Amics de la Massana

PETITES HISTÒRIES - 03

Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana

Història 03. Els Carnavals a la Massana.

 

Carnaval de 1981.

Després de quaranta anys de la rància, antiga, inculta, repressiva i assassina dictadura de Franco, amb el retorn de la Democràcia, el 1979 es van tornar a celebrar els Carnavals a Barcelona.

A l’Escola, al programar el curs 1980 81, a la Secció de Disseny Industrial i d’Interiors,  vàrem pensar que una Escola d’Arts i Disseny seria molt interessant i enriquidor que participés en els Carnavals de la ciutat.

El Carnestoltes és un esdeveniment ple de fantasia, ple de colors i de formes … que ens dona la possibilitat de dissenyar un munt d’objectes per expressar l’alegria, la transgressió i tots els sentiments que acompanyen una festa tan divertida.

Ens vàrem plantejar com exercici del primer curs bàsic el disseny d’una Comparsa per participar a la Rua de Carnaval de Barcelona.

Això significava dissenyar i realitzar una carrossa i els vestits dels acompanyants de la mateixa.

Et tema, en general, va ser la queixa i el rebuig front al poder establert, amb una bona dosi d’ironia, humor i, fins i tot, de grolleria.

Per a la carrossa la idea es va concretar en fer, com si fos un pas de Setmana Santa, una mà molt gran, amb el dit del mig aixecat fent el típic gest obscè.

La vàrem construir amb cartró modelat sobre un suport de tela de metàl·lica de galliner i pintat amb pintura plàstica.

La vam muntar sobre una plataforma de fusta, damunt d’una estructura de ferro perforat típic per fer estanteries. Vàrem dotar-la d’un eix i la fèiem córrer amb dues rodes de Vespa que tenia en Llorenç.

Aquesta carrossa no tenia cap tracció mecànica. S’arrossegava amb la força d’un grup de gent estirant d’ella. Els portadors de la carrossa, com si fossin els natzarens d’una processó de Setmana Santa, anaven vestits amb unes túniques negres i com a cinturó una corda i al cap, en lloc del típic capirot, duien un dit de cartró molt gran.

A la carrossa li vàrem dir “la manassa” fent un joc de paraules entre una mà molt gran i la Massana.

Acompanyant als portadors de la carrossa hi havia un grup d’animació. Vestits parodiant els Carnavals de Rio, amb malles negres, un cosset negre, una faldilla de colors i un barret alt fet de vímet i uns globus de colors. Aquest grup tocava percussió i xiulets com si fos una bateria de samba una mica salvatge i desafinada.

La anècdota és va produir el dia 23 de febrer, el dia del cop d’estat.

Estàvem treballant al taller de projectes amb les disfresses i, per fer la carrossa al forat de l’escala, perquè no podíem entrar-la a cap classe ni al taller.

De sobte ens va arribar d’una forma molt cridanera la notícia del cop d’estat que el guàrdia civil Tejero estava perpetrant al Congrés dels Diputats a Madrid.

Es va produir una desbandada general. Tothom va abandonar el que estava fent i va marxar corrents cap a casa seva.

La por fa actuar de pressa i fa que fem coses absurdes. A les taules de treball es van quedar papers, dibuixos, eines, escaires, llapis …

Jo, per exemple, em vaig emportar a casa les carpetes del currículum de l’assignatura, dels enunciats dels treballs i les llistes dels alumnes, per amagar-ho tot.

Per sort a l’endemà ho vaig poder tornar tot a l’armari de la classe.

La Rua era el dia 3 de març, el següent diumenge.

De fet ni ens vam plantejar la possibilitat de no sortir. Vàrem acabar les disfresses i la carrossa i ens vam preparar per la desfilada.

El divendres 1 de març vam fer una festa de disfresses a escola. Una gran festa, important a la secció de disseny. Jo anava disfressat de monja.

.,

Disfressa de monja (Dibuix Xema Vidal)

El diumenge vam sortir a la rua, arrossegant la carrossa amb el dit aixecat. Realment semblava com si haguéssim tingut la premonició del que passaria i li estiguéssim fent a Tejero el gest obscè: fes-te fotre no t’ha sortit bé!

Però va ser una casualitat, si és que n’hi ha.

De fet, però, no vàrem sortit fotografiats a cap diari ni a cap televisió.

La por una altra vegada. L’associació amb el cop d’estat, encara que casual per part nostra, era massa evident.

Nosaltres ens ho vàrem passar molt bé, fent cas al Rei Carnestoltes.

A partir d’aquest any, vàrem participar a uns quants Carnavals de Barcelona.

La carrossa en plena construcció. 1981.

Carnaval81_p
Carnaval81_242 p

Els portadors de la manassa i la bateria de samba. 1981.

Carnaval de 1982.

A l’any següent, la nostra participació a la Rua va ser una mica accidentada. Es va decidir que el tema per a la comparsa seria l’energia del petó.

Unes disfresses negres amb uns llavis vermells al pit, i com a carrossa una boca gegant de més de dos metres, articulada, que feia el gest de fer un petó.

Les rodes de la carrossa, que eren rodetes d’oficina, van arribar a l’Escola al vespre completament planes, la major part de la desfilada la vam fer arrossegant sense rodar.

Però la vàrem acabar i ens ho vàrem passar molt bé.

Carnaval82

La comparsa del petó. 1982.

Carnaval 1983.

Aquest va ser el primer d’una sèrie de Carnestoltes memorables. L’Ajuntament de Barcelona, ​​la Regidoria de Cultura, és va implicar ja clarament en l’organització de la Rua i la participació és va augmentar espectacularment.

A l’Escola la participació va ser impressionant. Hi van participar dos cursos: el Primer Curs Bàsic comú de tota l’Escola que eren més de cent cinquanta alumnes i el Segon Curs de Disseny Bàsic comú de Disseny Industrial i Interiors que n’eren uns trenta més.

El tema per aquell any va ser El bestiari fantàstic.

En Llorenç Sánchez va oferir la possibilitat de sortir a la Rua amb la seva camioneta disfressada. Per primera vegada vam poder fer la carrossa gran i autopropulsada disfressant la furgoneta del Llorenç.

Es van fer dos projectes. El segon curs de Disseny Bàsic és va encarregar de dissenyar i construir les seves disfresses i la de la furgoneta i els alumnes de primer van dissenyar i construir les seves màscares i vestits. Tot seguint el tema escollit.

Eren uns exercicis apassionants. Tenien tots els components per engrescar i motivar als alumnes i als  professors.

Temes de color, forma, art i disseny. Processos de creació reals, vinculats a l’entorn ia l’actualitat. Procediments tècnics interessants. Per a la carrossa treball mecànic i tèxtil als tallers de l’Escola.

Per a les màscares vàrem tenir un taller de modelat en cartró pedra dirigit per en Joan J. Guillén.

Tallers de costura, patrons, etc. a càrrec de diversos professors dels cursos implicats. Fins i tot vàrem fer una xerrada per parlar dels menjars de Carnaval amb en Llorenç Torrado.

Per als de segon de Disseny, va constituir un repte notable el disseny i la construcció de la disfressa del vehicle que seria la carrossa. La camioneta es va convertir en una mena de drac fantàstic amb unes banyes gegants i una cua immensa.

