Amics de la Massana

PETITES HISTÒRIES - 02

Alguns records de Xema Vidal Molina de més de quaranta anys a l’Escola Massana

Història 02. El Primer Curs Bàsic Comú. Les Caixes.

 

A 1980 després que el director Joaquim Sabater, que havia substituït a Lluís Maria Güell al 1976, es jubilés, es va obrir un procés de votacions per elegir un nou director de l’Escola Massana. Havia arribat la democràcia i, per primera vegada, el claustre de professors podia proposar al nou director.

En els debats de l’elecció d’aquest nou director hi havien moltes altres coses implicades: manera d’entendre la pedagogia de l’art, contraposició entre arts i oficis i dissenys i, fins i tot, la por i qüestions polítiques.

El resultat va ser què l’Assemblea (o Claustre) de professors no va ser capaç d’escollir un director; hi va haver un empat tècnic amb algun vot més negatiu que positiu, campanya propiciada per algun sector sense candidat de l’Escola, a la única candidatura que hi havia, la del professor de Morfologia Josep Gumí.

Atesa aquesta situació, d’acord amb els estatuts de la Fundació Escola Massana, el Patronat de l’Ajuntament va nomenar com a director, provisional per un any, en Francesc Miralles, que havia estat professor de l’Escola i que, passat aquest any, es va presentar a l’elecció i va guanyar per unanimitat.

Això va representar un punt i a part en l’evolució de l’Escola Massana.

En Francesc Miralles va modernitzar l’escola i, entre altres coses, va acabar amb la partició que l’escola vivia entre Arts i Oficis i els Dissenys.

Una de les primeres coses que va fer va ser la creació d’un primer curs comú a tota l’escola, prenent com a model el curs de disseny bàsic comú de les especialitats de Disseny Industrial i d’Interiors, que funcionava des de feia uns quants anys, curs 1976-77, i tenint com a referencia teòrica el Curs Preliminar de l’Escola Bauhaus.

Per encàrrec d’en Francesc Miralles vaig tenir la sort i l’honor de ser un dels creadors d’aquest curs i el seu coordinador durant uns quants anys.

Per desenvolupar el curs bàsic comú de l’Escola Massana ens hi vàrem aplegar una colla de professors impressionant: Ignasi Aballí, Marisé Álvarez, Romà Arranz, Victoria Campillo, Tom Carr, Toni Casas, Xavier Ferrés, Òscar Font, Salvador Juanpere, Sílvia Puig, Guillermo Tejeda (Tex), Xema Vidal, Úrsula Viñolas i altres.

Coordinar aquell curs durant aquells anys no va ser una tasca fàcil, doncs la qualitat personal i professional del grup de professors feia que els debats i diàlegs de la coordinació fossin, al mateix temps, molt rics i, de vegades, amb contraposicions apassionants per les seves opinions i creences.

Aquest taller bàsic comú tenia una dedicació horària setmanal de 15 hores de les 25 de què constava el curs. Les altres 10 hores es dividien entre Teoria, Representació, Dibuix i Tecnologia.

A més els professors del taller disposàvem de 5 hores setmanals de reunió per fer la coordinació.

Aquestes reunions de coordinació van esdevenir veritables sessions creatives. Els professors reunits, amb papers, materials diversos, eines… i, si calia anant als tallers de l’Escola, ens dedicàvem a preparar nous exercicis.

A més de pensar-los, discutir-los, dialogar sobre ells, referenciar-los, en fèiem moltes proves, molts assajos, moltes variacions… la veritat és que aquelles sessions les recordo com estones molt divertides i enriquidores.

En aquell temps, la nostra acció pedagògica era força intuïtiva, encara que alguns de nosaltres havíem fet recerca en les comissions pedagògiques de Disseny Bàsic, però ara sé què en aquelles sessions estàvem fent el que és necessari per una bona pedagogia: els professors apreníem els uns dels altres i dels alumnes en la realització dels treballs i, precisament la nostra disposició a aprendre, era el que feia que els alumnes estiguessin sempre molt motivats. D’altra banda apreníem divertint-nos i això feia que l’aprenentatge dels alumnes fos molt més ric i profund.

