EL PAPER DE L’ESCOLA MASSANA EN EL RECONEIXEMENT DE L’ARTESANIA: EL CAS DE LA CERÀMICA

A continuació proposem la lectura d’un extracte de la tesina de màster realitzada per Jesús-Àngel Prieto Villanueva i presentada al febrer de 2014. 

Setanta anys d’Escola Massana: 1929-1998

Com ja he comentat, el període sobre el qual treballo comprèn des de la fundació de l’Escola fins la pèrdua del protagonisme acadèmic de la ceràmica, amb la negativa de l’autoritat educativa de continuar la formació de ceramistes a l’Escola.

 L’escola del FAD

Sigui com sigui, tenim, però, confiança que els resultats que s’obtindran amb aquesta escola posada sota el guiatge del Foment de les Arts Decoratives han de confirmar plenament les esperances concebudes, i que dins de pocs anys esdevindrà un centre artístico-docent de vertadera importància, una veritable escola plasmadora i irradiant del nostre autòcton sentiment estètic. (Marco, 1929:5)

En aquest article de la revista del FAD, Santiago Marco, que en aquell moment era el seu president, mostra l’interès i la implicació d’aquesta associació en la creació de l’Escola Massana. Aquesta naixia d’una de les tres voluntats expressades per D. Agustí Massana i Pujol en el seu testament (Notari D. Manuel Borràs de Palau, 3 de desembre de 1919): la cessió de la seva important biblioteca d’indumentària, la institució d’un premi sobre aquest subjecte, i la creació d’una escola de bells oficis.

L’interés D. Agustí per la indumentària era fruit d’un dels aspectes que havia fet notòria la Pastisseria Massana (negoci creat i regentat pel seu pare D. Agustí Massana i Riera): unes petites capses de dolçaines que contenien una sorpresa en forma de figureta de cartró retallat. Aquesta figureta anava variant i per això era necessari documentar-se en les múltiples indumentàries populars, tant civils com militars. D’aquesta manera el fill del pròsper pastisser es va anar entusiasmant per les làmines, els gravats i els llibres, mentre vivia còmodament com a únic hereter de la fortuna del seu pare, que ell va saber augmentar gràcies a una habilitat notable per les finances (“El que cal són els primers quartos, després aquests ja crien per si sols”, deia D. Agustí).

Aclararé el tòpic que descriu D. Agustí com un pastisser: ell mai va participar en el funcionament concret del negoci del seu pare. Aquest mateix, coneixedor del seu caràcter reservat i misàntrop així com de la seva delicada salut, havia donat la direcció del negoci a dos dependents de màxima confiança. El fill només liquidava les seves rentes i visitava regularment la botiga del carrer Ferran on tenia una cadira (arreserada per evitar corrents d’aire) i petava la xerrada amb un grup de contertulians molt influents en la vida cultural i política de la ciutat (Baldelló, 1965:164). Cal ressenyar la notícia sobre el patrici de Luis Labarta a La Vanguardia, interessant tant pel que reflexa sobre les seves aficions i caràcter (Labarta, 1921:7), com sobre la dimensió del seu llegat (Labarta, 1922:14), així com la referència que donà Gaziel amb el títol “Los buenos barceloneses” (Gaziel, 1922:8).

Com deia abans, les Fundacions Massana comprenien també una dotació per a un premi a la millor obra il·lustrada, sobre Iconografia Religiosa, Històrica o Popular de Catalunya, o Història de la Indumentària a Catalunya, de caràcter general o monogràfic, relativa a èpoques anteriors a l’any 1855, premi que va tenir set edicions (1930 a 1960).

Voldria remarcar que si bé en el text notarial apareix Escuela de Bellas Artes aplicadas a la Indumentaria y Artes Suntuarias, ens trobem que en el “Documento anexo al dictamen nº I de la orden del día de la Comisión de Cultura para la sesión de Ayuntamiento del día 9 de abril de 1923” (Fons EM) en el quart punt s’institueix el nom de “Escola Massana” definida com Escuela de Bellas Artes aplicadas a la Industria y Artes

Suntuarias. El canvi de Indumentaria a Industria, resta per a mi enigmàtic, tot tenint en compte la passió de D. Agustí per la indumentària.