Ens vàrem engrescar tant amb el disseny que, quan ja havíem començat a construir-lo, el vam haver de rectificar, escurçar la cua i els banys del monstre fent-los més baixos perquè algú se’n va adonar que no sortia per la porta del carrer de l’Hospital.

Sota les faldilles del monstre, dins de la furgoneta, portàvem amagat el bar ambulant de la comparsa de Massana. Fèiem torns per conduir-la doncs la diversió estava fora, al carrer. Ballar, cantar, desfilar i riure molt.

Aquell any la comparsa de la Massana va guanyar el premi de la Rua de Barcelona a la comparsa Més Gran.

Carnaval83_10
La carrossa sortint de l’Escola Massana. 1983.
Diverses besties fantàstiques que van desfilar a la Rua. 1983. (Fotos Jordi Gumí)

Carnaval 1984.

Aquell any vàrem planificar el Carnaval amb el mateix model i programa que l’any anterior.

El tema, segurament per compensar, va ser Els Vegetals.

La Carrossa, una altre cop a la camioneta del Llorenç, es va convertir en una cistella de fruites i verdures gegant

Les disfresses, amb més o menys encert, van ser de vegetals: tomàquets, albergínies, carabasses, etc. i fruites diverses.

Aquell any, vàrem posar-nos d’acord amb el Taller de Músics del Raval per desfilar plegats a la Rua. Ells anaven en un camió descobert i eren una orquestra que anava tocant tota l’estona música de samba i altres ritmes i nosaltres l’acompanyàvem tot ballant sense parar.

Genial !!

Vam tornar a guanyar el premi a la Més Gran. I, sobretot, ens ho vàrem tornar a passar molt bé.

Xema Vidal disfressat d’albergínia, la carrossa al fons. 1984.

Carnaval 1985.

Va ser el darrer Carnaval multitudinari de l’Escola.

El tema va ser: Obres d’art. Un tema molt adequat a la Massana. La camioneta del Llorenç la vàrem embolicar com una obra de Christo. Una disfressa d’art contemporani.

El Lluís Forteza i jo ens vam associar per disfressar-nos, fent una imatge surrealista inspirada en un quadre de René Magritte.

El braç enguixat sobre l’americana, ens deixava el braç i la mà lliures per donar ensurts a la gent. Era una diversió afegida innocent.

Lluís Forteza i Xema Vidal, un Magritte caminant. 1985.

Tot té el seu temps i els carnavals multitudinaris de la Massana es van acabar. Canvis de professors en els grups, fatiga de l’esforç extra que exigeix un esdeveniment extern a la classe d’aquestes dimensions…

Però va ser una etapa molt brillant des del punt de vista pedagògic, artístic i contextual per l’Escola Massana.

I a més van ser uns esdeveniments molt divertits i que van generar molta energia positiva als alumnes i professors que els vàrem viure.

PETITES HISTÒRIES - 02

Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana

Història 02. El Primer Curs Bàsic Comú. Les Caixes.

 

Al 1980 després que el director Joaquim Sabater, que havia substituït a Lluís Maria Güell al 1976, es jubilés, es va obrir un procés de votacions per elegir un nou director de l’Escola Massana. Havia arribat la democràcia i, per primera vegada, el claustre de professors podia proposar al nou director.

En els debats de l’elecció d’aquest nou director hi havien moltes altres coses implicades: manera d’entendre la pedagogia de l’art, contraposició entre arts i oficis i dissenys i, fins i tot, la por i qüestions polítiques.

El resultat va ser que l’Assemblea (o Claustre) de professors no va ser capaç d’escollir un director; hi va haver un empat tècnic amb algun vot més negatiu que positiu, campanya propiciada per algun sector sense candidat de l’Escola, a l’única candidatura que hi havia, la del professor de Morfologia Josep Gumí.

Atesa aquesta situació, d’acord amb els estatuts de la Fundació Escola Massana, el Patronat de l’Ajuntament va nomenar com a director, provisional per un any, en Francesc Miralles, que havia estat professor de l’Escola i que, passat aquest any, es va presentar a l’elecció i va guanyar per unanimitat.

Això va representar un punt i a part en l’evolució de l’Escola Massana.

En Francesc Miralles va modernitzar l’escola i, entre altres coses, va acabar amb la partició que l’escola vivia entre Arts i Oficis i els Dissenys.

Una de les primeres coses que va fer va ser la creació d’un primer curs comú a tota l’escola, prenent com a model el curs de disseny bàsic comú de les especialitats de Disseny Industrial i d’Interiors, que funcionava des de feia uns quants anys, curs 1976-77, i tenint com a referencia teòrica el Curs Preliminar de l’Escola Bauhaus.

Per encàrrec d’en Francesc Miralles vaig tenir la sort i l’honor de ser un dels creadors d’aquest curs i el seu coordinador durant uns quants anys.

Per desenvolupar el curs bàsic comú de l’Escola Massana ens hi vàrem aplegar una colla de professors impressionant: Ignasi Aballí, Marisé Álvarez, Romà Arranz, Victoria Campillo, Tom Carr, Toni Casas, Xavier Ferrés, Òscar Font, Salvador Juanpere, Sílvia Puig, Guillermo Tejeda (Tex), Xema Vidal, Úrsula Viñolas i altres.

Coordinar aquell curs durant aquells anys no va ser una tasca fàcil, doncs la qualitat personal i professional del grup de professors feia que els debats i diàlegs de la coordinació fossin, al mateix temps, molt rics i, de vegades, amb contraposicions apassionants per les seves opinions i creences.

Aquest taller bàsic comú tenia una dedicació horària setmanal de 15 hores de les 25 de que constava el curs. Les altres 10 hores es dividien entre Teoria, Representació, Dibuix i Tecnologia.

A més els professors del taller disposàvem de 5 hores setmanals de reunió per fer la coordinació.

Aquestes reunions de coordinació van esdevenir veritables sessions creatives. Els professors reunits, amb papers, materials diversos, eines… i, si calia anant als tallers de l’Escola, ens dedicàvem a preparar nous exercicis.

A més de pensar-los, discutir-los, dialogar sobre ells, referenciar-los, en fèiem moltes proves, molts assajos, moltes variacions… la veritat és que aquelles sessions les recordo com estones molt divertides i enriquidores.

En aquell temps, la nostra acció pedagògica era força intuïtiva, encara que alguns de nosaltres havíem fet recerca en les comissions pedagògiques de Disseny Bàsic, però ara sé que en aquelles sessions estàvem fent el que és necessari per una bona pedagogia: els professors apreníem els uns dels altres i dels alumnes en la realització dels treballs i, precisament la nostra disposició a aprendre, era el que feia que els alumnes estiguessin sempre molt motivats. D’altra banda apreníem divertint-nos i això feia que l’aprenentatge dels alumnes fos molt més ric i profund.

Coordinar aquell grup de professors va ser un gran plaer i també una feina complexa i molt enriquidora.

 

Coordinació. Lluís Forteza, Xema Vidal, Marisé Álvarez, Xavi Ferrés i Yvonne Griley

Coordinació. Romà Arranz, Tom Carr i Victòria Campillo

En aquells anys, des de 1982 a 1986, vàrem realitzar moltíssims exercicis. N’hi havia alguns petits, més acadèmics, per a l’aprenentatge d’aspectes tècnics, de representació o conceptuals i també hi havia treballs grans, de síntesi, molt rics, amb objectius múltiples i amb una execució lligada a la realitat, on es posava en joc allò que havíem après en un període de diversos exercicis petits.

