PETITES HISTÒRIES - 10
Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana
Història 10
La Copa d’Itàlia.
L’Edició de 1988
La proposta de l’organització, per aquesta edició va ser força diferent de l’anterior.
La presentació s’havia de fer obligatoriament en vídeo. La justificació dels organitzadors va ser que per a futures exposicions els objectes presentats, com a l’edició del 1986, calia fer un manteniment, molt difícil i costós.
Posaven com exemple la renuncia que es va haver de fer d’una exposició al Centre Pompidou de París per la dificultat de mantenir i reparar els prototips i maquetes per exposar-los.
D’altra banda les escoles concursants van passar de les cinc del 1986 a 17 escoles i universitats de tot el mon: l’Escola Massana de Barcelona, sis italianes, dues alemanyes, tres d’Estats Units, dues de Gran Bretanya, una d’Argentina, una japonesa i una francesa.
Escoles participants:
Instituto Europeo di Design, Itàlia. Guanyadora.
Escola Massana. Barcelona. Segona classificada.
Hochschule für Gestaltung Offembach, Alemanya occidental. Tercera classificada.
Politecnico di Torino. Facultat d’Arquitectura, Itàlia. Nominada.
Pearsons School of Art and Design. Estats Units. Nominada.
The University of the arts Philadelphia. Estats Units. Nominada.
Les Ateliers, França.
Central School of Art and Design. Gran Bretanya.
ISIA Firenze. Itàlia.
Universitat de Tsukuba. Japó.
The School of the Art Institute of Chicago. Estats Units.
Universität Gesamthochschule Essen, Alemanya occidental.
Universidad de la Plata, Argentina.
Glasgow School of Art, Gran Bretanya.
Politecnico de Milano. Facultat d’Arquitectura, Itàlia.
Universitat de Firenze. Facultat d’Arquitectura. Itàlia. Menció d’honor.
Universitat de Palermo. Facultat d’Arquitectura. Itàlia.
El tema escollit per aquest any va ser la Parella, “La Coppia”, l’amor conjugal.
L’Escola Massana, com a defensora de la copa, s’havia de presentar.
El Grup.
Com a l’edició anterior el darrer curs de Disseny Industrial va ser qui va acceptar el repte de preparar els projectes per al concurs.
L’equip de l’Escola Massana a la Copa d’Itàlia de 1988
Dirigits per Joan Sunyol, l’equip concursant del 88 estava composat per: Josep Fusalba, Enric Gisbert, Maria Àngels Garcia, Ramon Sambola, Anton Puigdomènech, Nona Umbert, Nacho Alemany, Pau Milà, Míriam Alemany, Sergi Bueno, Sílvia Mateu i Olga Aguado.
El procés de treball.
Com a l’edició del 86, l’estratègia d’en Joan Sunyol a l’hora de plantejar els temes i els equips va consistir en complementar el briefing general del concurs: la parella, a base d’introduir altres variables i, d’aquesta manera enriquir els resultats i aconseguir que els equips no competissin entre ells.
Es tractava d’interrelacionar els diferents projectes i, al mateix temps respectant i potenciant la llibertat i la creativitat de cada treball.
Es van generar dues vies diferents, una dedicada als objectes vistos com a suport per a l’individu, parella o col·lectiu; i l’altra creant una relació entre els objectes i l’activitat, acció, cura, manteniment o repòs.
Aquesta divisió els va permetre desenvolupar una xarxa de nou possibilitats que els grups van desenvolupar amb les seves propostes pconcretes.
Les propostes.
Solitud.
Parella i repòs. Olga Aguado, Ma. Àngels Garcia, Ramon Sambola.
Hem considerat que alguns moments de solitud són fonamentals en la idea del repòs en la parella, per aconseguir una relació serena.
Partint d’aquest punt de vista, hem intentat ajudar a l’individu a trobar-se a si mateix. Hem treballat la idea d’un objecte per sostenir un ritus personal de solitud.
Amb aquestes eines la persona pot encendre un petit foc, jugar amb el seu perfum, colors i sons i utilitzar-lo com a escenari dels seus pensaments, objecte de les seves sensacions o senzillament per pur divertiment.
Solitud.
Majordom.
Cura domèstica. Miriam Alemany i Sergi Bueno.
Mirant al mercat hi ha una sèrie de dispositius i objectes per evitar o facilitar el treball físic. Hem pensat que podríem proposar un producte que ajudi en un altre nivell.
Hem projectat un dispositiu capaç de buscar i trobar aquelles coses que no sabem on són.
A la nostra proposta els objectes porten un micro transmisor que comunica la seva senyal amb una mena de dispositiu per la recerca.
Aquest transmissor només funciona quan el propietari el demana, evitant així una recerca permanent.
Cal que el guardià sigui una ajuda, no un protagonista. Per això la seva forma és ben senzilla i allunyada de les modes actuals.
Majordom.
Lligams.
Cura de la parella. Nona Umbert i Anton Puigdomènech.
Hem escollit treballar el sexe com una part important de la vida de la parella i hem posat el focus en l’estret lligam que hi ha entre l’amor i el sexe.
Hem pensat en el vincle entre els lligams físics i els sentimentals i hem realitzat un objecte lúdic i, al mateix temps, domèstic, que ens faci desitjar i redescobrir la fascinació del lligam sexual.
Pensem en una relació lliure de por. Un joc que s’ha discriminat durant molt de temps.
Els jocs de donar-nos lliurement: un desig de provar, buscar i trobar.
Lligams.
Estris de cuina.
Individu i parella. Nacho Alemany i Pau Milà.
Buscant jugar amb el menjar, hem descobert què és molt difícil acceptar alguns ritus que no entrin en la nostra tradició. Hi ha sempre la sensació de que alguna cosa és incorrecta.
Així hem desenvolupat aquests estris de cuina amb els quals al foc es barreja amb el menjar, revestint-lo d’un sentit estètic independent de la funció.
Estris de cuina.
Festa
Repòs col·lectiu. Olga Aguado, M. Àngels Garcia i Ramon Sambola.
La festa, una ocasió que ens permet una relació diferent amb els altres, lluny de les preocupacions de cada dia.
Oci col·lectiu, llibertat.
Inspirant-nos en el passat, hem tingut la idea de dessacralitzar la comunió, retornar al canibalisme i acostar-nos a antigues accions prohibides.
Proposem uns dolços emmotllats sobre parts del cos humà i els oferim per menjar als altres.
Volem mesclar un passat remot amb la nostra tradició alimentària. Els dolços s’inspiren en una especialitat catalana del segle XI, les neules, molt populars actualment per Nadal, transformant-les en un menjar divertit i vàlid per a un ús universal i festiu.
Festa.
Memòria.
Cura de la parella. Nona Umbert i Anton Puigdomènech.
Som del parer que el manteniment d’una bona relació de parella necessita una cura constant; un desig d’estar junts, comprensió i acceptació del canvi.
I això és difícil. És molt difícil sortir-se’n sol, sense poder compartir un passat i creant un futur.
El nostre objecte, com una via sense retorn, conserva els objectes suport dels records antics fora del nostre abast, per preservar millor el seu valor.
És un lloc on protegir la memòria i el desig.
Un lloc que, com la vida, ens condueixi per un camí on el passat no es pot recuperar, només evocar.
Sèrie de monedes de 50, 25 i 10 cèntims.
Treball a casa.
Parella i col·lectivitat. Josep Fusalba i Enric Gisbert.
Enumerant les tasques de treball que es podrien fer a casa en un futur proper, vam començar a preguntar-nos si és necessari acceptar el perill físic que acompanya a algunes feines.
És possible una expedició àrtica realitzada des de la sala d’estar?
Neix així el navegador domèstic que permet als mariners quedar-se a treballar des de casa.
Treball a casa.
Despertador sense so.
Repòs individual. Míriam Alemany i Sílvia Mateu.
Ens hem ocupat d’una activitat extremadament personal dins de la vida de la
parella: dormir.
La dificultat a l’hora de despertar-se els dies laborables és quan els horaris de despertar de la parella són diferents.
Hem dissenyat un despertador sense so. L’objecte té forma d’anell. Ens el podem posar a un dit de la mà o del peu.
Quan arriba a l’hora a la que està programat per despertar-nos, vibra sense fer cap so i així no despertarà a la parella.
Disposa d’un aparell per poder carregar les bateries del despertador durant el dia.
Despertador sense so.
Estrígil
Cura personal. Sergi Bueno.
A la recerca dels objectes relacionats amb la cura personal hem trobat l’estrígil, una eina usada en el món clàssic per tenir cura de la pell i netejar-la rascant suaument amb ella.
Hem volgut crear un objecte amistós que permeti una relació relaxada amb el nostre cos i el mateix temps despertar els nostres sentits-
Podem jugar amb aquesta eina compartint-la en el bany i generant una atmosfera de servei mutu i propiciar una comunicació eròtica.
Estrígil.
La presentació.
A aquesta edició, les bases del concurs, obligaven a les escoles participants a presentar el seu treball per mitjà d’una pel·lícula, en format vídeo.
Els grups d’alumnes, com en l’edició anterior havien fet els prototips realistes dels dissenys a escala 1:1.
La producció del vídeo la va assumir en Josep Lorman, escriptor i productor de cinema. La direcció va ser de Jaume Puig.
La pel·lícula està estructurada en nou petits esquetxos o capítols, un per a cada projecte.
Es van crear els decorats i cada grup, ajudat pel realitzador i el productor, havia dissenyat la seva presentació i creat el seu guió.
Els propis alumnes del grup van esdevenir actors, quan calia, per presentar els seus projectes en aquest medi.
Va ser un treball afegit a la presentació del concurs. El resultat és un film amè i interessant.
L’edició del 88 la va guanyar l’Instituto Europeo di Design, l’Escola Massana va quedar segona i la Hochschule für Gestaltung Offembach tercera.
Referència: Fotos i dades del llibre: Italia’s Cup. Young designers ideas and projects. La Coppia. Ed. Lybra Imagine suc di Mario Mastropietro & Co. Milano 1989.
PETITES HISTÒRIES - 09
Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana
Història 09
La Copa d’Itàlia.
L’Escola Massana va guanyar la segona edició de la Italia’s Cup al 1986 i va quedar segona a la tercera edició de 1988.
Antecedents.
L’Escola ISIA (Istituto Superiore per le Industrie Artistiche) als anys 80 vivia una etapa molt potent i molt interessant en la investigació i l’ensenyament del disseny.
Com moltes escoles es debatia entre la concepció mes tecnològica industrial i econòmica del mercat i les tendències més expressives i artístiques.
Ja en aquells anys vuitanta Enzo Mari havia creat el Laboratori de Disseny, un concepte molt innovador en el qual els estudiants tractaven temes de compromís social i de reflexió filosòfica, i que pretenia combinar forma i concepte.
Substituir l’expressió Assignatura, Taller o Taller de Projectes de disseny per Laboratori de disseny, implica deixar les idees de simulació de la realitat, de mercat i/o de la Industria i acostar-se a la idea de recerca i investigació del laboratori. Investigació en processos, materials, conceptes, plantejar una definició del disseny com a activitat personal i social.
Significa deixar endarrere la idea de Projecte en un sistema tancat i obrir-se a la idea de procès creatiu i investigatiu en un sistema obert on l’absencia de límits disciplinaris permet l’emergència d’idees i de solucions completament noves i inesperades.
Al febrer de 1985, a la Triennal de Milà, l’Escola ISIA va presentar els resultats d’un concurs intern entre els seus estudiants que van anomenar “Italia’s Cup”.
El tema escollit va ser la Nit: dormir i activitats associades. Un repte entre estudiants de dos cursos de ISIA de Florència.
Va ser com un pròleg a la segona edició de la Copa d’Itàlia de 1986. Es va exposar a la Triennal de Milà, al Palazzo dell’Arte, al març de 1985.
El treball que van exposar es deia “Strategie d’intesa” Estratègies de la comprensió o de l’entesa.
Una exposició, qualificada de divertida en el discurs inaugural de la triennal, d’objectes dissenyats pels estudiants d’ISIA.
L’Edició de 1986.
A partir de l’experiència del 1985, l’escola ISIA va proposar internacionalitzar la idea del concurs Copa d’Itàlia i associar-se amb la Triennale de Milano
Es va fer una selecció de mes d’un centenar d’escoles i, a partir dels currículums, se’n van escollir cinc per a concursar:
- ISIA de Florència que defensava la Copa de l’any anterior.
- Hochscule für Ange-Wandte Kunst, de Viena (Àustria).
- Unversity of Industrial Arts de Helsinki (Finlàndia).
- Universität Gesamt Hochschule d’Essen (Alemanya).
- Escola Massana de Barcelona.
El tema escollit per als treballs del concurs va ser “El Diner”.
El repte de participar en el concurs internacional fou acceptat i assumit per cinquè curs de Disseny Industrial.
El professor d’aquell curs era en Joan Suñol. Per competir van col·laborar-hi els professors Santi Giro, Josep Maria Font i la professora Isabel Campi.
Els alumnes que van desenvolupar els projectes van ser: Sílvia Álvarez, Josep Casals, Josep Bernabé, Lluïsa Martí, Montserrat Martí, Maruja Martínez, Lluís Nàter, Òscar Tamayo, Maria Rocamora i Ivette Tovias.
L’equip de l’Escola Massana a la Copa d’Itàlia de 1986
El Procés de treball
En Joan Suñol va crear una metodologia de projecte especial per a participar amb èxit a aquell concurs i, per extensió a qualsevol concurs on es competeixi en grup.
La primera etapa del procés consisteix a acabar i enriquir el briefing que està inclòs en les bases del concurs a base de definir el context de la proposta.
Es genera una matriu de doble entrada i s’incorporen condicions addicionals que completen la demanda.
Cada membre de l’equip de treball escull una casella o definició diferent i dissenya amb aquells condicionants afegits.
Això dona camps conceptuals integrats al tema, però complementaris i enriqueixen el treball del conjunt, grup o equip de treball i fan que la proposta global sigui més rica i atractiva.
D’altra banda aquesta estratègia assegura que els diferents resultats no competiran entre ells, sinó que es reforçaran.
Estic convençut que aquesta metodologia va ser determinant en la consecució de la Copa d’Itàlia per l’Escola Massana.
És una idea molt brillant per a millorar el treball en equip, jo mateix l’he utilitzat moltes vegades en treballs de classe i encàrrecs professionals; concursos i d’altres contexts que impliquen l’aprofitament de les potencialitats d’un treball de disseny en grup.
Per al tema de la Copa: El Diner, l’equip d’estudiants, dirigits per en Joan Suñol, van agafar com a variables afegides per obrir el context: la seqüència temporal (Present, Futur immediat i Llarg termini) i la tendència sociològica, entre la utopia i la distòpia (Futur idealitzat on el diner s’ha relativitzat o situació catastròfica ecològica o social).
