pobresa, la decadència física i la pèrdua intermitent de la consciència. Donar per segur que res pot arribar a canviar gaire. L’avorriment. Cuidar algú que no t’estima. Pensar.

–Pensar?

-Pensar per decidir què faig. Si m’espero com un trist estaquirot, minvant dia a dia les pistonades o si busco una drecera prou interessant per pirar amb ordre i alhora acontentar tothom.

–Vol dir que pensa marxar voluntàriament del món sense fer-se mal i alhora acomboiar els seus?

–Si, de fet encara no tinc la solució acabada però no deixo de pensar-hi. Per això estic aquí.

-Perdoni, ¿vol alguna cosa per beure?

-Un got d’aigua de l’aixeta.

-Jo prendre, si m’ho permet, una cosa una mica més forta.

Beuen en silenci un parell llarg de minuts

–Jaume, m’ha deixat molt intrigada. Diu que no vol deixar res a l’atzar?

 -Ja ho veuràs: a finals del segle XIX a la Vila de Gràcia, per exemple, eren freqüents les sessions d’espiritisme. Els espiritistes maldaven per invocar i comunicar-se amb els difunts. Ara voldria proposar una acció contrària; desconnectar honorablement d’aquesta vida per sempre més però posant t’hi jo, ben desvetllat, l’hora i el lloc.

Què rius? No, no riguis. És divertit però no bromejo. Voldria evaporar-me en un obrir i tancar d’ulls. De mi només quedarien alguns rastres vius i persistents en els record dels que m’han estimat, una minvant i dolorosa enyorança. I els mobles, els marcs, les portes i les finestres que he obrat al llarg de la vida.

Ara estic en bona forma i encara gestiono per mi mateix la vida quotidiana, ja ho veus, però ja soc massa vell, vaig cap els noranta i aniré perdent facultats acceleradament, inevitablement. Però quan? quines? com? Dimonis!!!…La inseguretat, la incertesa del que passarà i un sinistre optimisme fonamenten vigorosament el discurs habitual de la supervivència. En certa manera és emocionant malviure amenaçat per malalties inenarrables i traumes sensacionals. La intimitat ferida. L’expectativa, gens aleatòria, d’un ingrés terminal en una aromàtica residència amb vistes esbiaixades al Laberint d’Horta. I, per no allargar-me, la progressiva desconnexió de tot, de tu mateix i dels altres. La pèrdua de la mínima llibertat, del desig i dels somnis. Ara no tocaré el tema, interessantíssim, dels bolquers i de la seva correcta utilització i reciclatge. Ni tampoc l’insaciable cabal de consells, ordres i recomanacions, paradoxalment paternalistes, dels fills i de tot l’entorn familiar i veïnal posat en fila india. Menys encara és el moment d’aprofundir en el meravellós producte financer que acaba per posar les coses al seu lloc: “la hipoteca inversa!” Has començat sense res i només faltaria que acabessis com a propietari d’un sumptuós pis de 70 metres quadrats a la Meridiana. Sisplau!

Sort que fa temps que vaig deixar de fumar i que la compra d’Armagnac m’està permesa.

Coratge, doncs. Sentit del risc, penses. Saps que es produiran desastres inenarrables, però com que no es coneix, ara mateix, com seran ni quan esclataran et deixes guanyar per la curiositat, la mandra, i per una certa esperança d’aterratge acollidor. Quina aventura la vida, et dius entusiasmat. Plena d’incògnites i de sorpreses imprevisibles. La vida és lluita, La vida és un do, no és del tot teva i cal conrear-la fins l’últim bancal. Et deus als que t’estimen! Fa patir tant l’absència d’algú proper, que et sap greu marxar per fotut que estiguis, i a ells, per descomptat, que marxis. De manera que et tenen aguantant metxa fins la catàstrofe final, convençuts que seran titllats d’assassins si minven la seva desaforada preocupació assistencial. (Em sembla que aquí hi ha un malentès que una hora o una altra hauríem d’aclarir).

 Crec que en la mesura que la biologia genètica permeti anar allargant la vida, serà més i més necessari que cadascú sàpiga disposar lliurement del seu temps i del relat sencer de la seva existència.

M’estic embolicant i acabo. En qualsevol cas, benvolguda, moriré i em pregunto si realment, ve d’un dia? Em pregunto si tinc dret a preservar, lúcidament, la meva dignitat i també quin sentit té suportar la pròpia degradació i permetre alhora el sacrifici i el patiment esbojarrat i sentimental dels altres? En definitiva; quin són els límits ètics de la meva llibertat com a persona?

-Jaume, el sentiment de tot això que m’explica em queda lluny i més aviat m’esgarrifa. Tinc massa problemes a casa i a la feina per aturar m´ hi. Vostè em porta ara a un territori vagament sagrat que no sé com transitar. No veig en què el puc ajudar-lo.

-Seré clar i també breu: necessito que exploris la casuística de l’eutanàsia aplicada a un patiment primordialment intel·lectual, moral i emocional, diferent del dolor físic propi de malalties greus, incurables i terminals.