Experimentàvem i redactàvem els enunciats després dels diàlegs, els debats i els assajos en les reunions de coordinació.

L’enunciat, per a nosaltres era un document molt important, doncs constituïa una mena de contracte del professorat amb l’alumne i amb l’escola. En ell hi constava el títol i la descripció del que esperàvem de l’alumne en quan al treball, però també les referències teòriques, els aprenentatges que volíem aconseguir i les pautes sota les quals s’avaluaria el treball. A més, aquests enunciats, eren documents molt bells ja que els realitzàvem amb molta cura dissenyadors i artistes.

Com exemple, el curs 1984-85, vam desenvolupar un exercici que vam anomenar “Caixes, caixes”, i que sota la meva perspectiva, és un bon exemple de la feina que vam fer aquells anys.

Vàrem partir d’una idea em sembla que d’en Guillermo Tejeda (Tex), segur que modificada, enriquida, criticada, dialogada pels altres professors i professores del grup.

En primer lloc, tots plegats vam dibuixar una silueta del cos d’una persona mitjana. Per això vàrem anar dibuixant diverses siluetes, de persones del curs; més grans, més petites, més grosses, més primes… i, gràficament, vàrem dibuixar la mitjana, que vam inscriure en un rectangle.

Després vàrem dividir l’alçada d’aquest rectangle en 8 trossos iguals, juntament amb el dibuix de la silueta de la persona.

Es va repartir una part d’aquell cos abstracte a cada alumne. Això vol dir que algú li va tocar el cap, a un altre la panxa, l’altre els peus… d’una forma aleatòria.

Seguint un disseny fixe, donat pels professors, cada alumne va construir una caixa de fusta que al centre tenia un envà dividint-la en dos. Davant i darrera.

Procés proposat a l’enunciat del treball. (Dibuix de Guillermo Tejeda)

Cada alumne va dissenyar el tros de cos que li havia tocat.

Recollint fustes, trossos de mobles, comprant-les, fent servir diversos tipus de fusta i diverses tècniques d’unió cada alumne va reproduir amb volum el tros de cos que li havia tocat.

Calia respectar amb molta cura els límits. Els llocs de contacte amb les altres parts adjacents calia que fossin exactes.

No es podia sobresortir gens per dalt ni per baix de la superfície plana de la caixa per assegurar l’apilament. Tampoc podia sobresortir res del límit virtual de la caixa tant pel davant com pel darrera.

La feina era absorbent. Sentir els cops de martell, els xerrics de les eines… i, a poc a poc, cadascú anava donant forma al tros de cos que li havia tocat.

Un cop acabada cada una d’aquestes caixes, apilant ordenadament vuit d’elles, generaven una figura humana. La sorpresa fou gran. Sentíem les expressions d’admiració dels alumnes i nosaltres mateixos estàvem impressionats. Ho havíem dissenyat i imaginat, però la realitat superava les nostres expectatives.

Les possibilitats de crear figures diferents eren immenses. El joc de canviar els peus, canviar la panxa o el sexe va ser molt divertit.

Vàrem fer una exposició a la Sala Busquets i la sala d’actes de l’Escola. Espectacular!

Semblava mentida que els estudiants que feia pocs mesos que havien començat a la Massana fossin capaços d’haver realitzat una obra tan potent.

Un veritable treball en equip que va donar com a resultat una obra holística, el conjunt era molt més gran que la suma de les parts.

Després, convidats per l’Escola d’Art de Vic vàrem exposar les figures al temple Romà de Vic. El marc de la sala cúbica del temple feia que les figures agafessin una força encara més gran.

Per anar a Vic vàrem carregar les caixes a la camioneta del Llorenç Sánchez i al Mehari de l’Òscar Font. Teníem un aspecte tan poc convencional que ens va parar la Guardia Civil. Però hi vem arribar i l’exposició es va muntar i va tenir molt bona acollida.

Els resultats d’aquest treball van constituir el tema del calendari de l’Escola Massana de l’any 1986.

Conjunt de figures. Foto Jordi Sarrà

Opinions d’alguns dels protagonistes de l’aventura:

Guillermo Tejeda (tex)

La máquina del tiempo. A J.M. Vidal: un recuerdo de otro tiempo 10/06/2000

Artista i dissenyador. Professor de Primer Bàsic Comú.

“Mis amigos de la escuela Massana que antes estaban en diseño industrial y de interiores se habían posicionado en el primer año común para toda la escuela, lo que significaba coordinar a seis primeros grupos de alumnos que luego escogerían entre pintura, escultura, artes y oficios, diseño de joyas, diseño industrial y de interiores o diseño gráfico.

Tuvieron la gentileza de abrirme nuevamente las puertas, y así empecé a dar clases de diseño básico, o de taller, como se llamase aquello. Aunque me dediqué a pelear con ellos casi todo el tiempo -académicamente, en todo caso, dentro de un marco de amistad y respeto mutuo- debo confesar que fue ese uno de los períodos más productivos de mi vida en lo que se refiere a la enseñanza. “

“Nuestros choques tenían dos orígenes. Algunos de los profesores eran para mí un poco comunitaristas, excesivamente colegiales o alineados en según qué cosas. Por otra parte, su visión tendía a veces a alejarse de los usos para mí sagrados de la forma y del color, de la academia en el mejor sentido de la palabra. Debo confesar que pese a todo adquirí de esa experiencia ciertos hábitos de los que no he podido desprenderme en toda la vida, y a los que ya me he referido.”

“Estos criterios pedagógicos llevados a la enseñanza del diseño provocaban interesantes resultados. Por ejemplo, cuando se nos entregaba un curso a un equipo de dos profesores, yo quería saber cuál de los dos era el titular y quién el ayudante. A ver, ¿quién manda aquí? Nadie me contestaba, a lo máximo me miraban sonrientes. Nos teníamos que poner de acuerdo, no por la vía jerárquica, sino encontrando zonas de colaboración y situándose cada cual en el terreno de sus competencias.”

“Recuerdo como nacieron en aquella época algunos de los mejores ejercicios de diseño básico en que he sido capaz de participar: colecciones de objetos, trabajos con el cuerpo, ocupaciones del espacio real, recolección de documentos del álbum de familia, y tantos otros.”

Fragment Cara (Foto Jordi Sarrà)

Nona Umbert

Artista i dissenyadora. Alumna de Primer Curs Bàsic Comú.

El punt de vista dels alumnes. Un nou treball. 1985.

 

 “Miro al meu voltant, és increïble com cadascú interpreta d’una manera diferent la mateixa part del cos. Ja es comencen a veure coses boniques, uns amb fusta nova, altres amb trossos trobats, hi ha qui només utilitza petits retalls de fusta enganxats un damunt de l’altre.

Retorno al meu treball. Penso l’ordre més lògic per clavar les fustes. No és tan fàcil com jo em pensava, en ésser totes les formes tan diferents, tot em balla. Una altra és massa dura.

Veig que no sóc l’única amb problemes; ja estem tots suats…

Encara continuen els canvis de trossos de fusta de company a company.

De mica en mica anem acabant.

Tots, quan fèiem la part del cos que ens corresponia cadascun, ja sabíem que era per muntar-les una damunt de l’altra, però penso que cap de nosaltres no s’imaginava la força que tindrien un cop fossin un sol cos.