Els resultats van ser, en funció de les condicions afegides al briefing inicial del concurs:
1 Projectes d’alta tecnologia.
Disseny: Josep Bernabé, Josep Casals, Maruja Martínez.
Docent: Joan Sunyol
Patrocini: Via Design S.A.
Principi dels treballs.
Partim de la idea que en el futur no caldrà utilitzar el diner en el sentit i la forma que s’entén actualment. La societat actual és molt individualista; la tecnologia està progressant espectacularment, això facilitarà la vida en general i les operacions comercials.
Projecte 1.
Cartera intel·ligent.
La cartera tindrà la capacitat de identificar el propietari, comunicar-se amb ell i integrar la targeta de crèdit.
Conserva l’avantatge dels diners en metàl·lic perquè es podrà pagar directament com si fos amb monedes, sense la intervenció de cap altre dispositiu.
Cartera intel·ligent.
Projecte 2.
Moneda electrònica.
Es tracta d’una moneda de valor variable. Té la informació immediata del saldo disponible. Opera amb la banca oficial i els pagaments són similars a les operacions fetes amb la targeta de crèdit.
Moneda electrònica.
Projecte 3.
Diners de seguretat
El projecte proposa l’existència d’un bitllet bancari amb memòria electrònica, que permet incloure un codi personalitat que impedeix la utilització en l’eventualitat d’una pèrdua o d’un robatori.
Diners de seguretat
2 Projectes a llarg termini.
Disseny: Lluïsa Martí i Montse Martí
Docent: Joan Sunyol
Patrocini: Via Design S.A.
Entre els àmbits de recerca definits per l’equip, hem escollit la utopia, entesa com una forma de predir els usos i les formes del futur.
Hem intentar desenvolupar un mètode que ens permeti distanciar-nos suficient de la realitat del present. Separant-nos del present, hem partit de la dualitat: temps de treball front a temps lliure.
Si considerem la riquesa com el resultat d’un treball, en algun sentit, l’home obté temps i paga amb temps. El diner, doncs, en aquest sistema utòpic, esdevé un sistema cronològic.
Investigant en el passat, hem trobat l’existència d’aquest tipus de sistema monetari en el nostre país, al Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936.
Hem considerat una societat futura utòpica que sigui ecològicament sana, tecnològicament suau i socialment equilibrada.
En una societat així el diner no servirà per acumular riquesa. La riquesa estarà vinculada a la salut.
Projecte 1.
Diner extern
El diner està composat d’una unitat de monitoratge que es pot portar al damunt semblant a una joia i que té un grup sensor que llegeix i analitza les constants de salut de l’usuari. Està formada de dos parts el braçalet i l’analitzador.
En el cas de possibles alteracions fisiològiques, la moneda es posaria en acció i pel simple contacte amb la pell, faria un examen mèdic: temperatura, pressió, ritme cardíac, anàlisi química de la humitat cutània. Aquesta exploració és comunicarà periòdicament a un centre mèdic.
Diner extern
Projecte 2.
Diner intern
El diner és una mena de vehicle que s’introdueix per la boca al sistema digestiu. A partir de l’anàlisi de la saliva, els sucs gàstrics, sucs pancreàtics, anàlisi de sang i de les substancies contingudes a les femtes, etc. generarà una informació força completa de l’estat de salut de l’usuari.
A l’estil de les sondes espacials, transmetrà aquesta informació al centre mèdic de referència, el qual pot, amb molta celeritat i eficàcia decidir, si cal, el tractament o la solució més apropiada.
Diner intern
3 Projectes de supervivència.
Disseny de Sílvia Álvarez i Maria Rocamora
Docent Joan Sunyol
Patrocini: Via Design S.A.
Quan pensem en el futur és difícil evitar la por d’una possible destrucció del món. Per això hem enfocat el disseny del diner des de la idea de supervivència. La supervivència és una actitud psicològica i el seu component més important sens dubte és la voluntat de sobreviure.
Pensem que oferir alguns instruments pot contribuir a crear seguretat i el fet de pensar-hi allunya la por front a un desenvolupament futur.
Projecte 1.
Sèrie de monedes de 50, 25 i 10 cèntims.
Les monedes incorporen la possibilitat de construir estris que poden ser necessaris en una situació de supervivència. Pel material de que estan fetes, pels elements que incorpora i per les possibilitats d’ús.
- Moneda de 50 cèntims. Està feta amb un material fèrric que ens permet construir punxons, talladors etc. També pot ser una brúixola, per orientar-nos, la cara de davant indica el nord i el darrere al sud.
- Moneda de 25 cèntims. Aquesta moneda té un ham, què es pot desenganxar i utilitzar-lo per pescar. També es pot utilitzar com a material per a construir eines.
- Moneda de 10 cèntims. Al seu interior conté fàrmacs per combatre certes malalties. El material és plata. Té propietats germicides i pot ser molt útil per la descontaminació biològica de l’aigua.3
Sèrie de monedes de 50, 25 i 10 cèntims.
Projecte 2.
Moneda de supervivència d’un ECU.
La moneda, porta al seu interior diversos elements per la supervivència. Escalfant-la s’obre en dues parts permetent l’alliberament d’un cúter, un ham i una sulfamida.
A la superfície, a nivell gràfic, té dades de valor cultural i una escala logarítmica per fer càlculs. El diàmetre permet mesurar.
Moneda de supervivència d’un ECU.
4 Projectes alternatius actuals.
Disseny: Lluís Nàter i Ivette Tovias
Docent: Santi Giró
Patrocini: Olivetti i Via Design S.A.
El projecte proposa una nova forma d’intercanvi econòmic, basat en la innovació i la tecnologia, amb vells i nous suggeriments culturals i antropològics
La proposta es basa en l’existència d’una societat que valora l’individu i la seva vida, com a riquesa contraposada al materialisme.
S’ha dissenyat un sistema d’intercanvi paral·lel què es basa en la revaloració del temps lliure.
Projecte 1.
Braçalet moneda.
El braçalet, fet de titani, té una sèrie de mecanismes que controlen les constants de la persona que el porta i un transmissor que comunica, imatge i veu, amb un Sistema d’Intercanvi Paral·lel que forma part del disseny proposat.
Braçalet moneda.
Projecte 2.
Moneda guant.
El guant pot comunicar-se amb els bancs i amb altres guants. Està dotat de diverses pantalles i pot funcionar com un ordenador personal.
Està comunicat a través del mateix Sistema d’Intercanvi Paral·lel.
Moneda guant.
L’Escola Massana va ser la guanyadora de la Copa d’Itàlia de la segona edició a final de curs de l’any 1986.
Va ser un dels éxits internacionals més grans de la Massana en tota la seva història.
Títol de l’Escola Massana, guanyadora de la Copa d’Itàlia del 1986.
Trofeu dissenyat per Andrea Branzi.
Fou lliurat als alumnes guanyadors, acompanyats dels professors i del director de l’Escola Massana, Francesc Miralles.
La cerimònia tingué lloc al Palau de la Triennale de Milano.
Un grup de professors vam anar a Milà per acompanyar als triomfadors. Va ser molt emocionant.
Vam aprofitar el viatge per visitar exposicions, botigues i editorials i llibreries de disseny i per veure arquitectura de Mario Botta a Suïssa.
Referència: Fotos del llibre ITALIA’S CUP. International design school trophy. IL DENARO ( Money). Ed. D’angeli Milano 1986.
El record d’una alumna guanyadora del concurs.
Els records segueixen vius, nomes fent l’exercici de mirar el calendari commemoratiu, de l’any 1988, totes les vivències hi són.
Va ser tan absolutament extraordinari, que estan gravades dins meu totes aquelles experiències, i formen part de qui soc avui.
En el marc de l’últim curs de Disseny Industrial, un únic projecte de taller, abastant altres assignatures, com tecnologia, maquetes, etc.
I d’una envergadura major, esperadament al ser de últim curs, i tenir tot el curs per desenvolupar-lo.
En aquest punt en Joan Sunyol va plantejar la possibilitat de participar al concurs i, des de el minut cero, es a dir des de la proposta de participació, l’oferiment d’esponsorització del seu estudi Via Disseny, tota la seva capacitat personal i com a professor, va estar disponible per poder arribar a bon terme.
Per mi va ser com estar en un gran parèntesi del mon real, com estar en una realitat paral·lela mentre treballàvem al projecte concurs, alhora, també teníem el nostre treball habitual.
El projecte concurs sempre a les instal·lacions de l`estudi del Joan, i fora d’hores de classe: a les nits, caps de setmana, totes les hores que teníem disponibles, i, com a motor principal, la il·lusió, i el gust per la feina ben feta, les ganes de deixar volar la imaginació fins explorar les possibilitats del futur, en un camp utòpic, molt lluny de les possibilitats de rebre’l com a encàrrec real.
Vàrem treballar molt, gracies a l’ambient i companyonia immillorable, no cal dir que a tots els que, fora del nostre equip, vàrem demanar la seva col·laboració, sempre la resposta va ser un si.
És l’etapa i treball d’equip mes utòpics que he gaudit fins avui. Em resulta difícil de explicar i plasmar amb paraules. Si no hagués sigut així no hauríem pogut mantenir el ritme de treball, creativitat i intensitat que hi va haver fins al final.
Cap malentès, discussió, ni enuig, tot i que hi havia alguna nit que treballàvem fins l’extenuació mental, començàvem a divagar i riure com si estiguéssim sota els efectes de l’alcohol.
Era el punt que veiem que tocava parar, i anar a descansar, fins al dia següent, que amb energia renovada, i capacitats restablertes, estàvem novament al màxim.
Val a dir que tots dos projectes avançaven en paral·lel, sense que un l´hi treguis a l’altre gens de energia, interès, dedicació, i creativitat, això pot donar una idea de com vàrem treballar, buscar materials, resoldre fons i forma, fer maquetes i prototipus, la presentació conjunta, l’estoig o caixa contenidor….
Després va venir l’alegria de saber que estava seleccionat el nostre treball com a finalista i d’organitzar el viatge a Milan ( ciutat rellevant en el camp del Disseny europeu llavors), on ens hi van convidar, i podríem veure exposats tots els treballs de les escoles participants al concurs, i s’hi faria l’entrega de premis als guanyadors, el viatge el vàrem fer junts els participants amb la furgoneta Vanette d’en Joan, va ser divertit i alegre sempre.
Un cop allà, el mes important va ser guanyar el primer premi. Gran colofó final i meravellós a aquest gran projecte i esforç.
Va fer feliços a tots els que hi vàrem participar, a nosaltres per suposa’t com autors, al tutor del projecte Joan Sunyol, a tota l’escola, al seu director en particular Francesc Miralles i al seu equip, a tots els que hi varen col·laborar, a diferents nivells,
als socis de Via Disseny Josep Novell i Jaume Edo i altres patrocinadors.
Em queda també el record de l’ambient de “Milano” la gent molt ven vestida, als carrers i la plaça del Duomo, es respirava el Disseny per tot, els colors de tardor de tots els parcs que travessàvem entapissats de fulles dels arbres que s’anaven despullant,
Ens oferien tottes les tonalitats ocres, daurades, groc verdós, els primers freds, cel gris i humitat, quasi tots ens vàrem comprar un paraigües italià de record.
I l’olor de caputxino al matí, paninis per dinar, el primer panettone que vaig menjar a la vida, potser per això encara m’agrada comprar-ne cada Nadal, i nosaltres ben avinguts fins al final amb l’alegria d’haver pogut dur a terme el projecte satisfactòriament fins a guanyar-lo.
Maria Rocamora
PETITES HISTÒRIES - 08
Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana
Història 08
De la visió acadèmica a l’escola moderna.
Després que Santiago Pey va deixar la direcció de les seccions de disseny Industrial i Disseny d’interiors es va optar per un sistema d’organització interna assembleari i un tant anarquista.
Hi havia un grup que en dèiem la Comissió Operativa format per tres professors i dos alumnes escollits pels seus respectius col·lectius.
Aquest grup feia el paper de la Direcció de la Secció.
Les decisions, però, es prenien per Assemblea, on participava i tenia vot tot el col·lectiu de professors i alumnes de l’especialitat.
Hi havia també una altre grup: la Comissió Pedagògica de la qual formava part tot el professorat de la secció i els alumnes que volguessin.
Aquest segon grup s’ocupava de generar l’organització dels estudis, la revisió i el debat sobre el pla d’estudis, sobre les diferents assignatures…
Feia la feina de documentació, de l’anàlisi i referència dels currículums i del treball pedagògic. Era una tasca fonamental per la bona marxa i l’actualització del contingut dels estudis de les seccions.
Jo vaig formar part de les dues comissions: la comissió pedagògica com qualsevol dels membres del professorat i a la comissió operativa em vaig presentar i vaig ser escollit juntament amb diversos professors i dos alumnes. Hi vaig participar amb Mihail Pawlowski i Toni Casas i d’altres professors i, com alumnes, hi havia el Jorge Vizcaíno i la Sílvia Puig.
Una assemblea. Joan Martí, Antoni Pérez Mañosas, Xema Vidal, Toni Casas i Lluís Forteza, professors.
La comissió Pedagògica, el curs 1975-76, es va plantejar fer un treball de fons per poder analitzar i validar la qualitat de l’orientació que estàvem donant als estudis de disseny tan pel seu contingut com per la seva organització i metodologia.
Per això es van crear dos subcomissions la subcomissió de disseny i la subcomissió de Pedagogia.
Doncs vam entendre què, d’una banda, havíem d’estudiar els temes i els continguts que formaven part de la matèria pròpia de la secció: el disseny i també havíem de conèixer les metodologies que calia utilitzar per transmetre aquests continguts, per tant havíem d’estudiar Pedagogia.
Jo vaig pertànyer al grup d’estudis de la Pedagogia.
Per mi va ser fascinant descobrir els savis que havien estudiat la pedagogia com a Ciència. Fonamentalment Jean Piaget i Lev Vigotsky.
Començar a comprendre els mecanismes pels quals aprenem. També veure la natural relació amb la Psicologia, doncs cada ment aprèn de forma diferent.
Per estudiar Pedagogia, vam connectar amb el servei que l’Ajuntament oferia: l’IMIPAE l’Institut Municipal de Pedagogia aplicada a l’Ensenyament allà vam conèixer l’Ana Teberosky*, Pedagoga i Psicòloga, qui ens va orientar amb alguns elements bàsics que van esdevenir fonamentals per al nostre futur.
Intentaré enunciar-los:
La comunicació és fonamental en l’educació. Vam anar millorant la redacció dels enunciats dels treballs que preteníem que l’alumne desenvolupés. L’enunciat és una mena de contracte. L’alumne i el professor saben en tot moment de què estan parlant, es pot consultar al llarg del treball i ressitua el procés.