Sigui com sigui, la futura escola apareixerà íntimament lligada al FAD, institució que tenia la docència dins dels seus propòsits:

Una altra de les importants iniciatives perseguides pel FAD va èsser la de la creació d’una institució docent que omplís, d’acord amb les posibilitats del moment, el buit deixat per l’Escola Superior de Bells Oficis. Per això es va prendre com a base el llegat del col·lecionista Agustí Massana (…), el FAD va organitzar en la seva pròpia seu –que inicialment ho va ser també de l’Escola Massana- uns cursos de diferents especialitats que van servir de base al programa d’estudis de la nova escola (Giralt-Miracle, 1987:237).

Evidentment la Dictadura de Primo de Ribera retardarà la posada en marxa de l’Escola, que publicarà el seu primer díptic a finals del 1928:

El Foment de les Arts Decoratives ha rebut del Patronat de la Fundació Massana la comanda d’organitzar i regir el curs inicial de l’Escola Massana adreçada a la conservació i millora dels oficis d’art d’importància assenyalada, que no entren, però, en el pla docent d’altres institucions semblants. El curs present tindrà com a base la classe de Dibuix d’elements naturals i llur estilització, de la qual seran tributaris els ensenyaments especials d’oficis, limitats durant aquest curs als següents: daurat i art del retaule; gravat i talla de vidre; repujat, cisellat i esmalt del metall; esmalt d’art; pintura decorativa.

El Foment de les Arts Decoratives vetllarà per obtenir la major eficàcia de l’Escola per tal de correspondre a la confiança del Patronat Massana. (Fons EM)

El 14 de gener del 1929 començaren les classes en la, aleshores, nova seu del FAD (al carrer Avinyó 30) sota la direcció d’un jove pintor i decorador sortit de l’Escola dels Bells Oficis i alumne predilecte de Francesc d’A. Galí: Jaume Busquets (1903-1968). És ell qui deixa escrit (Memòria presentada a la Junta del Patronat Escola Massana el 6 de desembre de 1931):

Serà la nostra actuació respectar la personalitat del deixeble i donar-li la màxima llibertat, és a dir, considerar l’alumne com un vertader artista. (…) El taller ha d’èsser considerat en l’escola com un laboratori, per bé que el professor quedi despullat de tota responsabilitat artística ve obligat a col·laborar amb l’alumne mitjançant l’aportació del màxim de coneixements tècnics i ve obligat així mateix a fer remarcar els avantatges i inconvenients que presenta el projecte i ha d’ésser també disposat a admetre qualsevol projecte, per erroni que li sembli, ja que d’aquesta manera poden ésser aconseguits resultats insospitats. (Fons EM)

Aquesta etapa fundacional està marcada per un pla d’estudis molt ben estructurat i per una idea dels oficis molt vinculada a la decoració: potser és significativa la visita de Jaume Busquets a Torres-García a París (recordem la seva desapareguda Escola de Decoració) ressenyada per L. Busquets (Busquets, 2012:35), així com la gran influència de Santiago Marco, eminent decorador que va evolucionar del Noucentisme, passant per l’Art Decó i amb una etapa final molt pròxima a l’esprit del GATCPAC (Giralt-Miracle, 1987:239).