Passar del teu petit món parcial d’un octau de cos, de dies de cercar, rumiar i muntar la teva part, a veure cossos un al costat de l’altre formats de parts molt diferents, per la seva concepció i realització i tan diferents pel davant com pel darrera, però alhora tant unides formant un sol tot, i que al mateix temps es pot tornar a desfer I convertir-los en centenars de cossos diferents…”

Fragment. Un pit. (Foto Jordi Sarrà)

Romà Arranz

Historiador i teòric de l’art. Professor de Teoria.

El punt de vista del teòric. La reconstrucció del cos. 1985.

 

“Fer un tros del propi cos i que amb altres generin un petit exèrcit de soldats de fusta és contribuir també a augmentar les legions de figures estàtiques que formen part de la nostra cultura icònica. Ara junt amb l’etern somriure de La Gioconda impertèrrita des de fa segles, amb un Velázquez que mai acabarà de pintar aquell quadre que està fent a les Menines, amb les icones bizantines, les imatges antropomòrfiques de les cultures arcaiques, els ulls ametllats egipcis… tot fent un exèrcit de formes, com aquest que aquí es mostra i que, particularment un per un i en l’acumulació, fan possible evidenciar que el cos és quelcom important, tan important com que és l’únic patrimoni de la humanitat.”

Fragment. Sexe. (Foto Jordi Sarrà)

Salvador Juanpere

Escultor i Professor de l’Escola al curs

El punt de vista de l’escultor. L’escultura, caixa o faixa.1985.

 

 “El treball de les caixes, que ara presentem, és una solapa clara entre dos termes o entre tres o més.

És escultura en tant que utilitza el volum com a eina de representació, és relleu en la mida que demana una visió perspectiva frontal I és pintura des del punt de vista del color i del collage.

I no és escultura, perquè no permet la multiplicitat de punts de vista (no podem veure la part de darrere del davant ni la part del davant del darrere, ni una visió lateral) i no és relleu ni pintura perquè proposa una lectura anterior y posterior

Com ho definiríem? Senzillament un gran gaudiment, perquè aquesta heterodòxia conceptual ha permès a l’exercici donar-se fins els límits exclusius que cadascú li ha volgut o pogut donar.”

Fragment. Un cap. (Foto Jordi Sarrà)

Xema Vidal

Dissenyador. Coordinador i professor de Primer curs comú.

El punt de vista pedagògic. L’aprenentatge com a canvi. 1985.

 

“Tenim al davant un conjunt de ninots. Reproduccions de cossos humans fets de fusta, a trossos i ficats dins d’una caixa.

Fan bonic oi?

L’alumne, carregat amb el seu petit bagatge s’ha enfrontat confiadament a la proposta que els seus professors li han fet, i tot construint el tros de ninot de fusta que li ha tocat, posa en pràctica, o sigui aprèn, a treballar amb fusta, a modular una forma, a tractar les proporcions, a treballar en equip, etc.

El que és més important, però, és que tot això no ho ha après amb angoixa, sinó amb l’excitació i la il·lusió de fer una cosa acabada i que al mateix temps es complementarà amb les que fan els companys; i que, en la seva exposició, prendrà una de les mil formes definitives possibles.”

Conjunt de figures. (Foto Jordi Sarrà)

PETITES HISTÒRIES - 01

Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana

Història  01

El meu primer dia a la Massana.

 

El primer cop que vaig entrar a l’Escola Massana va ser a l’ octubre de 1973.

Evidentment ja coneixia la Massana i el seu prestigi. El meu pare hi va estudiar a 1937, just abans que se l’emportessin a la guerra. Era de la quinta del biberó. Hi va estudiar només un any. Sempre havia parlat molt bé d’aquell curs.

El meu germà estudiava a la Secció de Disseny Industrial. Precisament ell m’havia dit que necessitaven un professor de matemàtiques per als estudis de Disseny Industrial

Aleshores jo estudiava Enginyeria Industrial, especialitat electricitat. Abans havia estudiat química a l’Escola Industrial i havia fet un curs a Llotja, al carrer del Carme, on havia estudiat dibuix, pintura i modelat.

Acabava de tornar de Madrid, de fer el segon campament de les Milícies Universitàries.

Aquell dia de 1973 vaig conèixer a Santiago Pey a l’Escola Massana. Ell era el director de la secció de Disseny Industrial i Disseny d’Interiors. En aquell temps l’Escola estava dividida en tres: Arts i Oficis, Disseny Gràfic i Dissenys Industrial i d’Interiors. Aquestes dues darreres seccions, que dataven dels anys seixanta, tenien directors propis, que depenien de la direcció de l’Escola. El Director de la Massana era el Sr Lluís Maria Güell, pintor i docent.

 

Santiago Pey

Amb en Pey, de seguida hi va haver bona sintonia. Li va agradar el  meu currículum i vàrem quedar que faria les classes.  Eren dues assignatures una a primer curs comú, un programa d’Àlgebra moderna i lògica matemàtica, i un curs de repàs per al quart i darrer curs, per a la preparació per a la revàlida de Llotja. En aquest curs el nivell era com de l’actual segon de ESO. Una contradicció: el nivell de matemàtiques del quart curs era clarament més baix que el de primer.

Allà, però, vaig tenir la primera sorpresa i una mostra del caràcter d’en Santiago Pey. Em va dir que em volia demanar un favor una mica atípic. Volia que comencés les classes del quart curs aquella mateixa tarda, doncs els alumnes ja feia unes setmanes que havien començat el curs i ho necessitaven.

Vaig mirar el programa que s’havia de desenvolupar, que era molt senzill per a mi, li vaig dir que si i al cap d’una hora estava ensenyant matemàtiques a la Massana.

Així va començar la meva estada a l’Escola. Hi he estat fent classes durant més de quaranta anys.

La segona sorpresa va venir quan Santiago Pey li va demanar al professor que deixava les matemàtiques de primer que em facilités el programa que havia de desenvolupar. El professor, molt seriós, li va dir que no havia deixat les matemàtiques, que estava fent vaga contra d’ell. Van començar a parlar sobre el tema i jo, vaig demanar disculpes i em vaig retirar. Li vaig dir que les classes de quart igualment les faria i, quan haguessin aclarit el tema ja m’avisaria, vaig deixar el número de telèfon a en Pey i vaig marxar.

Un parell de dies més tard em va trucar i em dir que podia fer les classes de primer i vaig començar. El programa era molt genèric i una mica vague. Poc després vaig convertir el programa de primer curs en un programa d’Anàlisi Lògica aplicada als projectes.

De fet jo creia que estava fent aquella feina com una cosa temporal, en realitat, en aquells temps, a la meva vida passaven coses més importants. Seguia estudiant enginyeria i a l’agost del 72 m’havia casat, vaig posar casa nova a l’Hospitalet del Llobregat. A la tardor del 72 vaig començar la Mili. Primer campament de les Milícies Universitàries a Sant Climent Sescebes.

Vaig seguir fent matemàtiques a primer i quart curs dels estudis de Disseny Industrial. Aquells primers dos cursos jo vivia força al marge del nucli dels estudis. Les assignatures que feia eren perifèriques.

Durant aquests anys, s’havia produït un cop d’estat a la Secció. En Santiago Pey va dimitir com a director de Disseny i es va quedar fent classe de projectes.