Aquest enunciat havia de contenir:
La explicació de la feina. Els objectius amb que es plantejava. El procés o la metodologia de treball. Els materials amb els quals resoldre el problema. Referències bibliogràfiques. Exemples existents semblants i il·lustradors per estudiar. I, molt important, les pautes o criteris sota els quals seran avaluats els resultats.
Un altre concepte que vam aprendre en aquell estudi va ser que l’avaluació no consisteix en valorar amb una nota d’una escala més o menys arbitrària o més o menys objectiva, que premi o que castigui a l’alumne pel seu treball fet.
L’avaluació és un pas més dins la pedagogia (jo m’atreviria a dir que el pas més important).
A l’avaluació nosaltres li dèiem: la crítica.
Es una anàlisi crítica, considerant molts punts de vista, veient des de molts aspectes els resultats obtinguts per un grup d’alumnes, sempre pública, això contextualitza cada un dels treballs respecte el conjunt de la classe.
Per altra banda el fet de considerar vàries variables permet que un treball sigui molt brillant en un aspecte, molt poc en un altre i evita la possibilitat de dir aquest és bo i aquest és dolent. En art, oficis artístics i disseny, molts cops, hi ha molts treballs bons, potser la majoria, i tots son diferents. Així com en Matemàtiques si un problema ha de donar 23, el que no dóna 23 està malament, en canvi en Disseny, i més encara en Art, hi han moltes maneres de resoldre el problema plantejat i totes elles seran bones.
Vam plantejar-nos també el coneixement de les escoles que havien existit I què es dedicaven a ensenyaments semblants al nostre.
El pas de les Acadèmies a les Escoles Modernes.
A Rússia Vkhutemas «Tallers d’Ensenyament Superior de l’Art i de la Tècnica» amb els seus professors Kazimir Malevitx, Vladimir Tatlin, i Alexandr Rodxenko.
De Stijl, el moviment holandès de Piet Mondrian, Gerrit Rietveld, i Theo van Doesburg.
I, sobretot, A Alemanya, l’escola Bauhaus de Walter Gropius, Marcel Breuer, Oskar Schlemmer, Lazlo Moholy Nagy, Johannes Itten, Marianne Brandt i Mies van der Rohe, els grans mestres de l’art i el disseny del segle XX.
Tant de les Vkhutemas primer, com de la Bauhaus, més coneguda, vam aprendre que el pas necessari per actualitzar els estudis de disseny era abandonar la idea acadèmica dels cursos preparatoris i començar els estudis a través dels cursos bàsics.
El curs bàsic comença directament aprenent la matèria, en el nostre cas el disseny, des del principi, d’un nivell inicial i anar augmentant la complexitat. I els coneixements necessaris d’altres matèries s’aprenen al mateix temps que es necessiten.
Els errors ensenyen.
L’any 1975, l’Antoni Casas en Lluís Forteza i el Xema Vidal vam treballar com a professors de projectes de tercer curs.
Aquest curs venia precedit de dos preparatoris i el primers curs comú el les especialitats de disseny d’interiors i industrial.
Vam desenvolupar un curs, des del nostre punt de vista, súper creatiu. Ens vam implicar profundament amb la docència i els treballs dels estudiants i vam imprimir una marxa tant de procediment com creativament molt forta en el curs.
Però la sorpresa va ser majúscula quan a final del curs, quan vam fer la crítica del temari i els resultats, juntament amb els alumnes, ells molt emprenyats, ens van criticar amb molta duresa la falta de connexió que hi havia hagut entre aquell curs i els dos anteriors i el fet de que ells s’havien sentit mancats de recursos i fora de lloc i van demanar la nostra dimissió com a professors de tercer curs.
Després del disgust inicial, vam reflexionar molt aquell fet i vam arribar a la conclusió que els dos primers cursos preparatoris no servien per preparar els alumnes per a treballar en disseny.
Una metàfora que vam utilitzar en aquell moment és que aquells cursos omplien les mans dels alumnes d’eines que no sabien perquè servien i quan es trobaven un problema real de disseny havien de llençar les eines aquelles i començar de nou. I això és frustrant.
Lligant aquest fet amb allò que havíem après de pedagogia, la conclusió va ser que els preparatoris mai no serveixen per a res.
Vam recordar els cursos bàsics de la Bauhaus i la seva ideologia. No es tracta de preparar-se per fer una cosa, sinó de començar fent-la a poc a poc, paulatinament, de problema petit a problema gran i, ja des del primer dia, vinculats amb la matèria que ens ocupa, en aquest cas, el disseny.
També creiem que el tema en si no defineix la dificultat, sinó la profunditat que l’estudiant o equip de disseny pugui assolir. Dèiem que podíem posar el mateix tema a primer curs que a quart, només variant els objectius i les pautes de valoració.
El Disseny Bàsic
A la Comissió pedagògica vam transformar els dos preparatoris en cursos bàsics, primer i segon, que contenien projectes de disseny des del primer dia.
I a partir d’aquí vam passar a ser professors de primer i de segon complint així la petició dels alumnes de no tornar a ser professors de tercer.
Aquest compromís l’he mantingut fins molts anys més tard. Fins l’existència del Grau, als meus darrers anys de docència.
I així, el curs 1976-1977 l’Antoni Casas i jo vam desenvolupar un nou programa de primer curs bàsic de disseny, mentre en Lluís Forteza feia el segon bàsic comú a interiors i industrial.
Els alumnes de primer d’aquell any van ser un grup notable. Un curs alegre, creatiu, divertit, molt cohesionat. Recordo especialment la presència en aquell curs de Juli Capella, molt jove, que anys més tard, ha estat un arquitecte important a Catalunya i un gran activista teòric i pràctic, creador de les Primaveres del Disseny de Barcelona.
Taller de Projectes de disseny del Primer Bàsic 1966-67
Festa amb les cares pintades.
Seguint els models de l’escola Bauhaus, les festes eren també importants i un suport per als treballs creatius.
Exposició de treballs 1,2,3 Exercicis
El curs ens semblava força interessant, per això al segon trimestre ens vam atrevir a fer una exposició dels treballs dels alumnes.
Ens vam plantejar mostrar els resultats de tres exercicis de tres assignatures que havíem proposat i desenvolupat coordinadament. Les matèries estaven vinculades per un objectiu comú: l’estudi de la Forma. Color, Volum i Projectes.
Vam convidar a participar als alumnes i professors de quart curs d’Interiorisme per dissenyar l’exposició i als de dos cursos de Disseny Gràfic per fer la comunicació.
Transcriuré el contingut del fulletó que vàrem dissenyar per l’exposició.
Petit catàleg editat per l’exposició 123 EXERCICIS, 1977.
1 2 3 EXERCICIS
21 a 28 de febrer de 1977
Ens agraden les exposicions i els shows de tota mena.
És per això que hem plantejat aquesta exposició de tres exercicis fets a classe pels alumnes de primer any de disseny industrial i d’interiors.
Creiem que mostrar és saludable encara que no tinguem res espectacular ni extraordinari per ensenyar. Tan saludable pel que mira, com per qui es deixa mirar. I no sols saludable sinó necessari en una escola com la nostra.
És reconfortant veure com enfront d’una iniciativa de mostrar uns treballs es respon amb d’altres accions.
Dos cursos de Disseny gràfic col·laboren confeccionant els cartells impresos i textos de l’exposició.
Ptopostes de cartell. Alumns de 3r. i 4t. de Disseny Gràfic. Foto Quim Munné, arxiu Toni Casas.
El quart curs de disseny d’interiors hi aporta el muntatge i l’ambientació.
Vista de l’exposició. Disseny del muntatge: alumnes de 4t. d’interiors. Foto Quim Munné, arxiu Toni Casas.
Els propis alumnes de primer curs refan o completen els seus treballs per tal de no fer un mal paper.
Els resultats de tres exercicis del primer curs de disseny industrial i d’interiors que anomenàvem disseny bàsic, segurament com a referència i homenatge a l’escola Bauhaus.
Tres exercicis de tres assignatures diferents d’aquest primer curs.
1 Color. Transparències.
El primer, un exercici de color, assignatura impartida per la professora Angélica Quintana.
Treballs de color. Transparències. Foto Quim Munné, arxiu Toni Casas.
Es tracta d’un treball de de transparències. Els objectius eren sensibilitzar l’alumne envers els diferents canvis del color, a base de sobreposar papers transparents de colors,
Aconseguir el màxim número de tons i de matisos, utilitzant bandes lineals o formes geomètriques diverses.
Es pot treballar sobre una família de color d’un to o sobre diversos colors. La proposta i el format el determinaran els alumnes.
2 Volum. Les Unions.
Treball dirigit per Guillermo Tejeda, professor de l’assignatura de Volum.
Guillermo Tejeda Tex, professor de Volum
L’alumne havia de trobar un conjunt d’objectes idèntics, o molt semblants, que es puguin unir mitjançant un sistema d’unió natural sense elements externs.
- Observació de l’entorn i dels objectes que el composen.
- Comprensió del concepte d’Unió d’elements volumètrics.
- Anàlisi de quin tipus d’unió es tracta.
- Respecte a la seva fermesa: permet fer força sobre el conjunt?
- Respecte a la seva mobilitat: permet el moviment de les peces? permet el moviment del conjunt?
- Respecte a la possibilitat de desfer-se: és sòlida?
- Respecte a la variació de les formes primitives de l’objecte: en quina mesura hem alterat la forma inicial?
3 Projectes
Professors Antoni Casas i Xema Vidal.
Toni Casas i Xema Vidal, professors de Taller Bàsic
Representació d’objectes complexos recomposant la seva estructura mitjançant imatges d’objectes senzills.
Objectius:
Assimilació de les formes senzilles a les parts de les formes organitzades.
Representació plana del volum.
Condicions:
Preparació lliure (croquis de descomposició) i realització a classe.
Tècnica:
Collage
Mecànica:
Enunciat l’exercici, es dona una llista de cinc objectes dels quals l’alumne n’escollirà un.
Exposició i comentari:
Fet per l’alumne.
Pautes de correcció:
Imatge (representació plana del volum)
Reconeixement de organització de la forma.
Recursos utilitzats (associació)
Sensació produïda.
Antoni Casas
Angélica Quintana
Guillermo Tejeda
Josep M. Vidal
Exposició del 21 al 28 de febrer de 1977.
Aquests cursos van ser molt importants per la definició futura de les especialitats de Disseny Industrial i d’Interiors i per l’enfocament que l’Escola va prendre als anys vuitanta i fins l’actualitat.
Es va iniciar la modernització del pla d’estudis, la creació dels cursos bàsics, que acabarien a l’any 1982 amb la creació del curs Bàsic Comú i la unificació dels estudis de l’Escola.
També es van assentar les bases d’una manera de fer en els treballs de creació i projectes que recuperava conceptes i principis de temps passats i que s’escamparia de nou poc a poc com una nova manera de fer “massanera”.
Xema Vidal. Crítica de treballs.
La eliminació dels cursos preparatoris va comportar la necessitat de definir les àrees que cal que acompanyin i completin els estudis de qualsevol procés creatiu.
Definirem que l’àrea central és la de Projectes de creació de l’especialitat i que cal que existeixin a més tres blocs de matèries.
Un seria els coneixements teòrics del objecte de treball, objecte, imatge o espai. Forma, color, textura, estructura…
Un altre bloc important és el de les tècniques i tecnologies. Coneixements teòrics sobre els materials i processos propis de la temàtica d’estudi.
Una altra matèria seran les Instrumentals, eines de creació i de comunicació, que en el cas del disseny, l’art i els oficis artístics seran: Dibuix artístic, tècnic, etc. Informàtica, altres eines de representació, modelat, tècniques mixtes i diverses.
Una altra àrea serà la referencial: història de la disciplina concreta, història de l’art, de la cultura i de disciplines paral·leles.
I és ideal que hi hagi assignatures optatives, complementàries als estudis específics.
Aquesta estructura de coneixements encara ara il·lustra el Batxillerat d’Art, els Cicles Formatius i els estudis de Grau de l’Escola Massana.
*Referència:
Ana Teberosky Coronado (Entre Ríos, Argentina, 1943) Psicòloga argentina. Catedràtica de la Universitat de Barcelona, investigadora a l’Institut Municipal d’Educació (IMEB) i a l’Institut Municipal d’Investigació en Psicologia Aplicada a l’Educació (IMIPAE) de Barcelona. Conjuntament amb Emilia Ferreiro, representa un exponent del constructivisme aplicat a l’ensenyament de la lectura i l’escriptura. Deixebles i seguidores de Piaget, arriben a la mateixa conclusió que Vigotsky: la importància de la creació en els infants d’hipòtesis sobre el contingut de la lectura com a pas previ a tot ensenyament de la lectura i l’escriptura.
PETITES HISTÒRIES - 07
Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana
Història 07
El Primer Curs pilot.
Sent director en Francesc Miralles es va proposar fer un canvi de pla d’estudis.
L’objectiu era modernitzar els estudis i adaptar-los a una estructura Universitària.
La idea era comprimir els currículums passant de cinc a quatre cursos, ampliant l’horari diari i mantenint el nivell de coneixements.
Consolidant el primer curs bàsic comú a tota l’Escola.
També es van racionalitzar els itineraris docents. Els segons cursos estàvem parcialment agrupats entre diferents especialitats.
Per primer cop es va trencar la típica divisió entre dissenys, oficis i arts.
Els itineraris estaven agrupats segons els contexts d’aplicació: objecte, imatge i espai.
El curs 1988-89 vam posar en marxa experimentalment un grup que agrupava dues especialitats d’objecte: Disseny Industrial i Joieria.
Aquella experiència es va anomenar el curs Pilot.
El pla d’Estudis.
El curs 1991-1992, el director Lluís Doñate em va proposar entrar al seu equip directiu com a sotsdirector, substituint a Antoni Pérez Mañosas, que havia dimitit.
En aquell moment jo formava part del comitè d’empresa de la Massana.
Acabàvem de negociar la baixada del percentatge del sou base que definia l’antiguitat, a canvi d’un increment del mateix i de l’equiparació amb els demés treballadors municipal. Això, a nivell econòmic era avantatjós: un percentatge més baix d’una quantitat més alta era millor que un percentatge alt d’un sou base baix i congelat des de feia anys.
A més l’equiparació ens obria la porta a gaudir dels augments que es pactarien amb el comitè d’empresa de l’Ajuntament i, a mig termini, obrir la possibilitat de ser funcionaris de ple dret de l’Ajuntament de Barcelona, com així va ser l’any següent.
Vaig acceptar la proposta del director, vaig dimitir del comitè i, una de les primeres feines que vaig assumir va ser fer els tràmits necessaris al Departament d’Ensenyament de la Generalitat, per actualitzar el currículum i que ens aprovessin el nou pla d’estudis que ja s’estava assajant des del curs 1987-88.
A l’Escola teòricament s’impartia un pla d’estudis aprovat al BOE l’any 1963. Era un pla especial per a l’Escola Massana. L’Escola es definia com escola adscrita a la Llotja.