En un article del diari ABC “Una fundación para el fomento de las artes decorativas” es descriuen les intencions pedagògiques de l’Escola:

Dentro de una orientación que nos parece excelente, en la Escuela Massana se considera el arte de una manera amplia, sin poner demasiada atención en la división artificiosa entre las artes puras y las artes aplicadas, y así, desde el principio, los alumnos acostumbran a considerar el arte como un todo orgánico y a mirar sus diversas técnicas, no como manisfestaciones aisladas y de distinta categoría, sino como partes integrantes y complementarias, en muchos casos, las unas de las otras, lo que permite desarrollar con toda libertad sus aptitudes. (Pujol, 1930 citat a Ribalta, 2004:27)

És interessant remarcar com la discussió entre arts nobles i arts aplicades s’intenta superar des de la Massana implicant-se en el moment històric (on havia una noció molt àmplia de les arts decoratives) i en la idea de la llibertat creativa lligada als tallers d’oficis, més que no pas als “ismes” i a les avantguardes.

L’any 1931 l’escola es trasllada a la Casa de l’Ardiaca buscant espais més amplis, donada l’afluència d’alumnat. Pedro Pujol pregunta al director respecte al número d’alumnes:

Cuarenta solamente, y aunque un Centro docente de esta índole no haya de tener centenares, pues ya será lo suficiente su actuación si cada año ha creado un grupo de obreros artistas, es lamentable que, como este año ha ocurrido, no hayan podido ser admitidos a la clase otros sesenta. (Pujol, 1930 citat a Ribalta, 2004:27)

És en aquest curs que s’adopta el nom d’Escola Massana Conservatori d’Oficis d’Art. La recepció de les primeres exposicions de fi de curs tenen àmplia repercussió a la premsa (La Vanguardia, La Publicitat, Arts i Bells Oficis) i provoquen debats intensos entre la fidelitat a la tradició i la llibertat creadora (Joan Sacs i Eugeni Busquets). També reben suport institucional del més alt nivell: el President Macià visità l’exposició del curs 1930-31 (Josep Mª de Sucre, en una carta a Torres-Garcia, ens informa que Santiago Marco, amb Folch i Torres, eren els asessors tècnics de Macià en els afers de Belles Arts (Garcia- Garcia-Sedas 1997:158).

El 9 de desembre del 1935 es continua la docència a l’Antic Hospital de la Santa Creu, i durant la guerra, sota l’aixopluc de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, un grup d’estudiants col·lectivitza l’Escola i es planteja col·laborar amb la nova situació tot mantenint una “certa” normalitat, i fent, entre d’altres accions, joguines pels infants del soldats (amb evident paral·lelisme amb la situació del FAD incautat pel Sindicat de Decoradors i de Bells Oficis de l’UGT, i dedicats a accions en benefici dels damnificats pel conflicte).

Soldevila lidera una etapa acadèmica caracteritzada per una atenció al desenvolupament tècnic dels oficis artístics i per una vida interna de l’escola molt discreta: eren temps complicats, amb clares dificultats econòmiques (tema recurrent al llarg de tota la vida de la institució), i amb quasi una única temàtica per sobreviure: l’Art Sacre (el mateix FAD al final dels anys 40 incorpora la nova secció de “Orientación Litúrgica” impulsada per Pilar Marco i Manuel Capdevila (Verrié, 2005:78), el qual crearà la secció de  joieria  de  la  Massana  al  1959).  En  aquesta  etapa  l’escola  es  diu  “Conservatorio Municipal de Artes Suntuarias Massana”. Es creen les especialitats de pintura, escultura i ceràmica, aquesta darrera gràcies a la incorporació de Josep Llorens Artigas a l’any 1942. Durant aquesta etapa també s’adeqüen nous espais per a aules i s’inicia l’anomenada manufactura: tallers on es realitzaven principalment encàrrecs per a l’Ajuntament (tot i les seves contradiccions, va ser un intent de relacionar la pedagogia amb el treball professional, mínimament remunerat) (Herranz, 2002:71-74).

L’expansió

Aquest és un període de gran expansió: l’escola arriba a tenir 3000 alumnes (en torns de matí, tarda i vespre), i les especialitats s’amplien amb els estampats tèxtils, tapissos i catifes, porcellana, argenteria, joieria, laca japonesa, i la incorporació dels dissenys als finals dels 50 i inicis dels 60: plàstica publicitària (que desprès pasaria a dir-se disseny gràfic), disseny industrial i disseny d’interiors.

