CRAFTINNOVA 2021. SEMINARI SOBRE ECONOMIA CREATIVA, INNOVACIÓ I ARTESANIA /12.23.21
Jesús-Àngel Prieto
El 30 d’octubre de 2021, als espais de la Fira de Valldolid, va tenir lloc aquest seminari (acompanyat d’una mostra diversa d’aplicacions en el camp de les noves tecnologies i l’artesania) liderat pel Centro de Referencia Nacional de Artesanía dirigit per Antonio Suárez Martin.
Luis César Herrero, Universitat de Valladolid (Creativitat i impacte econòmic: anàlisi i evidències), Ana García, Universitat de Granada (La investigació transdisciplinària com a estratègia per impulsar l’artesania), Esteban Romero, Universitat de Granada (Un model de transformació digital per al sector), i Jesús-Àngel Prieto, Escola Massana-UAB (Creativitat sostenible: artesania?), varen exposar les diferents reflexions, acompanyades d’un posterior debat amb els presents.
És clar que el sector artesà intenta articular sinergies amb les noves tecnologies, amb la digitalització que tots els sectors estan vivint, amb un mercat global i d’expectatives canviants respecte a allò que s’espera dels oficis artístics. La vella disputa entre tradició i innovació, en aquest territori específic de la creativitat, apareix com un oxímoron: els guardians de la tradició, dels sabers antics com poden abraçar una innovació que té els ingredients per anul·lar-la? Potser cal mirar a esquerra i dreta per veure altres experiències: des de l’enologia, la gastronomia, l’agricultura…com han i estan enfrontant-se a aquest maremot que crida “o innovació o marginalització”?
En un sistema com el nostre, marginalització vol dir ser invisibles per al mercat, no tenir espai, com ja ens advertia Richard Sennett (2009): “A mitades del siglo XIX, con la cristalización del sistema económico moderno, decayó la esperanza de que los artesanos tuvieran un lugar honorable en el ordenamiento industrial.”
Cercant no ser marginalitzats, ¿quin és el perill, a parer meu? Ja ho va visualitzar de manera magistral José Saramago en “La Caverna” (2001) on uns alfarers decauen en una producció sense sentit, tot intentant evitar la seva expulsió del mercat. Estem veient en les materialitzacions digitals de certs treballs artesans uns resultats molt decebedors, ja que el salt no és gens fàcil, i la metodologia dels FabLabs està més a prop d’una cultura del projecte que no d’una poètica del procés, que és aquí on l’artesania tenia les seves fortaleses.
Ser rellevants vol dir incorporar-se a l’economia creativa, aquella que a través de la innovació troba nous espais i genera noves necessitats. Però aquestes necessitats… són necessàries? Cal preguntar-se abans d’iniciar tot el procés d’ideació, realització i comercialització, si allò que anem a fer suporta un “balanç ètic”, un equilibri entre l’energia i el material que gastarem i els resultats o bondats que la seva aparició en el mercat pot aportar. I això és molt delicat, molt difícil de pautar: aquí els marcs mentals i els compromisos de l’autor/a son determinats, ja que el mercat no té ulls.
Dins d’aquesta “creativitat sostenible”, la meva proposta és no obviar l’actual crisi climàtica i demogràfica: si no ens afanyem arribarem a un augment de la temperatura de 2,7ºC en els pròxims decennis, augment clarament catastròfic. I, amb una terra que només pot suportar, amb un nivell de vida com el de Tailàndia, a 6.000 milions d’habitants…com ho fem/farem si estem avançant amb progressió accelerada cap als 8.000 milions?
Òbviament que hem d’actuar, i amb la modèstia que ens pertoca, l’artesania i la seva reconeguda tradició pot treballar en la bona direcció, no només amb les seves pràctiques, sinó com a proposta de model d’actuació i d’innovació responsable.
No lluny d’aquestes idees, el Postgrau en Arts Aplicades Contemporànies de la nostra Escola, intenta protagonitzar aquest debat i ser laboratori d’una creativitat sostenible per convertir-nos en “bons artesans del medi ambient” (Sennet dixit).