Podia impartir, examinar les matèries del pla i remetre els resultats a la secretaria de Llotja.
Els estudiants, si volien obtenir el títol oficial, s’havien d’examinar de revàlida davant d’un tribunal de l’Escola Llotja.
Amb els anys, els noms i la descripció de totes les assignatures del l’any 63 s’havien hagut de mantenir oficialment, però a l’Escola, els continguts i els noms de les matèries que realment s’impartien s’havien anat modificant i adaptant-los a la realitat de l’art, els oficis artístics i el disseny.
En aquell moment els títols i els continguts de les assignatures no es corresponien gairebé gens amb els del pla d’estudis oficial.
Des de la secretaria de la Massana es feia un treball de traducció entre les assignatures reals que es estudiants havien cursat i les que constaven en el pla d’estudis. Aquest fet era acceptat i compartit per l’escola oficial Llotja, que es trobava en la mateixa situació i feia la mateixa operació.
Aquesta realitat estava tan assumida que ja molts de nosaltres no n’érem conscients.
Em vaig dedicar a fer encaixar el jeroglífic de les assignatures dels cinc cursos que tenien els estudis als quatre cursos que havíem creat i que estàvem experimentant.
No era una feina fàcil però amb paciència i temps ho vaig aconseguir.
La idea, ens havien dit, no podia ser un canvi de pla d’estudis, sinó d’una adaptació horària de cursos del mateix pla. Un canvi de pla d’estudis és una feina molt més complexa tècnicament i, fins i tot, políticament. Per canviar un pla d’estudis calia involucrar al Ministerio de Educación i al Departament d’Ensenyament.
Vàrem presentar, per la seva aprovació una taula d’equivalències amb número d’hores i descripció de les matèries equivalents a les que impartíem en aquell moment.
Però em van dir que no estava bé. Doncs el pla d’estudis que volíem adaptar en cursos i horaris era el de 1963. Vaig haver de convertir la taula a la traducció d’assignatures que feia la Secretaria de l’Escola. Un treball de ciència ficció, doncs no hi havia res real en la taula.
Encara ara em sorprèn l’absurd de la situació. No podíem actualitzar el pla, totalment obsolet malgrat tothom sabia que no es corresponia amb el que s’estava fent, però podíem canviar les hores i els cursos del pla fals i continuar endavant.
Però van acceptar la feina i, d’aquesta manera, ens van aprovar el Nou Pla d’estudis.
El curs pilot que havíem creat per experimentar i posar en marxa el nou pla d’estudis era d’un sol grup i s’hi agrupaven els alumnes de Disseny Industrial i de Joieria. El grup d’objecte.
La idea era assajar les modificacions sense afectar tot el sistema i, si anava bé, canviar el pla d’estudis de totes les especialitats, l’any següent, com així és va fer.
Pin del Curs Pilot.
Aquest primer curs tenia les matèries comunes i alguna específica. A segon curs s’incrementaven les específiques, però encara n’hi havia alguna comuna.
El tercer i quart cursos eren específics i tenien matèries optatives que podien cursar tots els alumnes de qualsevol dels altres grups.
Els Pilots. El grup, el treball.
El grup d’alumnes que va constituir el curs pilot, va ser molt especial . La procedència geogràfica era súper variada. Hi havia alumnes catalans, però potser no eren la majoria… Venien d’Euskadi, Navarra, Balears, Andalusia, País Valencià, Canàries…
Treballant al Taller
Classe de Dibuix al natural
El grup. Alumnes i alguns professors a una classe de la Massana
Era molt divertit sentir tantes llengües i tants accents a la classe. L’ambient de treball era molt bo. El grup es va cohesionar molt ràpidament. Es trobaven, cooperaven, realment va ser un dels millors grups d’alumnes que he tingut.
Eren uns alumnes molt treballadors, molt motivats pels estudis i d’un nivell força notable. I, al mateix temps, un grup molt divertit, molt unit i sempre disposats a passar-ho be. Algunes festes i activitats van ser molt boniques i divertides. Un exercici que havien fet va culminar en una desfilada de “moda” a la que van participar tots els alumnes i, al final una festa, alumnes i professors junts.
La desfilada de final del primer curs.
Els professors.
D’altra banda, el professorat teníem la consciència d’impartir un curs especial pel fet de ser un pla pilot.
Matèries noves, horari nou, encetàvem tots plegats un projecte i teníem la il·lusió de canviar la dinàmica de l’escola després de molts anys. Hi havia una motivació especial en impartir aquell curs, en fer-ho més bé que mai.
Horari del Primer Curs Pilot 88-89
Els professors que vam desenvolupar el primer curs 1988-89 van ser:
Dibuix: Gemma Amat i Ivan Vial
Taller de disseny: Lluis Forteza i Xema Vidal
Geometria: Josep M. Broch, Carles Albert Brell i Josep Carles Pérez
Introducció a l’estudi de l’Art i del Disseny: Cristina Serrate
Taller de Morfologia: Marisé Álvarez, Sílvia Puig i Úrsula Viñolas
Taller de Tecnologia: Marisé Álvarez i Josep Mañà.
Teoria i metodologia de l’Art i del Disseny: Antonio Ontañón.
Josep Mañà i Xema Vidal
Cristina Serrate i Antonio Ontañon
Un exercici de Primer curs. Mies van der Rohe. El pavelló i la joia.
Un treball de projectes molt interessant va ser el que vàrem anomenar Mies van der Rohe 1, 2, 3.
“El llarg camí que va dels materials al treball creatiu, passant per la funció, té una única meta: la creació d’un ordre fora de la desesperant confusió del nostre temps” Mies van der Rohe.
L’exercici proposava la creació i realització d’una joia, basant la composició i els materials de la mateixa en l’estudi previ del Pavelló d’Alemanya de l’Exposició Universal del 1929 a Barcelona.
El primer pas va consistir en estudiar el pavelló de Mies van der Rohe: modulació, materials, composició i també concepte, història, detalls… L’estudi fet a base de dibuixos sobre l’espai, fotografies, estudi històric del disseny i la construcció del pavelló, teoria del moviment modern, anàlisi morfològica: modulacions, proporcions…
I per expressar l’estudi, realitzar una maqueta a escala 1:200, reflectint tot allò analitzat a partir de la visita al pavelló.
El segon pas va ser expressar a través de tres composicions planes, fetes en collage, les sensacions rebudes i els conceptes associats tan a l’edifici, com a la obra en general del genial arquitecte alemany.
Composició, Cova Burdain.
I el tercer va ser el disseny i la realització d’una joia, un fermall que reflecteixi, amb la seva forma, composició i materials, tot el que havíem estudiat i les sensacions i coneixements recollits en les dues fases anteriors.
Projecte joia Mies van der Rohe, Pablo Martí.
Joia Mies van der Rohe, Martín Linacisoro.
D’aquests treballs vam fer una exposició a la Sala Busquets de la Massana del 17 al 21 d’abril de 1989.
1992. L’últim any. Al pati de l’Escola amb alguns professors.
Celebracions
Però tot no acaba aquí. Vint-i-cinc anys més tard d’acabar els estudis, l’any 2017, a proposta de Candela Reymundo i Martín Linacisoro es convoca una trobada a Barcelona per tal de celebrar l’aniversari.
Es va concretar la trobada al setembre del 2018.
Una trobada i sopar al vespre de divendres per als més entusiastes i un dinar al costat del mar al Poble Nou el dissabte.
Un èxit; vàrem trobar-nos més de vint persones.
Dinar al costat del mar
Vaig fer un petit muntatge commemoratiu, com obsequi per tot el grup.
Periòdicament, després d’aquella trobada, en Martín, que és l’animador del grup, quan ve a Barcelona, convoca a tothom a fer una cerveseta. I hi va qui pot i vol, dels que estem a Barcelona.
I ara…
Ara a finals d’aquest curs, fa trenta anys de la graduació d’aquell grup d’alumnes tan especials.
Per celebrar l’aniversari de la finalització dels seus estudis a la Massana, es va convocar una trobada a la Sala d’Actes de l’Escola Massana, a l’edifici nou el dia 1 de juliol del 2022.
Va ser un èxit de nou!!
El director actual, Carles Ferrer els va donar la benvinguda i els va fer un obsequi de l’Escola.
Martín Linacisoro va ser el conductor de l’acte, jo vaig presentar el contingut en fotos d’aquesta petita història, l’Úrsula Viñolas i la Míriam Broceño ens van regalar una revisió del fulletó del 88-92, amb l’avió sobrevolant la terra, comparativament a una actualització preciosa amb una visió actual amb un OVNI abduint algun agosarat pilot.
I en Felix LLorente Zuazu, el company joier, ens va regalar una revisió modernitzada del pin que havíem tingut els anys dels estudis.
Vam visitar l’edifici nou de la Massana, els va agradar molt i ens va donar ànims en comprovar que l’Escola, trenta anys després, segueix amb el mateix esperit innovador i creatiu que tan bons resultats ha donat en els camps de l’Art, els Oficis i el Disseny.
I, després, un sopar plegats, divertit com sempre.
I, així fins a la propera celebració que, de ben segur ens tornarà a reunir, perquè els components d’aquest grup seguim obrint portes i finestres per trobar allò que busquem.
PETITES HISTÒRIES - 06
Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana
Història 06
ELIA. La Lliga Europea d’Institucions d’Art.
L’Escola Massana era membre d’ELIA des de l’any 1996.
ELIA és una xarxa europea d’institucions d’art, connectada a nivell mundial, que proporciona una plataforma dinàmica d’intercanvi i desenvolupament en l’educació artística superior.
Fundada a 1990, representa 260 membres en 48 països, de totes les disciplines artístiques. representa més de 300.000 estudiants de totes les disciplines artístiques.
ELIA aposta per l’educació artística superior creant noves oportunitats per als seus membres i facilitant l’intercanvi de bones pràctiques.
ELIA aconsegueix els seus objectius organitzant esdeveniments, formant grups de treball entre membres, participant en projectes de recerca i produint documents de política educativa que aborden temes d’actualitat.
En Jesús A. Prieto, director de l’Escola, va ser l’impulsor de l’adscripció a ELIA. La professora responsable: Montse Vendrell, i la Secretària tècnica: Sensi Cervantes, del departament Internacional de l’Escola i el director, van començar la participació de l’Escola a la conferència d’ELIA a Lisboa (“Reflections on the Human Face”, novembre 1996)
A novembre de 1998, a la conferencia de Hèlsinki (“Where Are We Going? The Artist as Communicator in the Third Millenium”) l’Escola es postula per formar part del Consell d’ELIA. Jesús A. Prieto representà a l’Escola Massana, des del 1998 fins el 2002 (de tres a quatre reunions per any, en diferents ciutats europees).
A novembre de 1998, a la conferencia de Hèlsinki (“Where Are We Going? The Artist as Communicator in the Third Millenium”) l’Escola es postula per formar part del Consell d’ELIA. Jesús A. Prieto representà a l’Escola Massana, des del 1998 fins el 2002 (de tres a quatre reunions per any, en diferents ciutats europees).
ELIA Board / Amsterdam 12-12-1998
Una altra activitat d’ELIA a l’Escola va ser la taula rodona “Escoles d’art a Europa: el compromís amb la ciutat”, ELIA- Escola Massana 1999, impulsada i moderada per en Jesús A. Prieto.
Prèviament, havíem fet d’amfitrions d’un seminari restringit sobre un projecte titulat “New Academy”.
New Academy a l’Escola Massana.
Sisena conferència a Barcelona “A bounty, boundless as the sea…”– Arts’ generosity”.
Al juliol de 2000, hi va haver una trobada a Barcelona, la sisena Biennal d’ELIA.
Organitzada i liderada per l’Institut del Teatre amb la col·laboració de l’Escola Massana, Raimon Àvila i Jesús Ángel Prieto , directors d’ambdues institucions van cooperar en el disseny i el desenvolupament de la conferència.
Es va desenvolupar majoritàriament a l’Institut del Teatre, amb el títol: “A bounty, boundless as the sea…”– Arts’ generosity”. (Un regal il·limitat com el mar – La generositat de les arts.).
Van participar prestigiosos conferenciants com Manuel Castells i Eduard Delgado, així com Carla Delfos, directora i John Butler, president d’ELIA.
Per part de la Massana també vàrem tenir una representació important. En Jesús A. en la taula rodona de presentació del congrés i jo en una taula rodona en la que es va parlar de la gestió de les escoles d’art.
Cartell de la Conferència de Barcelona
Raimon Àvila , Jesús A. Prieto i Pau Monterde (president de l’Institut del Teatre).
Xema Vidal a la taula rodona sobre la gestió dels centres d’Art.
Aquell any, a l’estiu del 2000 hi va haver relleu en la direcció: vaig ser escollit Director de l’Escola. En Jesús Ángel Prieto va continuar sent el representant de l’Escola Massana al Consell d’ELIA, responsabilitat que va mantenir fins a l’any 2002
Setè Congrés a Dublín.
A aquesta conferència hi vàrem assistir, per part de la Massana Jesús Prieto, Cécile Dedieu (responsable del departament d’Internacional), Sensi Cervantes i Xema Vidal.
Va ser molt interessant, molt ben organitzat. La ciutat de Dublín és encantadora i va afavorir molt els contactes entre els participants i les institucions.
7a. Conferència d’ELIA. Dublín, octubre del 2002.
En algunes d’aquestes trobades, als acollidors pubs de Dublín, es va gestar la idea d’organitzar a Barcelona la primera edició de la Teachers’ academy al 2003.
La idea va anar prenent forma a partir de converses amb en Jesús A. Prieto, en Pau Monterde i en Raimon Àvila i jo.
Primera Acadèmia de Mestres d’ELIA a Barcelona 2003
L’ELIA Teachers’ Academy és una idea que va concretar a la reunió del Board entre la conferència de Barcelona i la de Dublín.
Va tenir lloc per primera vegada a Barcelona l’any 2003, seguida de Rotterdam 2005, Brighton 2007, Sofia 2009, Porto 2011, Utrecht 2013, Tilburg 2015, Londres 2017… en l’actualitat encara és celebra cada dos anys.
L’Acadèmia és una plataforma per a professors i artistes docents en educació artística superior. El seu objectiu és estimular i implicar artistes docents, professors i investigadors en la discussió amb les seves companyies en institucions d’educació artística superior a nivell internacional mitjançant la participació i el compromís en un programa variat. El seu focus principal és “l’estat de la qüestió” de l’ensenyament i l’aprenentatge a l’ensenyament artístic superior.
Intenta fomentar l’aprenentatge dins de la comunitat respectives de professionals beques innovadores, investigacions d’última generació, reptes pertinents i preguntes d’experts mostres, joves professionals i ments noves.
L’Acadèmia ofereix oportunitats per compartir i gaudir d’una sèrie de presentacions formals i informals, treballs en curs, conferències, tallers creatius, debats i activitats socials mitjançant la creació d’un aparador per a l’educació artística en relació amb la pràctica. creativa. L’èxit de l’Acadèmia depèn de la contribució activa dels seus participants.