La Marta torna a omplir el seu got

-Vaja home! Ja veig per on va. Recordi que totes les malalties del cos comporten alguna mena de percepció dolorosa i que bona part dels malalts psíquics somatitzen el seu trasbals. Ja li avanço que la llei no contempla, ni remotament, la possibilitat que una persona, diem-ne sana físicament, pugui optar per una sofisticada solució d’aquest tipus. Precisament l’eutanàsia està prevista per a situacions integrades de patiment físic i mental al límit i sense remei.

-…Així que no hi ha escletxes ni amagatalls? … Segur?…M’ho temia… Som on érem… Suposo que ara per encaixar en el sistema hauria de fer-me malbé a corre-cuita. Però no ho acabo d’entendre. Estic disposat a sotmetre’m a una avaluació multidisciplinària i en tota regla per defensar el meu propòsit d’acomiadament intel·ligent, lliure i honorable de la vida: tot el que et porto explicat més les proves i testimonis que confirmarien detalladament la fi exacta del meu recorregut personal, del meu cicle existencial…Vet aquí…

La Marta omple de nou el seu got. Fa dos glops seguits. Es posa les mans al cap. S’alça de la butaca. Posa les mans sobre la taula i mira fixament en Jaume

-Jaume no, Que no! Vostè desvarieja! La seva llibertat individual té uns límits socials i legals que no es poden franquejar de cap de les maneres. Només faltaria! Té nassos la cosa! Sap que li dic, torni a casa, posi’s una sèrie de Filmin de quatre temporades i vagi fent temps que tot arribarà. No ho dubti! És el meu consell professional i, si m’ho permet, amical…

La Marta ha aconseguit de buidar l’ampolla. S’ha fet de nit i fresqueja. En Jaume camina pensarós rambla avall. A la bossa verda amb cremallera hi porta el diari i uns peus d’ànec de competició.

Xavier Masero (Barcelona 1966) és un creador polifacètic de tempesta, empenta i tramoia literària. Expressionista concret i eclecticisme salat i monogràfic. Principalment pinta, però també fa escultura, ceràmica i altres coses que no li conec. És dissenyador gràfic professional i un tipus preocupat per la precisió de paraula i obra. Però, afortunadament, no sabem el que pensa i si el que pensa és exacte o dispers. L’Escola Massana experimenta sovint artistes d’aquesta corda (Ramon Guillen-Balmes, Benet Ferrer, Isabel Banal, Begoña Egurbide i molts d’altres, alguns dels quals no es coneix on paren).

Els quadres i les escultures intempestives de l’exposició d’en Xavier s’han de mirar, paradoxalment, amb calma. Convé fer-hi vàries passades per mor de connectar amb la seva energia silenciosa, latent i acollidora i amb l’estranya paleta de la primera sala (les escultures es llegeixen volant). Ara, el més innovador de la mostra potser és la visita guiada que l’autor, incansable, ofereix als visitants.

Per fer qualsevol cosa als artistes els hi va molt bé tenir un tema, (la formidable narració pictòrica que l’Artigau ha fet del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell), un tema no tema o sensetítol  (per resumir: Punt i línia sobre el pla. Mondrian: Composition XIV… un truc metodològic (Antoni Llena. SOS: Senyals de fum des d’un subsòl. Tecla Sala 2011. Cadàvers exquisits en general), la inèrcia i el conreu de les emocions amb vistes a trasbalsar els altres i quedar tu probablement descansat (Francis Bacon, quasi bé segur), etc, etc.

A l’hora de llegir les obres d’art, l’espectador s’ha de posar a treballar intensament per entrar en les escletxes més ocultes de l’obra, al marge de les peripècies, les rareses, les motivacions i els processos de realització de l’autor. De manera que sempre s’ha dit que les obre s’han d’aguantar per si mateixes sense cap altra suport que la seva inquietant presència, sotmeses alhora a interpretacions infinites i a valoracions contradictòries. És més, l’espectador fins i tot es reivindica fa una temporada com a autor. Val a dir, però, que els artistes cada dia ens ho posen més difícil i ens exigeixen una formació i uns coneixements que el mateix Ludwig Wittgenstein, per dir-ne un força diligent, mai hauria somiat. És així perquè s’han anat escolant les convencions perceptives àmpliament compartides per la proliferació de codis individuals i sectorials.

Cada artista, cada tribu una veu, un codi, un món un secret, una revelació.
A la pràctica els espectadors d’art contemporanis es divideixen en dos; els ALAMBINS i els XAFARDERS. Els alambins miren de destil·lar acuradament les obres per arribar per si mateixos a l’essència del producte, a la veritat de l’obra totalment al marge de l’autor i de les seves intencions. No cal dir que els artistes prefereixen mostrar-se distants i apol·linis i es deleixen pels crítics, historiadors i aficionats apocalíptics de raça alambina contrastada. Els xafarders, entre els que m’hi conto, ho volem saber tot, a risc de malmetre el misteri i l’opacitat de la celebració artística, a canvi, potser, de desvetllar la complexitat enorme del procés creatiu, les vivències i els sabers més significatius i trivials dels autors.