El següent extret de la memòria del curs 1970-71 és significatiu del moment que viu l’Escola:

En este desenvolvimiento, en este dar cabida a diversas profesiones nuevas, todas ellas presididas por el común denominador de la concepción artística, la Escuela Massana no ha hecho otra cosa que equipararse al desarrollo y evolución seguido por las Escuelas que de tipo análogo existen en toda Europa (Bauhaus, Folkwang, Alphauser, Stuttgart, Hannover, Berlin, Novara, Pforzheim, etc.). Al crear unas nuevas secciones o disciplinas tales como las de Estampados, Joyería, Laca, Escultura, Procedimientos murales, Grafismo, Plástica Publicitária, Diseño de Interiores o decoración, Diseño Industrial, etc. la Escuela Massana solamente ha satisfecho unas canales pedagógicas en la que se puedan formar unos especialistas cuya necesidad social es incuestionable y que eran olvidadas por los demás centros oficiales. Con esta directriz actualizante de la Escuela, ésta no solo no ha cumplido sus principios fundacionales sino que ha logrado un prestigio de contemporaneidad y de avanzada (…). (Fons EM)

Aquest respecte als principis fundacionals i la seva “directriz actualizante” donen la mesura del canvi que els anys 60 han provocat en el debat entre arts aplicades, arts nobles i, ara, el disseny en totes les seves manifestacions. I també en la idea subjacent en la denominació “obreros artistas” que deia Busquets en el text anteriorment esmentat. Com ara sabem, les arts aplicades, l’artesania, comencen un camí de devallada, just en el moment que algunes d’elles s’incorporen al territori de les arts nobles (primer la ceràmica, després el tapis i l’art tèxtil, i finalment la joieria) i que el disseny industrial es fa seu el terreny de la funcionalitat i la quotidianitat. La setrillera del disenyador Rafael Marquina (Delta d’Or 1961, ADI-FAD), que va ser professor de l’Escola i un dels impulsors de la secció de Disseny Industrial, és per a mi paradoxal de la victòria del disseny sobre l’artesania, ja que el propi objecte té molt d’artesanal (Marquina, 1998:272).

El curs 1966-67 l’Escola passa a denominar-se Escuela Massana Centro Municipal Superior de Enseñanzas Artísticas, a partir del moment en què és reconeguda per l’Estat: títol oficial, pla especial d’estudis (BOE 31 mayo 1966). Tot i estar reconeguda, els seus alumnes havien de revalidar oficialment el seu títol amb un examen a l’Escola Llotja.

L’any 1974 es crea l’Aula Oberta, un espai lliure on l’alumnat pot desenvolupar la seva creativitat, espai que Victòria Combalia va descriure així:

Aquesta llibertat implica, no pas un programa, sinó uns suggeriments, no pas unes tècniques tradicionals, sinó una pluralitat de mitjans. Pintura, sí, però també: fusta, gomaescuma, “collage” objectes trobats, etc. Una formació, no obstant això, ha de ser complexa; tots coneixem la importància d’una reflexió teòrica en el seu moment o el canvi d’impressions amb un professional en la matèria. Per això hi ha previstes visites d’artistes i teòrics de l’art… Em plauria de cloure aquest petit comentari expressant un desig: tots voldríem veure en aquesta mostra quelcom que comença i que serà autènticament renovador. (Combalia, 1975)

Com a mostra del reconeixement de l’Escola en aquella època, és important l’article aparegut al número extraordinari de El Correo Catalan de 28 d’octubre del 1974, “La Escuela Massana su proyección europea y mundial” escrit per Jaume Asua (Asua, 1974).