Imatge de la Teacher’s Academy dissenyada per Pere Fradera.
Impulsada per Jesús A. Prieto i col·laborant en el disseny i la coordinació de la ELIA Teachers’ Academy, amb Agustí Ros, Xema Vidal, Pau Monterde i Raimon Avila, amb el lema: “Bones pràctiques en l’ensenyament de les arts”, Barcelona 2003.)
La inauguració de l’acadèmia de Barcelona, es va fer al Poble Espanyol de Montjuic, amb un còctel de benvinguda i la possibilitat de sopar als restaurants del Poble.
A la primera teachers’ Academy, organitzada per la Massana i l’Institut del Teatre, l’Escola va participar-hi molt activament.
Tallers:
Una acció molt interessant va ser el taller “Reptes tècnics i estètics: construcció de vaixells” liderat per Joan Suñol i Enric Bosch, professors de projectes de la Massana.
En aquest taller es va proposar als estudiants la creació, disseny i realització experimental d’un hovercraft, un aerolliscador.
El valor principal de la idea era la metodologia del projecte: el disseny i la construcció de l’objecte enllaçats i simultanis, donant entrada a l’experimentació al projecte, al mateix temps que l’aplicació metodològica dels resultats en un feedback ràpid, dinàmic i eficient.
Va ser un èxit.
Enric Bosch, disseny i muntatge de l’hovercraft.
Josep Mañà experimentant amb l’aerolliscador.
Sessió interdisciplinària:
Una altra intervenció de l’Escola va ser una conferència o classe teòrica i pràctica, feta al teatre experimental de l’Institut del teatre.
El tema era la interdisciplinarietat.
Vàrem reunir-nos en una taula, amb ordinadors i projectors Peret, dissenyador gràfic, Tom Carr, escultor, Xavier Maristany, músic i Xema Vidal Dissenyador industrial.
Les diferents intervencions, anaven acompanyades de projecció d’imatge dels dibuixos de Tom i Peret i el so en directe amb el saxofon d’en Xavier, i les pinzellades teòriques i imatges d’objectes d’en Xema.
El propi discurs, amb interferències positives entre els diferents llenguatges pretenia ser una experimentació interdisciplinària i un exemple pràctic de com fer que disciplines diferents es complementessin i diàlegssin d’una forma dinàmica per oferir un objecte de comunicació diferent i creat.
Taller nterdisciplinari.
Va tenir una acollida molt variada, a algunes persones les va encantar i van gaudir de l’experiència, però a altres els va semblar irrellevant i a altres fins i tot pedant.
Crec que aquesta disparitat d’opinions va expressar el seu èxit. La presentació en si contenia una certa provocació front a la idea d’Acadèmia.
Un dels objectius era precisament remoure les ments dels assistents per tal de possibilitar una visió crítica de la pedagogia de l’art i el disseny.
La barreja d’expressions artístiques aportada pels ponents actuava com a exemple per intentar una concepció no disciplinària ni jeràrquica de les diferents formes expressives a les escoles d’art.
Actes de Comiat de l’Acadèmia:
El sopar final es va fer al patí de l’Escola Massana precedit d’un concert.
El marc d’aquell patí en part gòtic i, amb l’ombra de l’esperit d’Antoni Gaudi a l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va ser molt agradable, amb un cert aire màgic.
Magnífica i amistosa cloenda d’una acadèmia molt profitosa i creativa, on l’Escola Massana i l’Institut del Teatre van oferir als participants unes activitats molt noves i interessants.
Notes i referències:
-Text redactat en col·laboració amb Jesús A. Prieto.
-https://elia-artschools.org/page/AboutUS
-ELIA. https://elia-artschools.org/
-http://www.jesusangelprieto.eu/coordinaci%C3%B3n-y-asesor%C3%ADa-cultural/
De local a global… i viceversa.
Jesús Angel Prieto.
Si no recordo malament, va ser Sensi Cervantes, la tècnica del Departament d’Internacional de l’Escola, que va posar al nostre equip directiu, sobre la pista d’ELIA.
Teníem molt clar que calia ser presents en el panorama europeu, ja havíem tingut alguna experiència frustrada en l’etapa final del mandat del director Francesc Miralles (1980-1989): diverses escoles europees (i molt especialment la Hochschule der Künste de Berlín) havien demanat que la nostra Escola formés part del programa Erasmus. Com a Cap d’Estudis de l’equip de F. Miralles, vaig anar a una reunió constituïen d’un grup Erasmus a Bristol (octubre del 1989) on varen ser molt ben acollits… però una carta posterior del Ministeri d’Universitats ens feia palès que no podíem formar part del Programa Erasmus perquè no érem una escola universitària (i això que la mateixa escola de Berlín havia enviat una carta al Ministeri demanant que la nostra Escola fos candidata a l’anomenat programa, ja que, sens dubte, el nostre nivell acadèmic era molt reconegut i valorat).
Aquesta consciència del nostre reconegut nivell ens va portar a formar part d’ELIA on era el reconeixement i no l’adscripció universitària el que importaven. Formant part d’aquesta associació creixíem com a centre formatiu, apreníem de les corrents europees pedagògiques, establíem vincles personals amb diverses institucions, i validàvem en directe la nostra qualitat formativa.
A Lisboa (1996) varen tenir el nostre primer tast: Montse Vendrell, responsable del departament d’Internacional, Sensi Cervantes i jo mateix (per cert, Josyane Franc de l’Ecole d’Art et Design de Saint-Êtienne, va ser sempre una gran validadora de la nostra presència a l’associació).
Lisboa 1996.
Sensi Cervantes, Josyane Franc (Saint-Êtienne, Ecole d’Art et Design) i Montse Vendrell.
A Hèlsinki (1998), amb una gran complicitat amb l’Institut del Teatre i el seu director Raimon Àvila, ens varen fer presents al Board, tot just madurant la idea d’oferir Barcelona com a seu de la 6 Conferència bianual aprofitant la posada en marxa de la nova seu de l’Institut del Teatre (cal no oblidar el muscle institucional i econòmic de la Diputació de Barcelona).
Aquí teniu un enllaç d’un reportatge, d’un collage d’imatges d’aquella fantàstica conferència, que ens va acabar de posar en el mapa de les escoles d’Europa, tot valorant el nostre paper per part de les nostres autoritats directes de l’Ajuntament de Barcelona, especialment la regidora d’Ensenyament, Marina Subirats, i del Gerent de l’IMEB, Manel Blasco.
https://vimeo.com/manage/videos/687720173
No tinc cap dubte que aquest esforç nostre (vull dir de l’Escola) va ser molt rellevant per apuntalar la signatura d’inici de les negociacions amb la UAB per a la nostra vinculació primer (amb el Graduat) i posterior adscripció (amb el Grau), així com, donada la impossibilitat de continuar ocupant un edifici entranyable, però inadequat i perillós, plantejar el tema de la nostra seu. A poc a poc, després d’un intent de projecte d’adequació i rehabilitació de l’edifici de l’Antic Hospital (que hagués limitat l’Escola a tenir una sola línia de formació donat l’espai finalment disponible), es va obrir el que seria el camí definitiu per a un edifici de nova planta a la plaça de la Gardunya. I, finalment el Grau Universitari.
PETITES HISTÒRIES - 05
Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana
Història 05
Les meves relacions amb Ceràmica
1.Química per a Ceràmica.
El meu primer contacte amb la secció de Ceràmica va ser al curs 1978-79. Va ser la meva primera obertura cap a les especialitats d’Arts i Oficis.
No recordo exactament com ni qui, però em van encarregar una assignatura taller que es deia Taller de recerques de Ceràmica.
Com que la meva formació i experiència era de disseny, vaig enfocar-la com a disseny de ceràmica. La meva anterior formació i experiència laboral d’uns quants any en laboratoris i industria Química van fer que la tecnologia que vaig introduir en les recerques fos la química.
Segurament va arribar aquest fet a coneixement de la direcció i al professorat de ceràmica. Al mateix temps, el professor de Química per ceràmica, el senyor Vallvé, que tenia una botiga i crec que una petita fàbrica de ceràmica industrial, va deixar l’escola.
El professor Francesc Albors (Barcelona 1919- 1994), era el cap de la secció, em va proposar fer aquella classe.
En Francesc Albors era el cap de la especialitat de Ceràmica. Havia col·laborat amb en Llorens Artigas, des del principi en la fundació de la especialitat de ceràmica a l’Escola Massana a l’any 1941.
A la rotonda subterrània de l’estació del metro de Plaça de Catalunya, entrant per la Rambla, hi ha un mural de ceràmica, fet al 1966, en el que es pot llegir que el projecte és d’en Francesc Albors i que hi van col·laborar, entre altres, Maria Bofill i Elisenda Sala, també professores de l’Escola.
Francesc Albors i Ayala
Mural ceràmic. Metro Plaça Catalunya. 1966
Quan vaig assumir les classes, a més d’en Francesc, també eren professores l’Elisenda Sala, la Maria Bofill, la Rosa Amorós i la Teresa Magrià.
I així, l’any següent, curs 1979-80, vaig engegar la meva segona aventura d’introduir una matèria científica a una escola d’art. La meva primera acció a la Massana va ser donar classes de Matemàtiques a Disseny Industrial i d’Interiors,
Ben aviat vaig comprendre que la química és una matèria que costa molt d’acceptar, que és, en certa manera, misteriosa i no em resultaria fàcil desenvolupar aquelles classes.
L’enfocament tradicional, de la formulació química, dels òxids, els àcids i les sals, no tenia cap sentit per aquelles alumnes. Els seus objectius no eren convertir-se en químiques, sinó fer que uns certs coneixements químics els fes mes segur, interessant i predictible aconseguir les textures, dureses i colors de les pastes i els colors i textures dels esmalts.
La formulació clàssica pressuposa un mitjà aquós i s’ensenya des de la idea binària d’elements àcids i bàsics.
A ceràmica el mitjà de transformació és el forn. D’aigua n’hi ha poca o gens i els òxids es combinen i recombinen fins i tot canviant de paper pel que fa al seu caràcter en funció dels altres òxids presents.
Em vaig inventar una història, amb un llenguatge poc rigorós, però molt gràfica i divertida a partir de la taula periòdica dels elements.
Els explicava que cada columna de la taula conté unes especies d’elements o matèries amb unes característiques relacionals o sexuals pròpies. Cada tipus, cada columna, té unes preferències cap als altres grups. Uns volen donar electrons i uns altres prendre’n.
Uns els va millor amb un electró, altres comercien amb dos o tres o quatre electrons. Tot en funció de la seva posició a la taula periòdica dels elements.
Taula periòdica dels elements
Així explicava l’afinitat d’uns elements cap a altres. Els caràcters àcids i alcalí, pel fet de donar o prendre electrons i les situacions indeterminades, variables, o diferents… I això ho vam fer extensiu als òxids. El caràcter de l’òxid es en funció de l’element que combina amb l’oxigen. Un conte didàctic amb algunes aproximacions, però il·lustrador de la realitat química i divertit.
Així podíem comprendre quines característiques ens donarien diversos materials. I no només els òxids típicament utilitzats en ceràmica.
El taller de Ceràmica als anys 70.
Algunes alumnes eren aficionades a la muntanya i les animava a portar terres, de diversos colors i tipus. I fèiem proves amb esmalts i engalbes.
Sortien alguns fracassos. però força resultats inesperats i molt interessants. A partir dels resultats investigàvem la composició de les terres i provàvem de reproduir i modificar-les i fer nous esmalts.
Vaig fer les classes de química dos cursos més, fins a 1982.
Jo m’ho vaig passar molt bé, les alumnes també i, a més, vaig debilitar la mania que tenien els estudiants (i alguns professors) cap a la ciència en general i la química en particular.
Era força habitual que en Francesc Albors i altres professores de Ceràmica vinguessin a la meva classe a veure com ens havien sortit els experiments, que, lògicament, coíem amb la seva col·laboració i els comentàvem plegats.
2. Fent un pla d’estudis nou per Ceràmica.
Uns quants anys més tard, jo era el coordinador d’estudis a l’equip directiu que coordinava en Jesús A. Prieto.
A partir del curs 1997-98 el pla d’estudis del 1963 que estava en marxa encara a l’Escola començava la seva extinció i s’havia de substituir pels estudis de Cicles Formatius de Grau Superior en Arts Plàstiques i Disseny.
Durant el curs 1996-97 ens vàrem dedicar, amb totes les especialitats de l’Escola a programar les transformacions necessàries per adaptar-les als nous plans.
Em tocava a mi assistir i assessorar a les reunions amb tots els claustres de les diferents especialitats. Una feinada.
Recordo amb especial afecte les reunions corresponents a l’especialitat de Ceràmica. El grup de professores era molt peculiar. Molt interessant per les fortes personalitats de les ceramistes i molt enriquidor pel seus grandiosos coneixements.
Hi havia aleshores: Rosa Amorós, Isabel Barba, Maria Bofill, Teresa Magrià, Conxita Payarol i Elisenda Sala. Artistes molt potents i persones fortes i amb molta història viscuda en comú entre elles. tant a l’Escola com al món artístic de la Ceràmica.
Elisenda Sala, Rosa Amorós, Conxita Payarol, Teresa Magrià i Maria Bofill
Així com a les altres especialitats la meva intervenció va ser només tècnica pedagògica i, poc a poc, va ser menys necessària la meva assistència a les reunions, a Ceràmica vaig esdevenir un més del claustre. Vaig anar a totes les reunions d’aquell any i em vaig sentir un més de la família ceramista.
I és que el grup de ceràmica era ben bé una família. Les professores es coneixien des de feia molts anys. Havien estudiat a l’escola, després van ser professores i a més eren persones importants en el món de la ceràmica artística. Es coneixien en molts diversos àmbit i eren velles amigues.
Les discussions, transcendien l’àmbit purament pedagògic, de continguts o tècnic. Molts cops es basaven en idees no expressades i en prejudicis que s’havien anat creant amb els anys.
La feina no era fàcil doncs ens estàvem esforçant per reduir a uns estudis de dos anys una tradició, una qualitat i un nivell molt gran que fins aleshores tenia una durada molt més ampla. Al mateix temps ens veiem obligats a un enfocament modern dels estudis, molt diferent del que s’havia fet fins aleshores.
D’altra banda, aquest esforç es feia per una imposició externa. El canvi de pla d’estudis era imposat per llei.
I s’afegia una dificultat, doncs alguns sectors de l’Escola, reticents al canvi, creien que la responsabilitat del canvi era de l’equip directiu perquè no havíem sabut mantenir el pla anterior, havíem cedit a les pressions de l’Ajuntament.
De fet no hi havia cap altra opció per mantenir l’Escola viva i, fins i tot introduir-la en el món dels estudis reglats i subvencionats.