Ho torno a dir i resumint, suggereixo efusivament la visita de l’exposició d’en Masero al vostre gust, bé en silenci alambinat o, si ell és allí, fent que parli pels descosits www.xaviermasero.com. En qualsevol cas sortireu de la galeria havent renovat el vostre lèxic emocional i l’estrany encert de viure en aquest món amb artistes tant interessants com generosos.

ART ENLLÀ. Una galeria encantadora que recorda el clima amable de la Metras dels anys 60. Fins al 19 de juny.
Carrer Sant Pere Màrtir, 15 08012 Barcelona

www.artenlla.com

Santi Giró

Comunicació pel simposi DISEÑO Y FRANQUISMO

Museu del Disseny de Barcelona

Pronto descubrí, con cinco o seis años, una capacidad portentosa para distinguir, sin error alguno, la cualidad y el valor de los objetos industriales de mi entorno y un interés exagerado por la innovación formal y funcional de las cosas. Naturalmente, este atributo espectacular de la percepción no comporta ningún mérito, al contrario, supone un cierto sufrimiento ante aquellas piezas que son feas, ilógicas o no acaban de funcionar. Aún me desconciertan los cochecitos con cuatro volantes de los tiovivo de feria o el mirador acristalado que cuelga de la fachada inclinada del edificio del Museu del Disseny de Barcelona. No soy coleccionista de nada ni me interesa la posesión y menos la acumulación de artefactos. Sin embargo, he seleccionado algunos objetos relativamente asequibles a lo largo de los años los cuales me acompañan y me representan. Seguramente me he dedicado al diseño para poder llevar legítimamente un lápiz Caran d’ Ache Fixpencil en el bolsillo. Además, me atraen especialmente las listas de cosas, empezando por los equipamientos y suministros que aparecen en las novelas juveniles de viajes y aventuras, (tuve una gran decepción cuando supe que el bramante, un elemento que no puede faltar en ninguna expedición, no era más que un cordel delgado). También me resulta extraña la fantasía, en modo indolente, del personal cuando responde “una emisora de radio” o “un helicóptero” como único objeto para sobrevivir en una isla desierta, cuando la respuesta más sensata es; un cuchillo de monte con hoja de acero ATS-34.  

Espero que sirvan estos primeros momentos musicales para acreditar la subjetividad y la finura del testimonio personal que voy a dar sobre algunos aires del resurgimiento del diseño en los años 50 en Barcelona. La misteriosa aparición en el mercado de nuevos productos, formas y materiales, propiciaron inevitablemente la modernización gradual de la sociedad española, nos dieron destellos de bienestar y cambiaron un poco nuestras vidas:

Todo el mundo sabe que la II República Española y la Generalitat de Catalunya impulsaron, en muy poco tiempo y en todos los ámbitos, una experiencia civilizadora inédita que la Guerra Civil y la Dictadura frustraron de raíz. No será hasta los años 50 que se comienza a vislumbrar una cierta recuperación cultural, restringida y clandestina, en algunos lugares del país. Lógicamente, aún estamos en ello.

ALGUNOS ANTECEDENTES

A mediados de los años cuarenta, en plena autarquía, asistí como alumno al colegio Nuestra Señora de Loreto en el ensanche de la ciudad. En un día aciago, antes de la Navidad, la monja de nuestro curso repartió a uno cuantos afortunados unas cabezas de cerámica de unos 15 cm. de altura que representaban un muchacho negro. Se trataba de una hucha que debíamos llevar a casa para que nuestros familiares hicieran sendas aportaciones para “las misiones”.

En la capilla del mismo colegio, desfilábamos periódicamente ante el presbiterio donde se instalaba un corazón de aluminio de unos 40 cm. de altura anodizado en rojo y lleno de espinas (unos tronquitos del tamaño de medio lápiz). Los alumnos buenos arrancaban una espina por barba y luego los menos buenos la reponíamos.

Pues bien, creo que en este contexto tan edificante tuve la primera experiencia emocional y de deseo por un objeto inédito: un increíble afilalápices de El Casco (empresa vasca fundada en 1920).  Logré que su propietario, compañero de clase, me lo cambiara por una radio de galena, seguramente de mayor coste. Lo estuve contemplando horas y horas por todos lados hasta que nuestros despiadados progenitores deshicieron el trueque.

Los juguetes de aquella época provenían principalmente de modelos comercializados antes de la guerra. Pero en las casas de nuestros primos ricos pudimos atisbar brevemente algunas maravillas de importación como las miniaturas Dinky Toys o los inaccesibles Schuko.  El muñeco más sorprendente del momento era un bebé de goma que podía efectuar la ingesta de biberones de agua y orinar pudorosamente por las nalgas.  En aquella época el pubis y su natural complejidad no existía ni en sueños.