Entre l’any 1976 i el 1979, en el context del díficil post-franquisme, el pintor Sr. Joaquim Sabater (1918-2012) dirigeix l’escola. Es tanca la manufactura, es constitueix la Fundació Pública Municipal Escola Massana (ja fa temps que no es convoquen els Premis Massana), i es comencen a fer els primers passos cap a una integració pedagògica entre les diferents seccions. Cal precisar que orgànicament l’escola estava dividida en la secció d’arts i oficis, la de disseny gràfic i la de disseny industrial i d’interiors. Aquesta etapa, difícil però germinal, conclou amb la incapacitat del claustre per elegir un nou director amb motiu de la jubilació del Sr. Sabater. D’acord amb el reglament de la Fundació, aquesta nomena per dos anys director a l’historiador Sr. Francesc Miralles (1945), el qual, amb dues votacions per part del claustre, es mantindrà al capdavant de l’escola fins a l’any 1989. Segurament aquesta darrera dècada serveix per definir la línia actual de l’escola, tot superant la forta crisi institucional que va portar Narcís Serra, aleshores alcalde de la ciutat, a dir: “En abril del 79 vine de bombero a la Massana a ver como se podía levantar esta escuela” (citat en Wirth, 1982:46).

Una escola interdisciplinar

Sota la direcció de Francesc Miralles s’unifiquen els estudis de l’Escola amb un únic pla d’estudis que es basa en uns primers cursos generalistes i interdisciplinars que donen pas a una especialització progressiva. Això es fa gràcies a l’estudi dels currículums d’escoles europees que permet dissenyar un nou pla d’estudis de l’Escola Massana de quatre anys i amb vocació de diplomatura universitària i model europeu. L’any 1983, a propòsit d’una exposició de la secció de Disseny Gràfic a l’Institut d’Estudis Illerdencs, Josep Miquel Garcia ens dóna una visió del panorama de la formació artística del moment:

Barcelona cuenta en la actualidad con tantos centros de educación artística como necesidades se plantee el futuro artista o artesano. Tiene la posibilidad de acceder a la Facultad de Bellas Artes y seguir una enseñanza definidamente artística, puede integrarse en la escuela de diseño Eina o Elisava. Todas ells son oficiales y al margen existen las clásicas academias privadas o talleres- estudios. La Escola Massana es, dentro de las escuelas oficiales, una de las más antiguas, y el tiempo le ha dado una especialidad en algunas técnicas llamadas de artes menores, pero al mismo tiempo que su carácter artesanal es reconocido había perdido la imagen de actualidad que toda escuela pretende; más aún cuando parecía que el diseño era propiedad de las otras escuelas citadas. Con esta exposición se rompe en cierta medida la imagen tradicional de la Massana haciendo pública una voluntad de incidencia profesional en el diseño, pero no a través de un voluntarismo, sino ejemplificadola en unos trabajos realizados por los alumnos en los que se intuye una pedagogía abierta y metodológica, y una dirección hacia la práctica con la que se encontrarán las promociones que salgan de la Escola. Habrá de quedar claro en el futuro que Escola Massana deja de ser sinónimo de oficios tradicionales, para convertirse en un reflejo de las necesidades de su entorno cultural y profesional. (Garcia, 1983:14)

Tot i proposar una visió reduccionista, aquest cita ens serveix per veure com els tres camins dels que parlava al capítol 3 estan clarament evidenciats. D’aquest text també se’n desprèn l’evolució i els perills de la reputació de l’Escola: de les arts menors a les belles arts i el disseny. Amb aquesta voluntat de “convertirse en reflejo de las necesidades del entorno” a l’any 1982 s’incorpora el taller dels procediments contemporanis de la imatge, així com el taller anomenat pla/volum (hereu de l’Aula Oberta), obrint-se als territoris de la tecnologia de la imatge i de la interdisciplinarietat com a territori, no fronterer, sinó comú. Igualment s’oferten els tallers d’oficis tradicionals com espais optatius per a totes les especialitats, generant-se una contaminació entre art, disseny i artesania que serà definitòria del tarannà de l’Escola.