La Secció es va organitzar per gestionar-se a base de dues comissions. La Comissió Pedagògica, formada per tots els professors i alguns representants dels alumnes, s’ocupava del pla d’estudis, de la revisió de les matèries i de la recerca sobre disseny i pedagogia.

La Comissió Operativa estava formada per tres representants dels professors i dos representants dels estudiants i feia les funcions de la direcció i l’equip directiu. Inicialment la varen formar l’Àlex Vivar, en Lluís Forteza i en Jordi Rogent, no recordo els dos alumnes.

Al desembre del 1974 vaig lliurar (i aprovar amb un excel·lent) el meu Projecte Final de Carrera i vaig ser Enginyer Industrial. Al març del 1975 havia de néixer el meu fill Víctor i jo necessitava ressituar-me i guanyar-me la vida.

En aquells anys compaginava les classes a la Massana amb la meva feina principal, el disseny de perifèrics per a ordinadors. Havia començat a la Càtedra d’Electrònica amb el meu professor de Projecte final de carrera, en Joan Figueras i havia continuat en una empresa d’importació d’ordinadors nord-americans.

Vaig parlar amb en Pey i vàrem proposar, per al següent trimestre, del curs 1974-75, un projecte de disseny industrial de segon cicle. Proposàrem el disseny d’un conjunt d’aparellatge elèctric domèstic: endolls, interruptors, caixes, etc.  i una assignatura de tecnologia, d’electricitat. La tecnologia, teòrica, la donava jo sol i el projecte el vàrem fer junts en Pey y jo.

Aquell curs de projectes amb Santiago Pey va ser meravellós. De fet jo era un alumne especial, em quedava bocabadat amb el seu saber, de disseny, però també de tantes coses, de cultura, d’aquí i d’Alemanya que coneixia especialment, de menjars i de vins. Tantes vegades duia d’un viatge uns formatges francesos i un bon vi i el repartia a la classe i d’altres que acabàvem després de classe a alguna taverna o restaurant menjant i bevent i continuant la classe.

Gràcies a Santiago Pey, el meu mestre. D’ell vaig aprendre el secret de fer classes, em va ensenyar que fer classes no és només un tema de coneixement tècnic ni teòric, sinó principalment és una ocupació de tracte amb persones i que si no estàs completament decidit a aprendre dels teus alumnes, no els ensenyaràs res.

A partir d’aleshores vaig anar integrant-me cada cop més a l’Escola i poc a poc, sense gairebé adonar-me’n la docència va ser la meva feina principal i la meva vocació.

 

Xema Vidal Molina

 

L’escala de Disseny

 

Petit qüestionari a:

Jordi Vidal Molina

El meu germà. Vitraller i gravador de vidre. Alumne de l’Escola Massana als anys setanta.

 

Quina relació tens amb l’Escola Massana ?

 

Actualment no tinc cap relació des del punt de vista acadèmic, però la segueixo per les xarxes socials i pertanyo a l’Associació d’Amics de la Massana, a part de la relació personal esporàdica amb antics mestres i companys alumnes, també he assistit a alguna conferencia, presentació o exposició

 

Explica algun record d’aquella època.

 

Tinc molt present les classes amb en Santiago Pey, per el seu contingut teòric i pràctic sobre el disseny, però també perquè eren lliçons de vida, d’història , de llengua i molts altres temes.

També recordo la sensació de llibertat que vivíem a l’escola, era com una bombolla dins de la societat dels anys 70 quan jo hi vaig estudiar.

 

Tens algun record o anècdota relacionat amb mi

 

Recordo la teva arribada a l’escola, i també que al final de la meva carrera fossis el mestre que ens va acompanyar a fer l’examen per el títol a Arts i Oficis, era curiós que el teu germà gran et portes a fer la revalida.

EL PAPER DE L’ESCOLA MASSANA EN EL RECONEIXEMENT DE L’ARTESANIA: EL CAS DE LA CERÀMICA

A continuació proposem la lectura d’un extracte de la tesina de màster realitzada per Jesús-Àngel Prieto Villanueva i presentada al febrer de 2014. 

Setanta anys d’Escola Massana: 1929-1998

Com ja he comentat, el període sobre el qual treballo comprèn des de la fundació de l’Escola fins la pèrdua del protagonisme acadèmic de la ceràmica, amb la negativa de l’autoritat educativa de continuar la formació de ceramistes a l’Escola.

 

 L’escola del FAD

 

Sigui com sigui, tenim, però, confiança que els resultats que s’obtindran amb aquesta escola posada sota el guiatge del Foment de les Arts Decoratives han de confirmar plenament les esperances concebudes, i que dins de pocs anys esdevindrà un centre artístico-docent de vertadera importància, una veritable escola plasmadora i irradiant del nostre autòcton sentiment estètic. (Marco, 1929:5)

 

En aquest article de la revista del FAD, Santiago Marco, que en aquell moment era el seu president, mostra l’interès i la implicació d’aquesta associació en la creació de l’Escola Massana. Aquesta naixia d’una de les tres voluntats expressades per D. Agustí Massana i Pujol en el seu testament (Notari D. Manuel Borràs de Palau, 3 de desembre de 1919): la cessió de la seva important biblioteca d’indumentària, la institució d’un premi sobre aquest subjecte, i la creació d’una escola de bells oficis.

L’interés D. Agustí per la indumentària era fruit d’un dels aspectes que havia fet notòria la Pastisseria Massana (negoci creat i regentat pel seu pare D. Agustí Massana i Riera): unes petites capses de dolçaines que contenien una sorpresa en forma de figureta de cartró retallat. Aquesta figureta anava variant i per això era necessari documentar-se en les múltiples indumentàries populars, tant civils com militars. D’aquesta manera el fill del pròsper pastisser es va anar entusiasmant per les làmines, els gravats i els llibres, mentre vivia còmodament com a únic hereter de la fortuna del seu pare, que ell va saber augmentar gràcies a una habilitat notable per les finances (“El que cal són els primers quartos, després aquests ja crien per si sols”, deia D. Agustí).

Aclararé el tòpic que descriu D. Agustí com un pastisser: ell mai va participar en el funcionament concret del negoci del seu pare. Aquest mateix, coneixedor del seu caràcter reservat i misàntrop així com de la seva delicada salut, havia donat la direcció del negoci a dos dependents de màxima confiança. El fill només liquidava les seves rentes i visitava regularment la botiga del carrer Ferran on tenia una cadira (arreserada per evitar corrents d’aire) i petava la xerrada amb un grup de contertulians molt influents en la vida cultural i política de la ciutat (Baldelló, 1965:164). Cal ressenyar la notícia sobre el patrici de Luis Labarta a La Vanguardia, interessant tant pel que reflexa sobre les seves aficions i caràcter (Labarta, 1921:7), com sobre la dimensió del seu llegat (Labarta, 1922:14), així com la referència que donà Gaziel amb el títol “Los buenos barceloneses” (Gaziel, 1922:8).

Com deia abans, les Fundacions Massana comprenien també una dotació per a un premi a la millor obra il·lustrada, sobre Iconografia Religiosa, Històrica o Popular de Catalunya, o Història de la Indumentària a Catalunya, de caràcter general o monogràfic, relativa a èpoques anteriors a l’any 1855, premi que va tenir set edicions (1930 a 1960).