Pero, justo antes de terminar la década de los 40, vivimos un momento perturbador: Empezó a publicarse Florita. Una revista para chicas que despertó la dimensión romántica y secretamente pro americana de nuestra generación. Florita era guapa, con el cabello corto y morena. Vestía con un estilo desenfadado y practicaba deportes, escribía poesías, hacia esculturas y pasteles. Además siempre estaba seriamente enamorada. Los dibujos del valenciano Vicente Roso eran muy buenos y distintos a los de otros tebeos juveniles del momento, como Roberto Alcázar y Pedrín, de una factura realmente detestable.

LOS AÑOS 50

En el año 1952, Barcelona celebra el XXXV Congreso Eucarístico Internacional. Este magno acontecimiento, que en su ceremonia de clausura logró reunir en la Diagonal de la ciudad 1.500. 000 fieles, 300 obispos y 15.000 religiosos, el dictador y su esposa, señala, tal vez, el inicio del despliegue y la explotación urbanística de Barcelona en el contexto opaco y especulativo del régimen. El superávit que generó su organización propició la construcción de las llamadas Viviendas del Congreso por parte del obispado, con el objetivo primordial de realojar los miles de chabolistas que poblaban distintos barrios de la ciudad y que sólo en la montaña de Montjuïc sumaban más de 30.000 personas. Además de locales comerciales y servicios, la promoción del nuevo barrio, proyectado por los arquitectos Soteras, Marquès y Pineda, comportó la construcción de 3.000 viviendas. Junto a esa excepcional iniciativa, se construyen, al mismo tiempo, lujosos edificios con fachadas de inspiración renacentista y formidables pisos de más de 400 m.2 en las zonas altas de Barcelona y las Viviendas de Protección Oficial, destinadas a paliar el déficit de hogares para las clases medias. En márgenes expansivos aparece las nuevas arquitecturas y la recuperación cultural del Movimiento Moderno:  Coderch y Valls, Mitjans, Moragas, Bassó y Gili, Sostres, Pratmarsó, Martorell y Bohigas, etc. En relación al panorama de la arquitectura y el interiorismo del momento tengo que destacar, sin embargo, dos fenómenos inolvidables: El Salón Rosa y Bikini:  El Salón Rosa, ubicado en el espacio del actual Boulevard del Paseo de Gràcia, se inauguró en el año 1932. De estilo art-decó y entonado en rosa, obra del artista y decorador Evarist Mora, fue, debidamente remodelado, el café – restaurante más lujoso de la ciudad y un lugar de reunión y celebraciones primordial en los años 50. Era como entrar en una mansión de clase alta o en una película de Capra, con la ventaja que buena parte de su elegante y enjoyada clientela ejercía como comparsa involuntaria de una representación onírica (nada que ver con las franquicias de Starbuks Coffee). Los usuarios bastante menos elegantes, incluso los más pequeños, nos sentíamos deliciosamente intrusos y pertenecientes a un planeta gris y sin identificar. Además el Salón tenía adosado el cine Publi con una programación exclusivamente infantil. Los recuerdos más exactos del Publi son las películas de Tom y Jerry, los interminables noticiarios y documentales de propaganda franquista y el olor de un característico, infecto y entrañable ambientador.

En aquella ciudad tan desigual, abatida, triste, cruel, diversa, injusta, caótica, inaprensible, se instaló en el año 1953, uno de los espacios de diversión más cercanos al paraíso terrenal que se pueda imaginar, Bikini:  bar, música, baile, jardín con pérgola, mini-golf, bolera, cine al aire libre, atardeceres y madrugadas infinitas.  El Bikini, proyecto de Julio Chinchilla, ocupaba, en gran parte, el terreno que hoy ocupa La Illa Diagonal, proyecto de Moneo y Solà-Morales del 1993. Mi devoción por el Bikini empieza en el 1954 cuando mi padre me llevó a ver la última carrera de fórmula 1 organizada por la Penya Rhin celebrada en el llamado “Circuito de Pedralbes”. Situados en la tribuna de la Diagonal teníamos enfrente una construcción alargada, estilizada y funcional parecida a una gasolinera, que ostentaba en su peculiar entrada, jalonada por uno grandes cartabones inclinados con visera, el nombre de Bikini en letras de neón. Creo que estuve más atento a ese descubrimiento que al Mercedes de Fangio, que, por cierto, llegó a la meta en tercera posición. Pero no fue hasta mediados de los ochenta, treinta años más tarde, que el azar me llevó a convertirme en un asiduo de sus animadísimos espacios, ya en plena decadencia. Y hasta ahí puedo contar.

Los años 50 del siglo XX fueron, en España y a pesar de la Dictadura, la prehistoria de una excepcional etapa de desarrollo económico y social que culminó, estrepitosamente, en la crisis del 2007, que tan bien conocen los diseñadores y arquitectos del lugar. A pesar de la infame censura del régimen, una lenta y difícil recuperación cultural acompaña el proceso de reconstrucción cívica y de oposición política con la mirada puesta, en primer lugar, en las realizaciones vanguardistas truncadas violentamente por la Guerra Civil.

