LA CAIXA CADA DIA MENYS A PROP

Fa uns anys l’eslògan de La Caixa era “cada dia més a prop”. Ara sembla que la proximitat física ja no és un valor per a la entitat. Al meu barri (Esquerra de l’Eixample entre Villarroel i Comte Urgell) ha tancat de cop tres oficines amb la qual cosa cal fer una excursió per arribar als seus serveis. Sembla que l’allunyament físic es vol compensar amb un “apropament psicològic” i un disseny friendly.

La Caixa ara ocupa a l’edifici Winterthur de la Plaça Francesc Macià un gran local en forma de cafeteria (?) batejada amb el nom de All in one que amaga al soterrani les seves prosaiques funcions. A la “cafeteria”, de disseny minimalista i elegant, al principi hi servien begudes i snacks. Com que la iniciativa ha estat un fracàs ara hi han posat prestatgeries amb llibres, sillons i plantes. Si necessites un gestor l’has de demanar i aquest acudeix amb un portàtil. Ara el missatge és “com a casa”.

Al soterrani, on es fan les operacions, hi ha tota mena de productes en exposició de manera que no saps ben bé si estàs en un banc o en una botiga. Els caixers —interiors i exteriors— ja no son de color groc llampant per atreure l’atenció sinó d’un discret acer inoxidable que els hi dona un aspecte high-tech. A la façana no hi ha res que t’ajudi a identificar que estàs davant d’un establiment bancari. Aquesta diabòlica estratègia, que es va repetint a totes les oficines noves, dificulta la identificació en general i l’accés als pensionistes de més edat o a les persones amb problemes de mobilitat perquè cal reconèixer que La Caixa “cada dia està mes lluny”. Al davant d’aquesta Flagship Store (botiga insígnia per dir-ho en llenguatge de màrqueting contemporani) hi ha una parada del Bus turístic els usuaris del qual se’n van a un altre banc o una altra cafeteria perquè no identifiques que All in One es un lloc on es treuen diners o es fa canvi.

Per acabar-ho d’adobar en aquestes “saletes d’estar-cafeteries”, en les que t’atenen servicials hostesses, de vegades no pots fer una consulta ni pagar l’IVA perquè no hi ha el personal bancari adient. Reconec que anar al banc no es precisament una experiència que a mi m’agradi, però convertir les agències en un espai domèstic tampoc hi ajuda. Per una banda La Caixa ens empeny a ser moderns, a comunicar-nos amb ella mitjançant internet i a no trepitjar l’oficina, però per l’altra, ens atrau amb eufemismes “de disseny”. Què dimonis volen?

Isabel Campi, 2020.