Però malgrat aquestes dificultats, era un luxe, em trobava treballant amb unes de les ceramistes més importants de Catalunya i m’atreviria a dir del món.
Vaig aprendre molt d’aquelles reunions.
Malauradament, el Departament d’Ensenyament no va concedir a l’Escola Massana els estudis del Cicle formatiu de Ceràmica. Per més que ho vàrem intentar i demanar no vam aconseguir canviar la decisió.
3.La Isabel Barba i jo a l’Escola El Puig d’Esparreguera.
El curs 2016-2017, abans dels confinaments de la COVID, vaig proposar a la Isabel Barba fer una col·laboració junts a l’Escola El Puig, d’Esparreguera.
Isabel Barba tornejant una peça.
L’Escola El Puig és una escola molt creativa, oberta i experimental. Una característica és que treballen sempre per projectes i, a més, sempre al projecte hi ha una part artística. L’art el tenen com una de les formes fonamentals d’aprendre.
Fa anys que pertanyo a un grup de recerca i formació de l’ICE de la UAB. Allà hi ha dues companyes: l’Anna Sala i la Núria Matas que són mestres a l’escola El Puig.
Sovint em demanen si conec algun artista que treballi un determinat tema i que voldria participar en alguna classe amb els nens i nenes. I, sovint trobo alguna amiga o amic i hi anem junts i ens ho passem sempre bé parlant amb els infants i les mestres.
Els nens i nenes de 6-7 anys havien escollit el tema “la família” per treballar.
A partir del tema estudien historia, geografia, ciència… i introdueixen diversos llenguatges llengua, matemàtiques i art.
Em van preguntar si coneixia algun artista que treballés el tema “la família” després de pensar-ho força, vaig associar el tema amb la Isabel Barba perquè moltes de les seves obres son famílies de peces.
Li vaig proposar a la Isabel si li feia gràcia participar en un projecte a Esparreguera i em va dir immediatament que si.
Isabel Barba. Conjunt coral. 2013.
Familia de bols dels infants d’El Puig
Vàrem anar a Esparreguera i vam compartir amb els nens, les nenes i les professores del Puig una rotllana a la classe.
Els vàrem parlar de les famílies d’objectes, de les característiques de la forma que fan que un conjunt d’objectes sigui una família.
La Isabel els va explicar la seva obra, com i perquè. Va ser genial.
Després, la Isabel va donar a cada criatura una boleta de fang. Els va ensenyar a fer un petit bol modelant el fang amb els dits.
Aquests bols van ser la família de ceràmica que van fer els infants.
El concepte “família” aplicat als objectes és molt interessant per reflexionar sobre les propietats de la forma. Portar aquests conceptes als infants de primer va ser molt enriquidor.
La Isabel havia treballat a Ceràmiques Sedó i tenia amistat amb ells. Quan estàvem a la classe es van presentar a l’Escola per saludar-la. Va ser molt emotiu.
Tots ens ho vam passar be i vàrem aprendre força.
PETITES HISTÒRIES - 04
Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana
Història 04.
Carnaval 2006.
Ravalstoltada.
Al Carnaval de l’any 2006, onze anys després, l’Escola Massana va tornar a participar a la Rua de Barcelona.
Des dels anys 80, anys dels darrers Carnavals de la Massana, fins a l’any 2006, l’Escola havia canviat molt. D’un únic pla d’estudis: l’anomenat Pla del 63, s’havia passat a quatre plans diferents.
El Batxillerat artístic, de molt èxit, venia a substituir els ensenyaments dels cursos bàsics als estudiants més joves, de setze a divuit anys.
Els Cicles Formatius Superiors d’Art i Disseny, estudis de dos anys, tècnics i professionals, amb vuit especialitats diferents: Disseny Industrial, Disseny d’interiors, Disseny Gràfic, Disseny Tèxtil, Escultura, Pintura, Joieria i Il·lustració, representaven el nucli central de l’Escola: els seus oficis artístics.
El Graduat Universitari en Arts i Disseny, en aquell moment era un títol propi de la Universitat Autònoma de Barcelona, un pas molt important en l’aspiració de sempre de l’Escola d’impartir estudis universitaris i d’oferir una titulació que inclogui Art, Arts aplicades i Disseny. Posteriorment, al 2010 es va convertir en un títol oficial reconegut i impartit per la Massana.
I la Massana Permanent. Un munt de cursos de formació permanent de molt diversos temes i molt diversos nivells i enfocaments. Dirigits preferentment a persones que volen reforçar els seus coneixements en art i disseny, obtenir noves especialitzacions, però també a persones que es volen iniciar en els àmbits de l’art, els oficis i el disseny.
Des del curs 2000 2001 jo era director de l’Escola. Encara que la feina de gestió fos feixuga, jo sempre he volgut fer classe. Em sembla important no perdre el contacte amb la pedagogia i els alumnes.
Per això, al curs 2005 – 2006, era també professor del Taller de Projectes del primer curs del Graduat, junt amb Josep Mañà, Tom Carr, Cècile Dedieu, Elisabet Insenser i Maria Jiménez.
En Josep Mañà va tenir la genial idea de recuperar la participació als Carnavals de la Ciutat, en aquells anys la Rua de Carnaval s’havia fraccionat i diversificat per barris. La del nostre barri: el Raval es deia: Rua de la “Ravalstoltada”.
Cartell del Carnaval del Raval
El plantejament d’en Josep va ser molt ric, tant culturalment com antropològicament i, no cal dir-ho, des del punt de vista artístic i de disseny.
Ens vam inscriure com a comparsa i vam desenvolupar el treball per classes sota la idea que havia enunciat en Josep.
Com en els Carnavals anteriors, vam proposar als alumnes el disseny i la construcció de les disfresses de Carnaval com a exercici de curs i participar en la Rua. No ens vam plantejar fer una carrossa, en lloc d’això els vàrem proposar la participació per parelles i cada parella amb el suport d’una bicicleta disfressada.
Com sempre els alumnes amb la seva creativitat, el seu talent i la seva energia, dirigits i assessorats per un equip de magnífiques professores i professors, van ver unes disfresses genials. Per parelles, amb una bicicleta disfressada i alguns sense bicicleta van acomplir brillantment les pautes de l’exercici.
I el dissabte 4 de març del 2006 vam sortir a la Rua del Raval.
Bicicletes disfressades a la Rua 2006
Per a mi, va ser una participació molt diferent de la dels altres Carnavals.
De l’últim Carnaval a aleshores havien passat onze anys, jo ja no era tant jove.
Jo també havia passat de ser un professor un mica trapella a ser el director de l’Escola Massana.
La feina de gestió, pròpia de la direcció, m’ocupava molt més temps i, d’altra banda, la responsabilitat i els mal de caps van fer que no pogués dedicar prou temps per a fer-me una disfressa com jo hauria volgut…
Josep Mañà disfressat d’apicultor.
Però, malgrat això, vaig sortir a la Rua amb els meus alumnes i alguns companys professors.
I ens ho vam passar molt bé.
Un record de la Ravalstoltada
Josep Mañà. Professor de Projectes de primer Curs al 2005-2006
L’estimat amic Xema, per tal d’acompanyar les seves magnifiques i interessants remembrances sobre els Carnestoltes en els que ha participat l’escola, m’ha demanat si volia escriure unes ratlles sobre la “Ravalstoltada” que va tenir lloc l’any 2006.
La voluntat de vincular l’Escola a la vida social del barri i d’aportar el seu potencial creatiu en aquesta festa popular, van ser els motius que van determinar el fet de participar-hi.
Com ell ha expressat, un dels ingredients característics de la rua va ser l’original i vistosa desfilada de comparses de disfresses i de bicicletes guarnides realitzades pels alumnes del Taller de Projectes de Graduat.
Entre aquestes, pel seu verisme i originalitat recordo especialment la de la parella d’alumnes caracteritzats de Frida Kahlo i de Diego Rivera amb la seva bicicleta transformada en una rèplica dels tramvies de la ciutat de Mèxic de la seva època ,així com també, el dadaisme escatològic de la bicicleta conduïda per un alumne disfressat d’una gran tifarada.
Una parella d’alumnes disfressats de Frida Kahlo i Diego Rivera
Si bé el meu interès per la cultura popular i l’explicitada voluntat d’inserir l’Escola a la vida del barri van ser els elements primordials que em van impulsar a proposar a l’equip de professorat de participar a la festa, un altre element significatiu per a fer-ho va ser un record meu d’infantesa.
El dia de Sant Medir, quan al capvespre uns familiars em portaven al carrer Gran de Gràcia a veure la desfilada de les colles de romeus, més que la comitiva dels carros i dels genets o la dolçor dels caramels, el que més m’atreia i em fascinava era veure passar la colla del Club Ciclista de Gràcia, amb les rodes, els quadres i els manillars de les seves bicicletes guarnits amb papers de coloraines.
Poc m’hagués imaginat que aquella vivència d’infantesa, molts anys després trobaria una projecció i materialització en la meva tasca docent!
Aquest fet em remet al que ha expressat Jesús Vilar , Professor de la Facultat de la Universitat Ramon Llull en la seva ressenya del llibre “L’experiència emocional d’ensenyar i aprendre” de les autores I.Salzberger-Wittenberg, G. Henry i E. Osborne: “El docent, més enllà del rol i de la funció que ha de cumplir, és i per damunt de tot, el resultat de la seva trajectòria vital, es biografia, és la interacció de coneixements vivències i sentiments”.
D’aquí, allò que sempre hem considerat i tingut present nosaltres: més enllà dels elements materials, el gran capital de l’Escola Massana és l’esperit de seu alumnat i professorat.
FARRERA, TARDOR 2021.
PETITES HISTÒRIES - 03
Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana
Història 03. Els Carnavals a la Massana.
Carnaval de 1981.
Després de quaranta anys de la rància, antiga, inculta, repressiva i assassina dictadura de Franco, amb el retorn de la Democràcia, el 1979 es van tornar a celebrar els Carnavals a Barcelona.
A l’Escola, al programar el curs 1980 81, a la Secció de Disseny Industrial i d’Interiors, vàrem pensar que una Escola d’Arts i Disseny seria molt interessant i enriquidor que participés en els Carnavals de la ciutat.
El Carnestoltes és un esdeveniment ple de fantasia, ple de colors i de formes … que ens dona la possibilitat de dissenyar un munt d’objectes per expressar l’alegria, la transgressió i tots els sentiments que acompanyen una festa tan divertida.
Ens vàrem plantejar com exercici del primer curs bàsic el disseny d’una Comparsa per participar a la Rua de Carnaval de Barcelona.
Això significava dissenyar i realitzar una carrossa i els vestits dels acompanyants de la mateixa.
Et tema, en general, va ser la queixa i el rebuig front al poder establert, amb una bona dosi d’ironia, humor i, fins i tot, de grolleria.
Per a la carrossa la idea es va concretar en fer, com si fos un pas de Setmana Santa, una mà molt gran, amb el dit del mig aixecat fent el típic gest obscè.
La vàrem construir amb cartró modelat sobre un suport de tela de metàl·lica de galliner i pintat amb pintura plàstica.
La vam muntar sobre una plataforma de fusta, damunt d’una estructura de ferro perforat típic per fer estanteries. Vàrem dotar-la d’un eix i la fèiem córrer amb dues rodes de Vespa que tenia en Llorenç.
Aquesta carrossa no tenia cap tracció mecànica. S’arrossegava amb la força d’un grup de gent estirant d’ella. Els portadors de la carrossa, com si fossin els natzarens d’una processó de Setmana Santa, anaven vestits amb unes túniques negres i com a cinturó una corda i al cap, en lloc del típic capirot, duien un dit de cartró molt gran.
A la carrossa li vàrem dir “la manassa” fent un joc de paraules entre una mà molt gran i la Massana.
Acompanyant als portadors de la carrossa hi havia un grup d’animació. Vestits parodiant els Carnavals de Rio, amb malles negres, un cosset negre, una faldilla de colors i un barret alt fet de vímet i uns globus de colors. Aquest grup tocava percussió i xiulets com si fos una bateria de samba una mica salvatge i desafinada.
La anècdota és va produir el dia 23 de febrer, el dia del cop d’estat.
Estàvem treballant al taller de projectes amb les disfresses i, per fer la carrossa al forat de l’escala, perquè no podíem entrar-la a cap classe ni al taller.
De sobte ens va arribar d’una forma molt cridanera la notícia del cop d’estat que el guàrdia civil Tejero estava perpetrant al Congrés dels Diputats a Madrid.
Es va produir una desbandada general. Tothom va abandonar el que estava fent i va marxar corrents cap a casa seva.
La por fa actuar de pressa i fa que fem coses absurdes. A les taules de treball es van quedar papers, dibuixos, eines, escaires, llapis …
Jo, per exemple, em vaig emportar a casa les carpetes del currículum de l’assignatura, dels enunciats dels treballs i les llistes dels alumnes, per amagar-ho tot.
Per sort a l’endemà ho vaig poder tornar tot a l’armari de la classe.
La Rua era el dia 3 de març, el següent diumenge.
De fet ni ens vam plantejar la possibilitat de no sortir. Vàrem acabar les disfresses i la carrossa i ens vam preparar per la desfilada.
El divendres 1 de març vam fer una festa de disfresses a escola. Una gran festa, important a la secció de disseny. Jo anava disfressat de monja.
.,
Disfressa de monja (Dibuix Xema Vidal)
El diumenge vam sortir a la rua, arrossegant la carrossa amb el dit aixecat. Realment semblava com si haguéssim tingut la premonició del que passaria i li estiguéssim fent a Tejero el gest obscè: fes-te fotre no t’ha sortit bé!
Però va ser una casualitat, si és que n’hi ha.
De fet, però, no vàrem sortit fotografiats a cap diari ni a cap televisió.
La por una altra vegada. L’associació amb el cop d’estat, encara que casual per part nostra, era massa evident.
Nosaltres ens ho vàrem passar molt bé, fent cas al Rei Carnestoltes.
A partir d’aquest any, vàrem participar a uns quants Carnavals de Barcelona.
La carrossa en plena construcció. 1981.
Els portadors de la manassa i la bateria de samba. 1981.
Carnaval de 1982.
A l’any següent, la nostra participació a la Rua va ser una mica accidentada. Es va decidir que el tema per a la comparsa seria l’energia del petó.
Unes disfresses negres amb uns llavis vermells al pit, i com a carrossa una boca gegant de més de dos metres, articulada, que feia el gest de fer un petó.
Les rodes de la carrossa, que eren rodetes d’oficina, van arribar a l’Escola al vespre completament planes, la major part de la desfilada la vam fer arrossegant sense rodar.
Però la vàrem acabar i ens ho vàrem passar molt bé.
La comparsa del petó. 1982.
Carnaval 1983.