Descubrimos el duro tránsito del sílex al Teflón, de una cierta Baja Edad Media a una incierta y evidente modernidad, por indicios centelleantes, por novedades prácticas inimaginables, por la verificación de que teníamos necesidades perentorias que ignorábamos por completo, por el cosquilleo incomparable del consumo, el reflujo del polvo de nuestras orejas, el ensanchamiento en CinemaScope del ángulo de visión. Nuevos sabores, olores desconocidos, lecturas prohibidas. Esperanza. Muchas cosas menos libertad.

A continuación, unos cuantos impactos reales y materiales; productos, inventos y diseños civilizadores de los años 50 que, tal vez, ahora, parecerán irrelevantes y amortizados, pero fueron significativos para mejorar la vida de la población y otorgar algún sentido a su trabajo. Por la gracia de Dios:

EL PAPEL HIGIÉNICO “EL ELEFANTE”

El modo más habitual de resolución final y aproximada del hecho escatológico y sus efectos colaterales, como los tarzanillos aromáticos y fosilizados, se conseguía, en ámbitos suficientemente alfabetizados, con el esmerado aprovechamiento de recortes de periódico tamaño DIN-A 5 engarzados en ganchos diseñados para ser colgados en las paredes de los sanitarios o comunas. Pero, afortunadamente, en aquellos años llegó el famoso rollo de papel higiénico El Elefante, un producto providencial de color ocre que ofrecía una cara satinada, demasiado resbaladiza y la otra áspera, de mayor eficacia, pero literalmente irritante.

LOS DETERGENTES

Para lavar platos, sartenes y cacerolas se utilizaban escamas y gruesas pastillas de jabón, estropajos y jabón en polvo muy abrasivo, semejante a una fina arena al que llamábamos “tierra”. La marca más prestigiosa de estos productos de limpieza, desde el año 1915 hasta la actualidad, era Lagarto. La comercialización de los detergentes envasados, por ejemplo por Mistol en el año 1953, comportó una gran mejora en el lavado doméstico y propició el uso de las lavadoras de ropa. Al mismo tiempo, el mercado ofrece otra novedad relevante. El champú para lavar el cabello. Hasta entonces a los niños nos suavizaban el cabello, después del lavado, con una solución de agua caliente con un poco de vinagre.

LA LAVADORA BRU

Lavar la ropa representa un problema inmemorial. Ahora mismo, si nos pidieran una lista de los electrodomésticos que no podemos soportar averiados, seguramente diríamos la nevera y la lavadora. Incluso el calefactor de agua, la cocina eléctrica o de gas, el lavavajillas, el televisor, etc. tienen alguna alternativa puntual o podemos pasar un tiempo sin ellos. Pero no hay manera de suplir la nevera y la lavadora. La famosa lavadora Bru, entró en el mercado con un modelo de turbina que agitaba la ropa en un recipiente casi cilíndrico. Fue tal el éxito del aparato que en los barrios de Barcelona unos emprendedores, con carretilla de mano, las alquilaban por horas a un vecindario que entendió, rápidamente, que el tiempo de lavar las sábanas a mano y a golpes de pala de madera había llegado a su fin. Las únicas neveras disponibles para la mayoría de familias, hasta el momento, eran unos muebles con paramentos aislantes y un departamento superior para alojar un trozo de hielo suministrado por unos repartidores que andaban en carros tirados por caballos. La irrupción de la nevera eléctrica supuso un cambio relevante en los hábitos de compra, conservación de alimentos y dietéticos de las familias.

LA PLUMA ESTILOGRÁFICA PARKER 21

Tal vez sea la pluma que más aprecio de mi selección. La primera que vi la usaba, con mucha parsimonia, el señor Pere Vergés, director l’ Escola del Mar, mi escuela de entonces. Logré que mi padrino me la regalase por Pascua en lugar de la mona tradicional. “Flectamus genua!”  La Parker 21 era diferente a todas las plumas del momento: plumín carenado, llenado mediante un fleje en lugar de émbolo, cierre a presión, capuchón de acero cepillado y una pinza muy original para sujetarla en el bolsillo que, posteriormente, Parker substituyó por la flecha habitual. El principal problema de diseño de los instrumentos de escritura es la pinza. Diría que sólo Zanuso con la Aurora Hastil de 1969 y Lluscà con la Inoxcrom Naked de 2007, alguna Sheasffers y, apurando, alguna que otra Lamy, han conseguido resultados apreciables en este menester. Pero la auténtica innovación en los reglones de la escritura, un hito en la historia viva del diseño, fue el bolígrafo Bic. La lenta aceptación del bolígrafo en la administración y en el aula, demuestra, de manera rotunda, la reticencia del mundo oficial por las novedades más nimias. El éxito funcional del bolígrafo ha sido tan considerable, que hoy las mejores plumas ya se consideran objetos de lujo al lado de los perfumes, las joyas y un determinado segmento de relojes. No sería prudente dejar las grandes novedades del escritorio de los 50 sin mencionar el pegamento Imedio. Era tan bueno y de tan amplia aplicación, comparado con los pegamentos ancestrales y sindeticones al uso, que todos creíamos que su nombre hacía referencia su potencial, cuando, en realidad, Imedio era el nombre del inventor y propietario de la empresa del producto. Don Gregorio Imedio de Ciudad Real.