Voldria remarcar que si bé en el text notarial apareix Escuela de Bellas Artes aplicadas a la Indumentaria y Artes Suntuarias, ens trobem que en el “Documento anexo al dictamen nº I de la orden del día de la Comisión de Cultura para la sesión de Ayuntamiento del día 9 de abril de 1923” (Fons EM) en el quart punt s’institueix el nom de “Escola Massana” definida com Escuela de Bellas Artes aplicadas a la Industria y Artes

 

Suntuarias. El canvi de Indumentaria a Industria, resta per a mi enigmàtic, tot tenint en compte la passió de D. Agustí per la indumentària.

Sigui com sigui, la futura escola apareixerà íntimament lligada al FAD, institució que tenia la docència dins dels seus propòsits:

 

Una altra de les importants iniciatives perseguides pel FAD va èsser la de la creació d’una institució docent que omplís, d’acord amb les posibilitats del moment, el buit deixat per l’Escola Superior de Bells Oficis. Per això es va prendre com a base el llegat del col·lecionista Agustí Massana (…), el FAD va organitzar en la seva pròpia seu –que inicialment ho va ser també de l’Escola Massana- uns cursos de diferents especialitats que van servir de base al programa d’estudis de la nova escola (Giralt-Miracle, 1987:237).

 

Evidentment la Dictadura de Primo de Ribera retardarà la posada en marxa de l’Escola, que publicarà el seu primer díptic a finals del 1928:

 

El Foment de les Arts Decoratives ha rebut del Patronat de la Fundació Massana la comanda d’organitzar i regir el curs inicial de l’Escola Massana adreçada a la conservació i millora dels oficis d’art d’importància assenyalada, que no entren, però, en el pla docent d’altres institucions semblants. El curs present tindrà com a base la classe de Dibuix d’elements naturals i llur estilització, de la qual seran tributaris els ensenyaments especials d’oficis, limitats durant aquest curs als següents: daurat i art del retaule; gravat i talla de vidre; repujat, cisellat i esmalt del metall; esmalt d’art; pintura decorativa.

El Foment de les Arts Decoratives vetllarà per obtenir la major eficàcia de l’Escola per tal de correspondre a la confiança del Patronat Massana. (Fons EM)

 

El 14 de gener del 1929 començaren les classes en la, aleshores, nova seu del FAD (al carrer Avinyó 30) sota la direcció d’un jove pintor i decorador sortit de l’Escola dels Bells Oficis i alumne predilecte de Francesc d’A. Galí: Jaume Busquets (1903-1968). És ell qui deixa escrit (Memòria presentada a la Junta del Patronat Escola Massana el 6 de desembre de 1931):

 

Serà la nostra actuació respectar la personalitat del deixeble i donar-li la màxima llibertat, és a dir, considerar l’alumne com un vertader artista. (…) El taller ha d’èsser considerat en l’escola com un laboratori, per bé que el professor quedi despullat de tota responsabilitat artística ve obligat a col·laborar amb l’alumne mitjançant l’aportació del màxim de coneixements tècnics i ve obligat així mateix a fer remarcar els avantatges i inconvenients que presenta el projecte i ha d’ésser també disposat a admetre qualsevol projecte, per erroni que li sembli, ja que d’aquesta manera poden ésser aconseguits resultats insospitats. (Fons EM)

 

Aquesta etapa fundacional està marcada per un pla d’estudis molt ben estructurat i per una idea dels oficis molt vinculada a la decoració: potser és significativa la visita de Jaume Busquets a Torres-García a París (recordem la seva desapareguda Escola de Decoració) ressenyada per L. Busquets (Busquets, 2012:35), així com la gran influència de Santiago Marco, eminent decorador que va evolucionar del Noucentisme, passant per l’Art Decó i amb una etapa final molt pròxima a l’esprit del GATCPAC (Giralt-Miracle, 1987:239).

En un article del diari ABC “Una fundación para el fomento de las artes decorativas” es descriuen les intencions pedagògiques de l’Escola:

 

Dentro de una orientación que nos parece excelente, en la Escuela Massana se considera el arte de una manera amplia, sin poner demasiada atención en la división artificiosa entre las artes puras y las artes aplicadas, y así, desde el principio, los alumnos acostumbran a considerar el arte como un todo orgánico y a mirar sus diversas técnicas, no como manisfestaciones aisladas y de distinta categoría, sino como partes integrantes y complementarias, en muchos casos, las unas de las otras, lo que permite desarrollar con toda libertad sus aptitudes. (Pujol, 1930 citat a Ribalta, 2004:27)

 

És interessant remarcar com la discussió entre arts nobles i arts aplicades s’intenta superar des de la Massana implicant-se en el moment històric (on havia una noció molt àmplia de les arts decoratives) i en la idea de la llibertat creativa lligada als tallers d’oficis, més que no pas als “ismes” i a les avantguardes.

L’any 1931 l’escola es trasllada a la Casa de l’Ardiaca buscant espais més amplis, donada l’afluència d’alumnat. Pedro Pujol pregunta al director respecte al número d’alumnes:

 

Cuarenta solamente, y aunque un Centro docente de esta índole no haya de tener centenares, pues ya será lo suficiente su actuación si cada año ha creado un grupo de obreros artistas, es lamentable que, como este año ha ocurrido, no hayan podido ser admitidos a la clase otros sesenta. (Pujol, 1930 citat a Ribalta, 2004:27)

 

És en aquest curs que s’adopta el nom d’Escola Massana Conservatori d’Oficis d’Art. La recepció de les primeres exposicions de fi de curs tenen àmplia repercussió a la premsa (La Vanguardia, La Publicitat, Arts i Bells Oficis) i provoquen debats intensos entre la fidelitat a la tradició i la llibertat creadora (Joan Sacs i Eugeni Busquets). També reben suport institucional del més alt nivell: el President Macià visità l’exposició del curs 1930-31 (Josep Mª de Sucre, en una carta a Torres-Garcia, ens informa que Santiago Marco, amb Folch i Torres, eren els asessors tècnics de Macià en els afers de Belles Arts (Garcia- Garcia-Sedas 1997:158).

El 9 de desembre del 1935 es continua la docència a l’Antic Hospital de la Santa Creu, i durant la guerra, sota l’aixopluc de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, un grup d’estudiants col·lectivitza l’Escola i es planteja col·laborar amb la nova situació tot mantenint una “certa” normalitat, i fent, entre d’altres accions, joguines pels infants del soldats (amb evident paral·lelisme amb la situació del FAD incautat pel Sindicat de Decoradors i de Bells Oficis de l’UGT, i dedicats a accions en benefici dels damnificats pel conflicte).

Soldevila lidera una etapa acadèmica caracteritzada per una atenció al desenvolupament tècnic dels oficis artístics i per una vida interna de l’escola molt discreta: eren temps complicats, amb clares dificultats econòmiques (tema recurrent al llarg de tota la vida de la institució), i amb quasi una única temàtica per sobreviure: l’Art Sacre (el mateix FAD al final dels anys 40 incorpora la nova secció de “Orientación Litúrgica” impulsada per Pilar Marco i Manuel Capdevila (Verrié, 2005:78), el qual crearà la secció de  joieria  de  la  Massana  al  1959).  En  aquesta  etapa  l’escola  es  diu  “Conservatorio Municipal de Artes Suntuarias Massana”. Es creen les especialitats de pintura, escultura i ceràmica, aquesta darrera gràcies a la incorporació de Josep Llorens Artigas a l’any 1942. Durant aquesta etapa també s’adeqüen nous espais per a aules i s’inicia l’anomenada manufactura: tallers on es realitzaven principalment encàrrecs per a l’Ajuntament (tot i les seves contradiccions, va ser un intent de relacionar la pedagogia amb el treball professional, mínimament remunerat) (Herranz, 2002:71-74).