L’Escola s’obre i interactua amb la societat d’una manera decidida, tal com explica Francesc Miralles:

Les escoles també han d’intentar donar respostes a la problemàtica que actualment suposa la inserció dels seus alumnes graduats en el món complex de la pràctica professional. L’Escola Massana, a més de l’esforç per l’adequació permanent dels programes pedagògics i d’altres propostes d’accions a mitjà termini, voldria contribuir a endegar accions d’estímul i promoció dels estudiants i dels postgraduats a través de publicacions, exposicions, beques i concursos. (Miralles,1986; citat a Ribalta, 2004:95)

Els 80 van ser una dècada molt singular tant socialment com política i cultural: malgrat una situació de crisi econòmica, la voluntat de dibuixar un futur diferent i la consecució de certes fites, va impregnar una bona part de l’acció institucional: la Massana no va ser aliena a aquesta voluntat. Es reprèn la seva internacionalització; s’obren contactes acadèmics que la porten a estar fortament vinculada a l’espai europeu universitari (sense ella mateixa ser-ho); acabada la manufactura, es creen noves vies de relació amb el món de l’empresa i de les institucions a través de concursos i col·laboracions; s’incorpora a la vida cultural de la ciutat tant amb accions exteriors com essent ella mateixa protogonista… Com a exemple d’aquesta nova vitalitat la sèrie d’exposicions d’artistes rellevants (Tàpies, Moisés Vilella, Leandre Cristófol, Josep Royo), la convocatòria de dos premis internacionals (joieria i esmalts) així com un premi nacional de disseny de mobiliari, i l’obtenció de la “Italia’s Cup” (1986) un trofeu internacional entre escoles de disseny de tot el món.

Finalment, l’any 1988, el propi FAD (que s’havia anat distanciant de la que havia estat la seva escola) li concedeix la Medalla, juntament amb el BCD i amb en Xavier Rubert de Ventós.

Entre els anys 1990 i 1993 el Sr. Lluís Doñate, escultor i dissenyador, dirigeix l’escola mantenint la dinàmica expansiva del centre, i consolidant el propi pla d’estudis, que és aprovat pel Departament d’Ensenyament el 1992. Al 1993 es dissol la Fundació Escola Massana i l’Escola s’integra a l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (I.M.E.B.). És aquest any i fins al 2000, que s’incorpora a la direcció l’equip coordinat pel Sr. Jesús-Àngel Prieto, teòric d’art i realitzador audiovisual. Aquesta és una etapa que s’inicia marcada per la possibilitat de la dissolució de l’escola (Playà, 1994:34). Però la comunitat escolar respon reafirmant la seva voluntat d’un model d’escola superior, tot i les dificultats que suposaran l’acceptació dels nous plans d’estudis (1998-99, Cicles Formatius de Grau Superior d’Arts Plàstiques i Disseny, Batxillerat Artístic) provocats per l’entrada en vigor de la LOGSE. Això comportarà, respecte al tema del nostre estudi, la desaparició de la ceràmica dins dels estudis reglats, ja que el Departament d’Ensenyament negarà a la Massana el cicle formatiu corresponent a aquesta especialitat. És així que es tanca, almenys provisionalment, l’etapa de la ceràmica a l’Escola Massana iniciada, com ja he comentat, al 1942 per Llorens Artigas.

Aquest és el recorregut d’aquests 69 anys de la Massana (1929-98), una escola hereva de la renovació que va suposar l’Escola dels Bells Oficis i absolutament impregnada pel que significava i aglutinava aleshores el FAD. Als anys 40 lidera el manteniment dels oficis (principalment l’esmalt i la pintura decorativa) lligats a l’art sacre i a les necessitats institucionals que la mantenien (l’Ajuntament). La qualitat tècnica i formal es perfecciona gràcies als encàrregs institucionals (els objectes que l’Ajuntament regalava fets per la Massana arriben a tot el món: el llistat que es conserva en el Fons-EM és molt il·lustratiu), facilitant-ne un reconeixement internacional però limitant-ne l’evolució creativa. Aquest va ser un factor exclusiu d’aquesta institució en front de les altres escoles, i amb un important impacte com a instància del seu reconeixement.