LA SOPA PRISA

No sé si el nombre, letra y música, de este preparado deshidratado de sopa concentrada hay que atribuirlo también a un apellido o si, lo más lógico, expresa una intuición culinaria para unos tiempos que se avecinaban, de prisa, comida rápida, alimentos procesados, conservantes, congelados, precocinados, etc. De momento pensábamos que la sopa Prisa era una buena idea exclusivamente para excursionistas. Ahora ya sabemos que el modo de alimentación “yatekomo” es estructural. De manera que si volviéramos de golpe al modelo de cocina tradicional, podríamos colapsar el sistema capitalista en un par de meses.

EL CORTAÚÑAS “MADE IN USA”

Desde el invento de las tijeras hasta el fabuloso diseño del cortaúñas a palanca, la humanidad ejercía como tal con las uñas de una mano mal cortadas. Después de la introducción del cortaúñas, la gente no ambidiestra pude cortarse con igual primor las uñas de una mano y de la otra con total autonomía.  Es impresionante y muy de agradecer.

LOS DISCOS DE VINILO

¡Ei! “Bailar de lejos no es bailar” y “Bailar pegados es bailar, igual que baila el mar”. Si hay alguien en la sala que haya bailado, de hecho, más o menos pegado, horas y horas, día y noche, verbena tras verbena, todas las tardes del verano, muchos guateques en invierno, con la música de Sidney Bechet, Mahalia Jackson, Glenn Miller, Elvis Presley, Los Platters, Paul Anka, Gloria Lasso, Domenico Modugno, Mina, Aznavour, Nina & Frederik, Tommy Steele, etc. etc? Si hay, digo, algún superviviente de esa especie superior, ahora y aquí, sabed que pude dar fe de dos verdades: La primera; la felicidad existe. La segunda; aquello fue posible gracias a los discos microsurco y a los tocadiscos eléctricos portátiles. Además, teníamos los cuba-libre de coñac Terry los bocadillos de mortadela.

EL DESODORANTE BAC

“Fragancia española, encanto francés y técnica alemana”. No estoy seguro si la introducción del desodorante en barra fue plausible. Aunque a decir verdad, el desodorante llegó para salvar algunas vidas, tanto desde el punto de vista emisor como receptor. A partir de entonces chicos y chicas empezamos a oler igual. Ya no podías reconocer o recordar a tus maravillosos semejantes con los ojos cerrados. Recordar a alguien se hizo más confuso y menos intenso. Pero con la ventaja que el olvido podía ser más llevadero. El día que la encontré, creo que perplejo, le dije; ¿qué es? Y me contestó; “Je Reviens” de Worth. I tu, me dijo ella, yo, ufano y seguro de mí, contesté; “Varon Dandy” y “Fijador Jaque”. Nunca más la volví a ver.

DISEÑO DE MUEBLE Y LÁMPARAS (en preparación para la década de los 60).

Genealogía para iniciados nº 1: Fernando Povo (decorador y anticuario) – Mañà y Bargalló (empresa MANBAR) – Joaquim Belsa, diseñador (ARESTA).

Genealogía nº 2: Busquets (ebanista) – Lluís Gili (diseñador y empresario) – Jordi Vilanova, diseñador (LA CANTONADA).

Genealogía nº 3: Correa y Milá (arquitectos) – Miguel y Leopoldo Milá, diseñadores (GRES – POLINAX).

Genealogía nº 4: Martinell – Bonet Garí – Sostres (arquitectos) – Ferran Freixa, diseñador (Bestform).

Hasta primeros de los años sesenta no se organizan las primeras empresas de lámparas y muebles modernos, si bien sus promotores se estuvieron formando a fondo con ebanistas, diseñadores y arquitectos de prestigio durante toda la década que estamos transitando. De ahí, que si exceptuando algunos productos distribuidos por Ferrocolor o MANBAR en los años 50, arquitectos y interioristas diseñaban los muebles y complementos que necesitaban para su fabricación a medida o en pequeñas series y preferían lámparas industriales para sus instalaciones, Por ejemplo; la silla Aneto de Santiago Pey del año 1956 y la manilla para puertas de Moragas del 1957.  A finales de la década, la empresa Roca lanza una colección de baño denominada Lorentina con versiones bicolor y Gabriel Lluelles diseña la famosa batedora Minipimer.  La rueda del diseño industrial en este país ya empieza a crujir.

EL BISCÚTER

Hay quien piensa que la infancia y la adolescencia son etapas de la vida que se esfuman con la llegada de la juventud y la madurez. Nada más lejos de la cruel realidad. Son etapas de la vida que se superponen y confunden constantemente, de modo que uno nunca deja de jugar. El microcoche Biscúter de dos plazas y carrocería de aluminio, diseñado por el ingeniero francés Voisin, representó, a partir del año 1953, el juguete simbólico más apreciado y celebrado por los españoles de a pie. El primer modelo comercializado se fabricaba en el barrio de Sant Adrià de Barcelona. Llevaba un motor de dos tiempos de 197 cc. y alcanzaba los 75 Km. por hora. Lucía una capota plegable y no tenía puertas. Su precio, unos 150 €, representaba el salario medio de tres años para la mayoría de ciudadanos. Se fabricaron más de 10.000 vehículos con distintas carrocerías, hasta el año 1957. Aquello fue la realización de un sueño. Conducir un coche de juguete como si fuera de verdad. Curiosamente, ahora, los microcoches urbanos han vuelto con fuerza. El Smart mide sólo 13 cm. más que el viejo Biscúter. El Seat 600 se puso a la venta en el año 1957 hasta el año 1973 y se fabricaron casi 800.000 unidades.