 Cal remarcar que Miquel Soldevila aboca en l’Escola els seus coneixements del món de l’esmalt amb una gran generositat, creant un grup important de deixebles esmaltadors, coneguts internacionalment com “Escola de Barcelona”. Aquests, juntament amb la vitalitat de la manufactura (amb els encàrrecs institucionals del municipi per als regals protocolaris), faran que peces d’esmalt fetes per l’Escola es trobin a tot el món. A tall d’exemple, a través del cap de l’armada americana en visita a la ciutat, es va demanar a l’Escola que impartís uns cursos d’esmalt als Estats Units (Cortada, 2003:182). Aquest prestigi s’havia anat consolidant, en gran part, gràcies al reconeixement que el propi Soldevila aportava, com ho mostra l’exposició que el FAD li havia organitzat en el Museo Nacional de Arte Moderno de Madrid en el 1944. Tres anys després l’Escola obtindria la Medalla d’or i el Diploma d’Honor a la Exposición Nacional de Artes Decorativas a Madrid.

L’any 1956 Miquel Soldevila mor i Lluís M. Güell (1909-2001), pintor i decorador, es fa càrrec de la direcció de l’escola fins a la seva jubilació a l’any 1976. Com a informació interessant, cal ressenyar que en la reunió del Patronat de les Fundacions Massana de 13 de març de 1956 (Fons EM), consta que en aquesta reunió es van valorar cinc posibles candidats a director, essent un d’ells en Josep Llorens Artigas.

 

L’expansió

Aquest és un període de gran expansió: l’escola arriba a tenir 3000 alumnes (en torns de matí, tarda i vespre), i les especialitats s’amplien amb els estampats tèxtils, tapissos i catifes, porcellana, argenteria, joieria, laca japonesa, i la incorporació dels dissenys als finals dels 50 i inicis dels 60: plàstica publicitària (que desprès pasaria a dir-se disseny gràfic), disseny industrial i disseny d’interiors.

El següent extret de la memòria del curs 1970-71 és significatiu del moment que viu l’Escola:

 

En este desenvolvimiento, en este dar cabida a diversas profesiones nuevas, todas ellas presididas por el común denominador de la concepción artística, la Escuela Massana no ha hecho otra cosa que equipararse al desarrollo y evolución seguido por las Escuelas que de tipo análogo existen en toda Europa (Bauhaus, Folkwang, Alphauser, Stuttgart, Hannover, Berlin, Novara, Pforzheim, etc.). Al crear unas nuevas secciones o disciplinas tales como las de Estampados, Joyería, Laca, Escultura, Procedimientos murales, Grafismo, Plástica Publicitária, Diseño de Interiores o decoración, Diseño Industrial, etc. la Escuela Massana solamente ha satisfecho unas canales pedagógicas en la que se puedan formar unos especialistas cuya necesidad social es incuestionable y que eran olvidadas por los demás centros oficiales. Con esta directriz actualizante de la Escuela, ésta no solo no ha cumplido sus principios fundacionales sino que ha logrado un prestigio de contemporaneidad y de avanzada (…). (Fons EM)

 

Aquest respecte als principis fundacionals i la seva “directriz actualizante” donen la mesura del canvi que els anys 60 han provocat en el debat entre arts aplicades, arts nobles i, ara, el disseny en totes les seves manifestacions. I també en la idea subjacent en la denominació “obreros artistas” que deia Busquets en el text anteriorment esmentat. Com ara sabem, les arts aplicades, l’artesania, comencen un camí de devallada, just en el moment que algunes d’elles s’incorporen al territori de les arts nobles (primer la ceràmica, després el tapis i l’art tèxtil, i finalment la joieria) i que el disseny industrial es fa seu el terreny de la funcionalitat i la quotidianitat. La setrillera del disenyador Rafael Marquina (Delta d’Or 1961, ADI-FAD), que va ser professor de l’Escola i un dels impulsors de la secció de Disseny Industrial, és per a mi paradoxal de la victòria del disseny sobre l’artesania, ja que el propi objecte té molt d’artesanal (Marquina, 1998:272).

El curs 1966-67 l’Escola passa a denominar-se Escuela Massana Centro Municipal Superior de Enseñanzas Artísticas, a partir del moment en què és reconeguda per l’Estat: títol oficial, pla especial d’estudis (BOE 31 mayo 1966). Tot i estar reconeguda, els seus alumnes havien de revalidar oficialment el seu títol amb un examen a l’Escola Llotja.

Lany 1974 es crea l’Aula Oberta, un espai lliure on l’alumnat pot desenvolupar la seva creativitat, espai que Victòria Combalia va descriure així:

 

Aquesta llibertat implica, no pas un programa, sinó uns suggeriments, no pas unes tècniques tradicionals, sinó una pluralitat de mitjans. Pintura, sí, però també: fusta, gomaescuma, “collage” objectes trobats, etc. Una formació, no obstant això, ha de ser complexa; tots coneixem la importància d’una reflexió teòrica en el seu moment o el canvi d’impressions amb un professional en la matèria. Per això hi ha previstes visites d’artistes i teòrics de l’art… Em plauria de cloure aquest petit comentari expressant un desig: tots voldríem veure en aquesta mostra quelcom que comença i que serà autènticament renovador. (Combalia, 1975)

 

Com a mostra del reconeixement de l’Escola en aquella època, és important l’article aparegut al número extraordinari de El Correo Catalan de 28 d’octubre del 1974, “La Escuela Massana su proyección europea y mundial” escrit per Jaume Asua (Asua, 1974).

Entre l’any 1976 i el 1979, en el context del díficil post-franquisme, el pintor Sr. Joaquim Sabater (1918-2012) dirigeix l’escola. Es tanca la manufactura, es constitueix la Fundació Pública Municipal Escola Massana (ja fa temps que no es convoquen els Premis Massana), i es comencen a fer els primers passos cap a una integració pedagògica entre les diferents seccions. Cal precisar que orgànicament l’escola estava dividida en la secció d’arts i oficis, la de disseny gràfic i la de disseny industrial i d’interiors. Aquesta etapa, difícil però germinal, conclou amb la incapacitat del claustre per elegir un nou director amb motiu de la jubilació del Sr. Sabater. D’acord amb el reglament de la Fundació, aquesta nomena per dos anys director a l’historiador Sr. Francesc Miralles (1945), el qual, amb dues votacions per part del claustre, es mantindrà al capdavant de l’escola fins a l’any 1989. Segurament aquesta darrera dècada serveix per definir la línia actual de l’escola, tot superant la forta crisi institucional que va portar Narcís Serra, aleshores alcalde de la ciutat, a dir: “En abril del 79 vine de bombero a la Massana a ver como se podía levantar esta escuela” (citat en Wirth, 1982:46).