Aquest va ser el primer d’una sèrie de Carnestoltes memorables. L’Ajuntament de Barcelona, la Regidoria de Cultura, és va implicar ja clarament en l’organització de la Rua i la participació és va augmentar espectacularment.
A l’Escola la participació va ser impressionant. Hi van participar dos cursos: el Primer Curs Bàsic comú de tota l’Escola que eren més de cent cinquanta alumnes i el Segon Curs de Disseny Bàsic comú de Disseny Industrial i Interiors que n’eren uns trenta més.
El tema per aquell any va ser El bestiari fantàstic.
En Llorenç Sánchez va oferir la possibilitat de sortir a la Rua amb la seva camioneta disfressada. Per primera vegada vam poder fer la carrossa gran i autopropulsada disfressant la furgoneta del Llorenç.
Es van fer dos projectes. El segon curs de Disseny Bàsic és va encarregar de dissenyar i construir les seves disfresses i la de la furgoneta i els alumnes de primer van dissenyar i construir les seves màscares i vestits. Tot seguint el tema escollit.
Eren uns exercicis apassionants. Tenien tots els components per engrescar i motivar als alumnes i als professors.
Temes de color, forma, art i disseny. Processos de creació reals, vinculats a l’entorn ia l’actualitat. Procediments tècnics interessants. Per a la carrossa treball mecànic i tèxtil als tallers de l’Escola.
Per a les màscares vàrem tenir un taller de modelat en cartró pedra dirigit per en Joan J. Guillén.
Tallers de costura, patrons, etc. a càrrec de diversos professors dels cursos implicats. Fins i tot vàrem fer una xerrada per parlar dels menjars de Carnaval amb en Llorenç Torrado.
Per als de segon de Disseny, va constituir un repte notable el disseny i la construcció de la disfressa del vehicle que seria la carrossa. La camioneta es va convertir en una mena de drac fantàstic amb unes banyes gegants i una cua immensa.
Ens vàrem engrescar tant amb el disseny que, quan ja havíem començat a construir-lo, el vam haver de rectificar, escurçar la cua i els banys del monstre fent-los més baixos perquè algú se’n va adonar que no sortia per la porta del carrer de l’Hospital.
Sota les faldilles del monstre, dins de la furgoneta, portàvem amagat el bar ambulant de la comparsa de Massana. Fèiem torns per conduir-la doncs la diversió estava fora, al carrer. Ballar, cantar, desfilar i riure molt.
Aquell any la comparsa de la Massana va guanyar el premi de la Rua de Barcelona a la comparsa Més Gran.
Carnaval 1984.
Aquell any vàrem planificar el Carnaval amb el mateix model i programa que l’any anterior.
El tema, segurament per compensar, va ser Els Vegetals.
La Carrossa, una altre cop a la camioneta del Llorenç, es va convertir en una cistella de fruites i verdures gegant
Les disfresses, amb més o menys encert, van ser de vegetals: tomàquets, albergínies, carabasses, etc. i fruites diverses.
Aquell any, vàrem posar-nos d’acord amb el Taller de Músics del Raval per desfilar plegats a la Rua. Ells anaven en un camió descobert i eren una orquestra que anava tocant tota l’estona música de samba i altres ritmes i nosaltres l’acompanyàvem tot ballant sense parar.
Genial !!
Vam tornar a guanyar el premi a la Més Gran. I, sobretot, ens ho vàrem tornar a passar molt bé.
Xema Vidal disfressat d’albergínia, la carrossa al fons. 1984.
Carnaval 1985.
Va ser el darrer Carnaval multitudinari de l’Escola.
El tema va ser: Obres d’art. Un tema molt adequat a la Massana. La camioneta del Llorenç la vàrem embolicar com una obra de Christo. Una disfressa d’art contemporani.
El Lluís Forteza i jo ens vam associar per disfressar-nos, fent una imatge surrealista inspirada en un quadre de René Magritte.
El braç enguixat sobre l’americana, ens deixava el braç i la mà lliures per donar ensurts a la gent. Era una diversió afegida innocent.
Lluís Forteza i Xema Vidal, un Magritte caminant. 1985.
Tot té el seu temps i els carnavals multitudinaris de la Massana es van acabar. Canvis de professors en els grups, fatiga de l’esforç extra que exigeix un esdeveniment extern a la classe d’aquestes dimensions…
Però va ser una etapa molt brillant des del punt de vista pedagògic, artístic i contextual per l’Escola Massana.
I a més van ser uns esdeveniments molt divertits i que van generar molta energia positiva als alumnes i professors que els vàrem viure.
PETITES HISTÒRIES - 02
Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana
Història 02. El Primer Curs Bàsic Comú. Les Caixes.
Al 1980 després que el director Joaquim Sabater, que havia substituït a Lluís Maria Güell al 1976, es jubilés, es va obrir un procés de votacions per elegir un nou director de l’Escola Massana. Havia arribat la democràcia i, per primera vegada, el claustre de professors podia proposar al nou director.
En els debats de l’elecció d’aquest nou director hi havien moltes altres coses implicades: manera d’entendre la pedagogia de l’art, contraposició entre arts i oficis i dissenys i, fins i tot, la por i qüestions polítiques.
El resultat va ser que l’Assemblea (o Claustre) de professors no va ser capaç d’escollir un director; hi va haver un empat tècnic amb algun vot més negatiu que positiu, campanya propiciada per algun sector sense candidat de l’Escola, a l’única candidatura que hi havia, la del professor de Morfologia Josep Gumí.
Atesa aquesta situació, d’acord amb els estatuts de la Fundació Escola Massana, el Patronat de l’Ajuntament va nomenar com a director, provisional per un any, en Francesc Miralles, que havia estat professor de l’Escola i que, passat aquest any, es va presentar a l’elecció i va guanyar per unanimitat.
Això va representar un punt i a part en l’evolució de l’Escola Massana.
En Francesc Miralles va modernitzar l’escola i, entre altres coses, va acabar amb la partició que l’escola vivia entre Arts i Oficis i els Dissenys.
Una de les primeres coses que va fer va ser la creació d’un primer curs comú a tota l’escola, prenent com a model el curs de disseny bàsic comú de les especialitats de Disseny Industrial i d’Interiors, que funcionava des de feia uns quants anys, curs 1976-77, i tenint com a referencia teòrica el Curs Preliminar de l’Escola Bauhaus.
Per encàrrec d’en Francesc Miralles vaig tenir la sort i l’honor de ser un dels creadors d’aquest curs i el seu coordinador durant uns quants anys.
Per desenvolupar el curs bàsic comú de l’Escola Massana ens hi vàrem aplegar una colla de professors impressionant: Ignasi Aballí, Marisé Álvarez, Romà Arranz, Victoria Campillo, Tom Carr, Toni Casas, Xavier Ferrés, Òscar Font, Salvador Juanpere, Sílvia Puig, Guillermo Tejeda (Tex), Xema Vidal, Úrsula Viñolas i altres.
Coordinar aquell curs durant aquells anys no va ser una tasca fàcil, doncs la qualitat personal i professional del grup de professors feia que els debats i diàlegs de la coordinació fossin, al mateix temps, molt rics i, de vegades, amb contraposicions apassionants per les seves opinions i creences.
Aquest taller bàsic comú tenia una dedicació horària setmanal de 15 hores de les 25 de que constava el curs. Les altres 10 hores es dividien entre Teoria, Representació, Dibuix i Tecnologia.
A més els professors del taller disposàvem de 5 hores setmanals de reunió per fer la coordinació.
Aquestes reunions de coordinació van esdevenir veritables sessions creatives. Els professors reunits, amb papers, materials diversos, eines… i, si calia anant als tallers de l’Escola, ens dedicàvem a preparar nous exercicis.
A més de pensar-los, discutir-los, dialogar sobre ells, referenciar-los, en fèiem moltes proves, molts assajos, moltes variacions… la veritat és que aquelles sessions les recordo com estones molt divertides i enriquidores.
En aquell temps, la nostra acció pedagògica era força intuïtiva, encara que alguns de nosaltres havíem fet recerca en les comissions pedagògiques de Disseny Bàsic, però ara sé que en aquelles sessions estàvem fent el que és necessari per una bona pedagogia: els professors apreníem els uns dels altres i dels alumnes en la realització dels treballs i, precisament la nostra disposició a aprendre, era el que feia que els alumnes estiguessin sempre molt motivats. D’altra banda apreníem divertint-nos i això feia que l’aprenentatge dels alumnes fos molt més ric i profund.
Coordinar aquell grup de professors va ser un gran plaer i també una feina complexa i molt enriquidora.
Coordinació. Lluís Forteza, Xema Vidal, Marisé Álvarez, Xavi Ferrés i Yvonne Griley
Coordinació. Romà Arranz, Tom Carr i Victòria Campillo
En aquells anys, des de 1982 a 1986, vàrem realitzar moltíssims exercicis. N’hi havia alguns petits, més acadèmics, per a l’aprenentatge d’aspectes tècnics, de representació o conceptuals i també hi havia treballs grans, de síntesi, molt rics, amb objectius múltiples i amb una execució lligada a la realitat, on es posava en joc allò que havíem après en un període de diversos exercicis petits.
Experimentàvem i redactàvem els enunciats després dels diàlegs, els debats i els assajos en les reunions de coordinació.
L’enunciat, per a nosaltres era un document molt important, doncs constituïa una mena de contracte del professorat amb l’alumne i amb l’escola. En ell hi constava el títol i la descripció del que esperàvem de l’alumne en quan al treball, però també les referències teòriques, els aprenentatges que volíem aconseguir i les pautes sota les quals s’avaluaria el treball. A més, aquests enunciats, eren documents molt bells ja que els realitzàvem amb molta cura dissenyadors i artistes.
Com exemple, el curs 1984-85, vam desenvolupar un exercici que vam anomenar “Caixes, caixes”, i que sota la meva perspectiva, és un bon exemple de la feina que vam fer aquells anys.
Vàrem partir d’una idea em sembla que d’en Guillermo Tejeda (Tex), segur que modificada, enriquida, criticada, dialogada pels altres professors i professores del grup.
En primer lloc, tots plegats vam dibuixar una silueta del cos d’una persona mitjana. Per això vàrem anar dibuixant diverses siluetes, de persones del curs; més grans, més petites, més grosses, més primes… i, gràficament, vàrem dibuixar la mitjana, que vam inscriure en un rectangle.
Després vàrem dividir l’alçada d’aquest rectangle en 8 trossos iguals, juntament amb el dibuix de la silueta de la persona.
Es va repartir una part d’aquell cos abstracte a cada alumne. Això vol dir que algú li va tocar el cap, a un altre la panxa, l’altre els peus… d’una forma aleatòria.
Seguint un disseny fixe, donat pels professors, cada alumne va construir una caixa de fusta que al centre tenia un envà dividint-la en dos. Davant i darrera.
Procés proposat a l’enunciat del treball. (Dibuix de Guillermo Tejeda)
Cada alumne va dissenyar el tros de cos que li havia tocat.
Recollint fustes, trossos de mobles, comprant-les, fent servir diversos tipus de fusta i diverses tècniques d’unió cada alumne va reproduir amb volum el tros de cos que li havia tocat.
Calia respectar amb molta cura els límits. Els llocs de contacte amb les altres parts adjacents calia que fossin exactes.
No es podia sobresortir gens per dalt ni per baix de la superfície plana de la caixa per assegurar l’apilament. Tampoc podia sobresortir res del límit virtual de la caixa tant pel davant com pel darrera.
La feina era absorbent. Sentir els cops de martell, els xerrics de les eines… i, a poc a poc, cadascú anava donant forma al tros de cos que li havia tocat.
Un cop acabada cada una d’aquestes caixes, apilant ordenadament vuit d’elles, generaven una figura humana. La sorpresa fou gran. Sentíem les expressions d’admiració dels alumnes i nosaltres mateixos estàvem impressionats. Ho havíem dissenyat i imaginat, però la realitat superava les nostres expectatives.
Les possibilitats de crear figures diferents eren immenses. El joc de canviar els peus, canviar la panxa o el sexe va ser molt divertit.
Vàrem fer una exposició a la Sala Busquets i la sala d’actes de l’Escola. Espectacular!
Semblava mentida que els estudiants que feia pocs mesos que havien començat a la Massana fossin capaços d’haver realitzat una obra tan potent.
Un veritable treball en equip que va donar com a resultat una obra holística, el conjunt era molt més gran que la suma de les parts.
Després, convidats per l’Escola d’Art de Vic vàrem exposar les figures al temple Romà de Vic. El marc de la sala cúbica del temple feia que les figures agafessin una força encara més gran.
Per anar a Vic vàrem carregar les caixes a la camioneta del Llorenç Sánchez i al Mehari de l’Òscar Font. Teníem un aspecte tan poc convencional que ens va parar la Guardia Civil. Però hi vem arribar i l’exposició es va muntar i va tenir molt bona acollida.
Els resultats d’aquest treball van constituir el tema del calendari de l’Escola Massana de l’any 1986.
Conjunt de figures. Foto Jordi Sarrà
Opinions d’alguns dels protagonistes de l’aventura:
Guillermo Tejeda (tex)
La máquina del tiempo. A J.M. Vidal: un recuerdo de otro tiempo 10/06/2000
Artista i dissenyador. Professor de Primer Bàsic Comú.
“Mis amigos de la escuela Massana que antes estaban en diseño industrial y de interiores se habían posicionado en el primer año común para toda la escuela, lo que significaba coordinar a seis primeros grupos de alumnos que luego escogerían entre pintura, escultura, artes y oficios, diseño de joyas, diseño industrial y de interiores o diseño gráfico.
Tuvieron la gentileza de abrirme nuevamente las puertas, y así empecé a dar clases de diseño básico, o de taller, como se llamase aquello. Aunque me dediqué a pelear con ellos casi todo el tiempo -académicamente, en todo caso, dentro de un marco de amistad y respeto mutuo- debo confesar que fue ese uno de los períodos más productivos de mi vida en lo que se refiere a la enseñanza. “
“Nuestros choques tenían dos orígenes. Algunos de los profesores eran para mí un poco comunitaristas, excesivamente colegiales o alineados en según qué cosas. Por otra parte, su visión tendía a veces a alejarse de los usos para mí sagrados de la forma y del color, de la academia en el mejor sentido de la palabra. Debo confesar que pese a todo adquirí de esa experiencia ciertos hábitos de los que no he podido desprenderme en toda la vida, y a los que ya me he referido.”
“Estos criterios pedagógicos llevados a la enseñanza del diseño provocaban interesantes resultados. Por ejemplo, cuando se nos entregaba un curso a un equipo de dos profesores, yo quería saber cuál de los dos era el titular y quién el ayudante. A ver, ¿quién manda aquí? Nadie me contestaba, a lo máximo me miraban sonrientes. Nos teníamos que poner de acuerdo, no por la vía jerárquica, sino encontrando zonas de colaboración y situándose cada cual en el terreno de sus competencias.”