LA TELEVISIÓN

El día 28 de octubre del año 1956, a la 20.30 horas, el Ministro de Información y Turismo del gobierno del Generalísimo Franco, Gabriel Arias-Salgado, inmune a la naturaleza del medio, dio por inauguradas la emisiones de Televisión Española con la siguientes palabras: “Hoy, domingo, día de Cristo Rey, a quien ha sido dado todo poder en los Cielos y en la Tierra, se inauguran los nuevos equipos y estudios de Televisión Española”. El contenido del discurso para el trascendente acontecimiento tecnológico y mediático, que conllevó la puesta en marcha de la televisión en España, expresa muy bien la situación socio política del país en aquella coyuntura, donde coexisten modernización tecnológica y represión, desarrollo económico y incuria cultural.

La década de los 50 del siglo XX comenzó con la huelga de tranvías en Barcelona, tal vez la primera manifestación civil, masiva y transversal, contra la dictadura franquista en España y finalizó con el Plan de Estabilización de 1959 y el remate de la autarquía económica. Paradójicamente, en aquella prehistoria por el bienestar y de lucha contra el régimen, teníamos muy poco pero contábamos con un proyecto cívico compartido y un costoso horizonte de progreso material. Ahora que tenemos de casi todo, fallan por todas partes los procesos de maduración democrática y no conseguimos vislumbrar ni construir las respuestas metodológicas y políticas a los retos que tenemos perfectamente diagnosticados: Desarrollo sostenible, justicia social universal y crecimiento personal en libertad.

Barcelona, 2018

Fa uns anys l’eslògan de La Caixa era “cada dia més a prop”. Ara sembla que la proximitat física ja no és un valor per a la entitat. Al meu barri (Esquerra de l’Eixample entre Villarroel i Comte Urgell) ha tancat de cop tres oficines amb la qual cosa cal fer una excursió per arribar als seus serveis. Sembla que l’allunyament físic es vol compensar amb un “apropament psicològic” i un disseny friendly.

La Caixa ara ocupa a l’edifici Winterthur de la Plaça Francesc Macià un gran local en forma de cafeteria (?) batejada amb el nom de All in one que amaga al soterrani les seves prosaiques funcions. A la “cafeteria”, de disseny minimalista i elegant, al principi hi servien begudes i snacks. Com que la iniciativa ha estat un fracàs ara hi han posat prestatgeries amb llibres, sillons i plantes. Si necessites un gestor l’has de demanar i aquest acudeix amb un portàtil. Ara el missatge és “com a casa”.

Al soterrani, on es fan les operacions, hi ha tota mena de productes en exposició de manera que no saps ben bé si estàs en un banc o en una botiga. Els caixers —interiors i exteriors— ja no son de color groc llampant per atreure l’atenció sinó d’un discret acer inoxidable que els hi dona un aspecte high-tech. A la façana no hi ha res que t’ajudi a identificar que estàs davant d’un establiment bancari. Aquesta diabòlica estratègia, que es va repetint a totes les oficines noves, dificulta la identificació en general i l’accés als pensionistes de més edat o a les persones amb problemes de mobilitat perquè cal reconèixer que La Caixa “cada dia està mes lluny”. Al davant d’aquesta Flagship Store (botiga insígnia per dir-ho en llenguatge de màrqueting contemporani) hi ha una parada del Bus turístic els usuaris del qual se’n van a un altre banc o una altra cafeteria perquè no identifiques que All in One es un lloc on es treuen diners o es fa canvi.

Per acabar-ho d’adobar en aquestes “saletes d’estar-cafeteries”, en les que t’atenen servicials hostesses, de vegades no pots fer una consulta ni pagar l’IVA perquè no hi ha el personal bancari adient. Reconec que anar al banc no es precisament una experiència que a mi m’agradi, però convertir les agències en un espai domèstic tampoc hi ajuda. Per una banda La Caixa ens empeny a ser moderns, a comunicar-nos amb ella mitjançant internet i a no trepitjar l’oficina, però per l’altra, ens atrau amb eufemismes “de disseny”. Què dimonis volen?

Isabel Campi, 2020.

La sola arribada al carrer Tucumán nº 6 bis i pujar al primer pis, on està el taller, ja és una experiència interessant per a un urbanita barcelonès: Et trobes en un recorregut i uns espais d’ambient cinematogràfic.

El 8 de març del 2020, Dia de la Dona, el Teatre La Sala de l’ Ametlla del Vallès va programar l’ espectacle GUSPIRES DE SO.