 

Una escola interdisciplinar

Sota la direcció de Francesc Miralles s’unifiquen els estudis de l’Escola amb un únic pla d’estudis que es basa en uns primers cursos generalistes i interdisciplinars que donen pas a una especialització progressiva. Això es fa gràcies a l’estudi dels currículums d’escoles europees que permet dissenyar un nou pla d’estudis de l’Escola Massana de quatre anys i amb vocació de diplomatura universitària i model europeu. L’any 1983, a propòsit d’una exposició de la secció de Disseny Gràfic a l’Institut d’Estudis Illerdencs, Josep Miquel Garcia ens dóna una visió del panorama de la formació artística del moment:

 

Barcelona cuenta en la actualidad con tantos centros de educación artística como necesidades se plantee el futuro artista o artesano. Tiene la posibilidad de acceder a la Facultad de Bellas Artes y seguir una enseñanza definidamente artística, puede integrarse en la escuela de diseño Eina o Elisava. Todas ells son oficiales y al margen existen las clásicas academias privadas o talleres- estudios. La Escola Massana es, dentro de las escuelas oficiales, una de las más antiguas, y el tiempo le ha dado una especialidad en algunas técnicas llamadas de artes menores, pero al mismo tiempo que su carácter artesanal es reconocido había perdido la imagen de actualidad que toda escuela pretende; más aún cuando parecía que el diseño era propiedad de las otras escuelas citadas. Con esta exposición se rompe en cierta medida la imagen tradicional de la Massana haciendo pública una voluntad de incidencia profesional en el diseño, pero no a través de un voluntarismo, sino ejemplificadola en unos trabajos realizados por los alumnos en los que se intuye una pedagogía abierta y metodológica, y una dirección hacia la práctica con la que se encontrarán las promociones que salgan de la Escola. Habrá de quedar claro en el futuro que Escola Massana deja de ser sinónimo de oficios tradicionales, para convertirse en un reflejo de las necesidades de su entorno cultural y profesional. (Garcia, 1983:14)

 

Tot i proposar una visió reduccionista, aquest cita ens serveix per veure com els tres camins dels que parlava al capítol 3 estan clarament evidenciats. D’aquest text també se’n desprèn l’evolució i els perills de la reputació de l’Escola: de les arts menors a les belles arts i el disseny. Amb aquesta voluntat de “convertirse en reflejo de las necesidades del entorno” a l’any 1982 s’incorpora el taller dels procediments contemporanis de la imatge, així com el taller anomenat pla/volum (hereu de l’Aula Oberta), obrint-se als territoris de la tecnologia de la imatge i de la interdisciplinarietat com a territori, no fronterer, sinó comú. Igualment s’oferten els tallers d’oficis tradicionals com espais optatius per a totes les especialitats, generant-se una contaminació entre art, disseny i artesania que serà definitòria del tarannà de l’Escola.

L’Escola s’obre i interactua amb la societat d’una manera decidida, tal com explica Francesc Miralles:

 

Les escoles també han d’intentar donar respostes a la problemàtica que actualment suposa la inserció dels seus alumnes graduats en el món complex de la pràctica professional. L’Escola Massana, a més de l’esforç per l’adequació permanent dels programes pedagògics i d’altres propostes d’accions a mitjà termini, voldria contribuir a endegar accions d’estímul i promoció dels estudiants i dels postgraduats a través de publicacions, exposicions, beques i concursos. (Miralles,1986; citat a Ribalta, 2004:95)

 

Els 80 van ser una dècada molt singular tant socialment com política i cultural: malgrat una situació de crisi econòmica, la voluntat de dibuixar un futur diferent i la consecució de certes fites, va impregnar una bona part de l’acció institucional: la Massana no va ser aliena a aquesta voluntat. Es reprèn la seva internacionalització; s’obren contactes acadèmics que la porten a estar fortament vinculada a l’espai europeu universitari (sense ella mateixa ser-ho); acabada la manufactura, es creen noves vies de relació amb el món de l’empresa i de les institucions a través de concursos i col·laboracions; s’incorpora a la vida cultural de la ciutat tant amb accions exteriors com essent ella mateixa protogonista… Com a exemple d’aquesta nova vitalitat la sèrie d’exposicions d’artistes rellevants (Tàpies, Moisés Vilella, Leandre Cristófol, Josep Royo), la convocatòria de dos premis internacionals (joieria i esmalts) així com un premi nacional de disseny de mobiliari, i l’obtenció de la “Italia’s Cup” (1986) un trofeu internacional entre escoles de disseny de tot el món.

Finalment, l’any 1988, el propi FAD (que s’havia anat distanciant de la que havia estat la seva escola) li concedeix la Medalla, juntament amb el BCD i amb en Xavier Rubert de Ventós.

Entre els anys 1990 i 1993 el Sr. Lluís Doñate, escultor i dissenyador, dirigeix l’escola mantenint la dinàmica expansiva del centre, i consolidant el propi pla d’estudis, que és aprovat pel Departament d’Ensenyament el 1992. Al 1993 es dissol la Fundació Escola Massana i l’Escola s’integra a l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (I.M.E.B.). És aquest any i fins al 2000, que s’incorpora a la direcció l’equip coordinat pel Sr. Jesús-Àngel Prieto, teòric d’art i realitzador audiovisual. Aquesta és una etapa que s’inicia marcada per la possibilitat de la dissolució de l’escola (Playà, 1994:34). Però la comunitat escolar respon reafirmant la seva voluntat d’un model d’escola superior, tot i les dificultats que suposaran l’acceptació dels nous plans d’estudis (1998-99, Cicles Formatius de Grau Superior d’Arts Plàstiques i Disseny, Batxillerat Artístic) provocats per l’entrada en vigor de la LOGSE. Això comportarà, respecte al tema del nostre estudi, la desaparició de la ceràmica dins dels estudis reglats, ja que el Departament d’Ensenyament negarà a la Massana el cicle formatiu corresponent a aquesta especialitat. És així que es tanca, almenys provisionalment, l’etapa de la ceràmica a l’Escola Massana iniciada, com ja he comentat, al 1942 per Llorens Artigas.

 

Aquest és el recorregut d’aquests 69 anys de la Massana (1929-98), una escola hereva de la renovació que va suposar l’Escola dels Bells Oficis i absolutament impregnada pel que significava i aglutinava aleshores el FAD. Als anys 40 lidera el manteniment dels oficis (principalment l’esmalt i la pintura decorativa) lligats a l’art sacre i a les necessitats institucionals que la mantenien (l’Ajuntament). La qualitat tècnica i formal es perfecciona gràcies als encàrregs institucionals (els objectes que l’Ajuntament regalava fets per la Massana arriben a tot el món: el llistat que es conserva en el Fons-EM és molt il·lustratiu), facilitant-ne un reconeixement internacional però limitant-ne l’evolució creativa. Aquest va ser un factor exclusiu d’aquesta institució en front de les altres escoles, i amb un important impacte com a instància del seu reconeixement.

 

És així com, d’una manera significativa, entre casual i causal, l’Escola Massana ha anat jugant un paper, ha anat acompanyant aquestes etapes que lliguen el seu frontispici, “Conservatorio de Artes Suntuarias”, amb la inevitable interrelació amb l’entorn social i les seves demandes de manera diacrònica. Curiosament la institució mare i coetània, el FAD, ha passat de dir-se “Foment de les Arts Decoratives” (1903) a “Foment de les Arts i el Disseny” (2006).

 

(LES REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES ESTAN DISPONIBLES EN EL TREBALL COMPLET.)