“Recuerdo como nacieron en aquella época algunos de los mejores ejercicios de diseño básico en que he sido capaz de participar: colecciones de objetos, trabajos con el cuerpo, ocupaciones del espacio real, recolección de documentos del álbum de familia, y tantos otros.”
Fragment Cara (Foto Jordi Sarrà)
Nona Umbert
Artista i dissenyadora. Alumna de Primer Curs Bàsic Comú.
El punt de vista dels alumnes. Un nou treball. 1985.
“Miro al meu voltant, és increïble com cadascú interpreta d’una manera diferent la mateixa part del cos. Ja es comencen a veure coses boniques, uns amb fusta nova, altres amb trossos trobats, hi ha qui només utilitza petits retalls de fusta enganxats un damunt de l’altre.
Retorno al meu treball. Penso l’ordre més lògic per clavar les fustes. No és tan fàcil com jo em pensava, en ésser totes les formes tan diferents, tot em balla. Una altra és massa dura.
Veig que no sóc l’única amb problemes; ja estem tots suats…
Encara continuen els canvis de trossos de fusta de company a company.
De mica en mica anem acabant.
Tots, quan fèiem la part del cos que ens corresponia cadascun, ja sabíem que era per muntar-les una damunt de l’altra, però penso que cap de nosaltres no s’imaginava la força que tindrien un cop fossin un sol cos.
Passar del teu petit món parcial d’un octau de cos, de dies de cercar, rumiar i muntar la teva part, a veure cossos un al costat de l’altre formats de parts molt diferents, per la seva concepció i realització i tan diferents pel davant com pel darrera, però alhora tant unides formant un sol tot, i que al mateix temps es pot tornar a desfer I convertir-los en centenars de cossos diferents…”
Fragment. Un pit. (Foto Jordi Sarrà)
Romà Arranz
Historiador i teòric de l’art. Professor de Teoria.
El punt de vista del teòric. La reconstrucció del cos. 1985.
“Fer un tros del propi cos i que amb altres generin un petit exèrcit de soldats de fusta és contribuir també a augmentar les legions de figures estàtiques que formen part de la nostra cultura icònica. Ara junt amb l’etern somriure de La Gioconda impertèrrita des de fa segles, amb un Velázquez que mai acabarà de pintar aquell quadre que està fent a les Menines, amb les icones bizantines, les imatges antropomòrfiques de les cultures arcaiques, els ulls ametllats egipcis… tot fent un exèrcit de formes, com aquest que aquí es mostra i que, particularment un per un i en l’acumulació, fan possible evidenciar que el cos és quelcom important, tan important com que és l’únic patrimoni de la humanitat.”
Fragment. Sexe. (Foto Jordi Sarrà)
Salvador Juanpere
Escultor i Professor de l’Escola al curs
El punt de vista de l’escultor. L’escultura, caixa o faixa.1985.
“El treball de les caixes, que ara presentem, és una solapa clara entre dos termes o entre tres o més.
És escultura en tant que utilitza el volum com a eina de representació, és relleu en la mida que demana una visió perspectiva frontal I és pintura des del punt de vista del color i del collage.
I no és escultura, perquè no permet la multiplicitat de punts de vista (no podem veure la part de darrere del davant ni la part del davant del darrere, ni una visió lateral) i no és relleu ni pintura perquè proposa una lectura anterior y posterior
Com ho definiríem? Senzillament un gran gaudiment, perquè aquesta heterodòxia conceptual ha permès a l’exercici donar-se fins els límits exclusius que cadascú li ha volgut o pogut donar.”
Fragment. Un cap. (Foto Jordi Sarrà)
Xema Vidal
Dissenyador. Coordinador i professor de Primer curs comú.
El punt de vista pedagògic. L’aprenentatge com a canvi. 1985.
“Tenim al davant un conjunt de ninots. Reproduccions de cossos humans fets de fusta, a trossos i ficats dins d’una caixa.
Fan bonic oi?
L’alumne, carregat amb el seu petit bagatge s’ha enfrontat confiadament a la proposta que els seus professors li han fet, i tot construint el tros de ninot de fusta que li ha tocat, posa en pràctica, o sigui aprèn, a treballar amb fusta, a modular una forma, a tractar les proporcions, a treballar en equip, etc.
El que és més important, però, és que tot això no ho ha après amb angoixa, sinó amb l’excitació i la il·lusió de fer una cosa acabada i que al mateix temps es complementarà amb les que fan els companys; i que, en la seva exposició, prendrà una de les mil formes definitives possibles.”
Conjunt de figures. (Foto Jordi Sarrà)
PETITES HISTÒRIES - 01
Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana
Història 01
El meu primer dia a la Massana.
El primer cop que vaig entrar a l’Escola Massana va ser a l’octubre de 1973.
Evidentment ja coneixia la Massana i el seu prestigi. El meu pare hi va estudiar a 1937, just abans que se l’emportessin a la guerra. Era de la quinta del biberó. Hi va estudiar només un any. Sempre havia parlat molt bé d’aquell curs.
El meu germà estudiava a la Secció de Disseny Industrial. Precisament ell m’havia dit que necessitaven un professor de matemàtiques per als estudis de Disseny Industrial
Aleshores jo estudiava Enginyeria Industrial, especialitat electricitat. Abans havia estudiat química a l’Escola Industrial i havia fet un curs a Llotja, al carrer del Carme, on havia estudiat dibuix, pintura i modelat.
Acabava de tornar de Madrid, de fer el segon campament de les Milícies Universitàries.
Aquell dia de 1973 vaig conèixer a Santiago Pey a l’Escola Massana. Ell era el director de la secció de Disseny Industrial i Disseny d’Interiors. En aquell temps l’Escola estava dividida en tres: Arts i Oficis, Disseny Gràfic i Dissenys Industrial i d’Interiors. Aquestes dues darreres seccions, que dataven dels anys seixanta, tenien directors propis, que depenien de la direcció de l’Escola. El Director de la Massana era el Sr Lluís Maria Güell, pintor i docent.
Santiago Pey
Amb en Pey, de seguida hi va haver bona sintonia. Li va agradar el meu currículum i vàrem quedar que faria les classes. Eren dues assignatures una a primer curs comú, un programa d’Àlgebra moderna i lògica matemàtica, i un curs de repàs per al quart i darrer curs, per a la preparació per a la revàlida de Llotja. En aquest curs el nivell era com de l’actual segon de ESO. Una contradicció: el nivell de matemàtiques del quart curs era clarament més baix que el de primer.
Allà, però, vaig tenir la primera sorpresa i una mostra del caràcter d’en Santiago Pey. Em va dir que em volia demanar un favor una mica atípic. Volia que comencés les classes del quart curs aquella mateixa tarda, doncs els alumnes ja feia unes setmanes que havien començat el curs i ho necessitaven.
Vaig mirar el programa que s’havia de desenvolupar, que era molt senzill per a mi, li vaig dir que si i al cap d’una hora estava ensenyant matemàtiques a la Massana.
Així va començar la meva estada a l’Escola. Hi he estat fent classes durant més de quaranta anys.
La segona sorpresa va venir quan Santiago Pey li va demanar al professor que deixava les matemàtiques de primer que em facilités el programa que havia de desenvolupar. El professor, molt seriós, li va dir que no havia deixat les matemàtiques, que estava fent vaga contra d’ell. Van començar a parlar sobre el tema i jo, vaig demanar disculpes i em vaig retirar. Li vaig dir que les classes de quart igualment les faria i, quan haguessin aclarit el tema ja m’avisaria, vaig deixar el número de telèfon a en Pey i vaig marxar.
Un parell de dies més tard em va trucar i em dir que podia fer les classes de primer i vaig començar. El programa era molt genèric i una mica vague. Poc després vaig convertir el programa de primer curs en un programa d’Anàlisi Lògica aplicada als projectes.
De fet jo creia que estava fent aquella feina com una cosa temporal, en realitat, en aquells temps, a la meva vida passaven coses més importants. Seguia estudiant enginyeria i a l’agost del 72 m’havia casat, vaig posar casa nova a l’Hospitalet del Llobregat. A la tardor del 72 vaig començar la Mili. Primer campament de les Milícies Universitàries a Sant Climent Sescebes.
Vaig seguir fent matemàtiques a primer i quart curs dels estudis de Disseny Industrial. Aquells primers dos cursos jo vivia força al marge del nucli dels estudis. Les assignatures que feia eren perifèriques.
Durant aquests anys, s’havia produït un cop d’estat a la Secció. En Santiago Pey va dimitir com a director de Disseny i es va quedar fent classe de projectes.
La Secció es va organitzar per gestionar-se a base de dues comissions. La Comissió Pedagògica, formada per tots els professors i alguns representants dels alumnes, s’ocupava del pla d’estudis, de la revisió de les matèries i de la recerca sobre disseny i pedagogia.
La Comissió Operativa estava formada per tres representants dels professors i dos representants dels estudiants i feia les funcions de la direcció i l’equip directiu. Inicialment la varen formar l’Àlex Vivar, en Lluís Forteza i en Jordi Rogent, no recordo els dos alumnes.
Al desembre del 1974 vaig lliurar (i aprovar amb un excel·lent) el meu Projecte Final de Carrera i vaig ser Enginyer Industrial. Al març del 1975 havia de néixer el meu fill Víctor i jo necessitava ressituar-me i guanyar-me la vida.
En aquells anys compaginava les classes a la Massana amb la meva feina principal, el disseny de perifèrics per a ordinadors. Havia començat a la Càtedra d’Electrònica amb el meu professor de Projecte final de carrera, en Joan Figueras i havia continuat en una empresa d’importació d’ordinadors nord-americans.
Vaig parlar amb en Pey i vàrem proposar, per al següent trimestre, del curs 1974-75, un projecte de disseny industrial de segon cicle. Proposàrem el disseny d’un conjunt d’aparellatge elèctric domèstic: endolls, interruptors, caixes, etc. i una assignatura de tecnologia, d’electricitat. La tecnologia, teòrica, la donava jo sol i el projecte el vàrem fer junts en Pey y jo.
Aquell curs de projectes amb Santiago Pey va ser meravellós. De fet jo era un alumne especial, em quedava bocabadat amb el seu saber, de disseny, però també de tantes coses, de cultura, d’aquí i d’Alemanya que coneixia especialment, de menjars i de vins. Tantes vegades duia d’un viatge uns formatges francesos i un bon vi i el repartia a la classe i d’altres que acabàvem després de classe a alguna taverna o restaurant menjant i bevent i continuant la classe.
Gràcies a Santiago Pey, el meu mestre. D’ell vaig aprendre el secret de fer classes, em va ensenyar que fer classes no és només un tema de coneixement tècnic ni teòric, sinó principalment és una ocupació de tracte amb persones i que si no estàs completament decidit a aprendre dels teus alumnes, no els ensenyaràs res.
A partir d’aleshores vaig anar integrant-me cada cop més a l’Escola i poc a poc, sense gairebé adonar-me’n la docència va ser la meva feina principal i la meva vocació.
Xema Vidal Molina
L’escala de Disseny
Petit qüestionari a:
Jordi Vidal Molina
El meu germà. Vitraller i gravador de vidre. Alumne de l’Escola Massana als anys setanta.
Quina relació tens amb l’Escola Massana ?
Actualment no tinc cap relació des del punt de vista acadèmic, però la segueixo per les xarxes socials i pertanyo a l’Associació d’Amics de la Massana, a part de la relació personal esporàdica amb antics mestres i companys alumnes, també he assistit a alguna conferencia, presentació o exposició
Explica algun record d’aquella època.
Tinc molt present les classes amb en Santiago Pey, per el seu contingut teòric i pràctic sobre el disseny, però també perquè eren lliçons de vida, d’història , de llengua i molts altres temes.
També recordo la sensació de llibertat que vivíem a l’escola, era com una bombolla dins de la societat dels anys 70 quan jo hi vaig estudiar.
Tens algun record o anècdota relacionat amb mi
Recordo la teva arribada a l’escola, i també que al final de la meva carrera fossis el mestre que ens va acompanyar a fer l’examen per el títol a Arts i Oficis, era curiós que el teu germà gran et portes a fer la revalida.
Jordi Vidal Molina
Publicacions de les Edicions de l’Escola Massana de Santiago Pey.
A l’any 2000, poc després de ser escollit director de l’Escola Massana, en Santiago Pey em va venir a visitar. Vam xerrar una mica al despatx, i em va donar, en un sobre. Contenia la separata del diccionari que estava escrivint de feia anys.
Es la part de vocabulari dedicada al moble. Em va dir que. Si volia, el podia publicar. No cal dir que em va fer una gran il·lusió, i vaig decidir que ho faria.
En Santiago Pey ens va deixar el 3 d’abril del 2001.
La pèrdua d’un amic, d’un professor estimat. El recordatori, que reprodueixo aquí, va ser fet pel seu fill Martí, amb la tècnica del retallat amb la que ha treballat sempre.
Recordatori de Santiago Pey. Martí Pey 2003
Malauradament les feines de dirigir i fer funcionar l’Escola, van fer que no poguéssim fer real el somni fins a l’any 2007. Just quan jo ja acabava la meva tasca de direcció.
El professor Xavier Ferrés i Padró, arquitecte i gran dibuixant, va fer més de 140 dibuixos, il·lustrant molts dels termes que composen aquest Glossari del moble.
El Dissenyador Pere Fradera, professor de la Massana, junt amb Laura Millán, van tenir cura del disseny gràfic i la maquetació.
En quant al text, el va revisar l’Àngels Jubany i Claus i El pròleg el va escriure Joan Ferrer, professor de Filologia de la Universitat de Girona.
Aquest llibre, Glossari del moble, editat per l’Escola Massana, amb la col·laboració d’Artesania Catalunya, forma part de la col·lecció Impressions Paral·leles.
Glossari del moble de Santiago Pey 2007
A l’any 2014, el darrer curs que vaig treballar a l’escola, vaig proposar la reedició del famós llibre Introducció al Disseny Industrial, del 1963. El primer llibre sobre Disseny Industrial publicat a Espanya.
Ja feia molts anys que estava exhaurit. Jo en tinc un exemplar. Junt amb la Sílvia Puig. el vam rellegir i creiem que encara conserva l’actualitat des del punt de vista teòric.
Vam recuperar el pròleg original d’Antoni de Moragas, fundador junt amb Santiago Pey del l’ADI FAD, del juliol de 1963. Per respectar l’ortografia original i, al mateix temps, fer més comprensible el text per al lector actual vam afegir notes explicatives.
La Sílvia Puig i la Gemma Grinyó hi van afegir una relació de publicacions i treballs de l’autor.
El Museu del Disseny ens va deixar publicar les imatges dels dissenys que conserva d’en Santiago Pey.
El disseny i la maquetació del llibre son de l’Iñaki Granell.
Introducció al Disseny Industrial. Santiago Pey. Reedició, 2015.