Mariona Sagarra, veu, Raül Costafreda, guitarra i Daniel Berdala, pintura , dalt d’ un terrat imaginari , van fer esclatar una emocionant celebració audiovisual a partir d’ una selecció de poemes de Montserrat Abelló, Mercè Rodoreda, Dolors Miquel, Maria Mercè Marçal, la poetessa i cineasta iraniana Forough Farrokhzad i un tast d’ Ovidi Montllor amb  l’ “Homenatge a Teresa”.

La música i  les cançons  de Mariona Sagarra i Raül Costafreda, s’ enfilen per un espai vertiginós fet d’ idees elementals, vivacitat polifònica i tres memòries llunyanes: el jazz tradicional, el musical americà i el rock melòdic. Molt, molt estimulant.

A les cordes tensades per assecar la roba del terrat hi pengen tot de llenços de paper blanc a punt de la intervenció pictòrica de d’ en Daniel Berdala.

Farà de sismògraf, al ritme de la música i el sentit de les cançons? Farà del que sentim una interpretació abstracta o onírica? Un contrapunt  conceptual? O farà una plasmació literal de tot plegat?

Ha escollit la representació literal, la solució més solidària: Si la cançó parla d’ una mirada sobre la ciutat, en Daniel gargoteja un carrer ple d’ edificis, si parla d’ una noia pinta una jove. Ha de treballar tan de pressa que el resultat és, lògicament, desigual. Diria que el paper setinat i poc  o gens secant, deixa lliscar les brotxes, pinzells i pintura sense resistència en detriment del control del traç. Els papers sense suport rígid, penjats a l’aire, tampoc ajuden a precisar el gest i el pensament de l’ artista. Curiosament la millor de les peces acabades va ser la més abstracta i saturada de color.

Ara, el mes interessant d’ aquesta acció artística és el procés, veure pas a pas, traç rere traç, regalim a regalim, taca rere taca, com l’ obra creix , es desdiu i es reconstrueix a redós de la música i les cançons. Recordeu la pel·lícula de Clouzot; Le mystèr Picasso.  I també que el millor dels concursos de pintura ràpida de paisatge, com el  de Puigreig,  és caminar amunt i avall de la contrada  per veure com les obres es van revelant  a poc a poc i màgicament, de vegades amb resultats molt estudiats i d’ una bellesa plausible.

Això és el que va fallar a l’ espectacle que comentem a causa de la disposició de l’ atrezzo: la taula amb la paleta del pintor, els baffles, el faristol de la cantant etc. tapaven l’ activitat d’ en Daniel en el segon pla, de manera que no es podia seguir, lamentablement, la intensa  evolució de la creació

A la propera, una propera hi ha de ser donat l’ èxit i l’ encert de l’ experiment, un cavallet ferm amb els papers sempre a l’ esguard de l’ espectador, per exemple, seria molt d’ agrair.

Al final de l’ espectable el públic  es va poder endur les obres a casa seva. Vaig veure al carrer, ja de nit, un seguit de persones, amb els papers enrotllats  o penjant dels braços oberts, enduts per una certa felicitat.

Em suggereixen fer alguna contribució a la temàtica de les tendències actuals en el disseny d’interiors. Tema difícil, perquè no voldria reduir l’interiorisme a una qüestió purament de moda. Penso que hi ha un transfons cultural que no cal oblidar, i que va canviant amb un ritme bastant més lent que el de les modes.

Per començar, penso en un premi que es va inventar l’Oscar Tusquets (no poso accent a la O, perquè probablement sabeu que ell va dir que trobava ridícul i de moda accentuar les majúscules, o quelcom semblant; i que -posats a fer- inclús preferia que li diguessin Oscár).

Torno al premi, es deia Premi Dècada, i volia reconèixer els edificis que al cap de 10 anys de ser acabats, aguantaven millor el pas del temps.

Van haver algunes edicions del premi, però la crisi del sector i dels patrocinadors va acabar amb la iniciativa.

A mi em va semblar una idea brillant -com moltes d’en Tusquets-, però també extraordinàriament difícil d’acotar bé. Què avaluem d’un edifici: si al cap de 10 anys aguanta bé la seva imatge o ha quedat démodé, si l’aplacat de la façana ha saltat o no, o si té xurretons de brutícia, si els usuaris han desfigurat deliberadament els espais interiors…?  Tot plegat, hi ha massa variables a considerar. Ara bé, la idea és molt bona, perquè aquí ningú pren en consideració els temes del manteniment i la permanència dels projectes, un cop inaugurats i fotografiats. Els anglesos tenen una ciència, la post occupancy evaluation, que no té traducció local.

Vaig pensar, doncs, que per fer-me una idea més panoràmica i contextualitzada de les tendències actuals, potser fora bo mirar momentàniament cap enrere, i aleshores apareixerien diferències aclaridores d’on estem.

Vaig revisitar una revista de l’any 2001 (recordeu Una odisea del espacio ?) i per atzar, sortien les obres candidates als Premis Fad d’interiorisme d’aquell any.