Coordinar aquell grup de professors va ser un gran plaer i també una feina complexa i molt enriquidora.

 

Coordinació. Lluís Forteza, Xema Vidal, Marisé Álvarez, Xavi Ferrés i Yvonne Griley

Coordinació. Romà Arranz, Tom Carr i Victòria Campillo

En aquells anys, des de 1982 a 1986, vàrem realitzar moltíssims exercicis. N’hi havia alguns petits, més acadèmics, per a l’aprenentatge d’aspectes tècnics, de representació o conceptuals i també hi havia treballs grans, de síntesi, molt rics, amb objectius múltiples i amb una execució lligada a la realitat, on es posava en joc allò que havíem après en un període de diversos exercicis petits.

Experimentàvem i redactàvem els enunciats després dels diàlegs, els debats i els assajos en les reunions de coordinació.

L’enunciat, per a nosaltres era un document molt important, doncs constituïa una mena de contracte del professorat amb l’alumne i amb l’escola. En ell hi constava el títol i la descripció del que esperàvem de l’alumne en quan al treball, però també les referències teòriques, els aprenentatges que volíem aconseguir i les pautes sota les quals s’avaluaria el treball. A més, aquests enunciats, eren documents molt bells ja que els realitzàvem amb molta cura dissenyadors i artistes.

Com exemple, el curs 1984-85, vam desenvolupar un exercici que vam anomenar “Caixes, caixes”, i que sota la meva perspectiva, és un bon exemple de la feina que vam fer aquells anys.

Vàrem partir d’una idea em sembla que d’en Guillermo Tejeda (Tex), segur que modificada, enriquida, criticada, dialogada pels altres professors i professores del grup.

En primer lloc, tots plegats vam dibuixar una silueta del cos d’una persona mitjana. Per això vàrem anar dibuixant diverses siluetes, de persones del curs; més grans, més petites, més grosses, més primes… i, gràficament, vàrem dibuixar la mitjana, que vam inscriure en un rectangle.

Després vàrem dividir la alçada d’aquest rectangle en 8 trossos iguals, juntament amb el dibuix de la silueta de la persona.

Es va repartir una part d’aquell cos abstracte a cada alumne. Això vol dir que algú li va tocar el cap, a un altre la panxa, l’altre els peus… d’una forma aleatòria.

Seguint un disseny fixe, donat pels professors, cada alumne va construir una caixa de fusta que al centre tenia un envà dividint-la en dos. Davant i darrera.

Procés proposat a l’enunciat del treball. (Dibuix de Guillermo Tejeda)

Cada alumne va dissenyar el tros de cos que li havia tocat.

Recollint fustes, trossos de mobles, comprant-les, fent servir diversos tipus de fusta i diverses tècniques d’unió cada alumne va reproduir amb volum el tros de cos que li havia tocat.

Calia respectar amb molta cura els límits. Els llocs de contacte amb les altres parts adjacents calia que fossin exactes.

No es podia sobresortir gens per dalt ni per baix de la superfície plana de la caixa per assegurar l’apilament. Tampoc podia sobresortir res del límit virtual de la caixa tant pel davant com pel darrera.

La feina era absorbent. Sentir els cops de martell, els xerrics de les eines… i, a poc a poc, cadascú anava donant forma al tros de cos que li havia tocat.

Un cop acabada cada una d’aquestes caixes, apilant ordenadament vuit d’elles, generaven una figura humana. La sorpresa fou gran. Sentíem les expressions d’admiració dels alumnes i nosaltres mateixos estàvem impressionats. Ho havíem dissenyat i imaginat, però la realitat superava les nostres expectatives.

Les possibilitats de crear figures diferents eren immenses. El joc de canviar els peus, canviar la panxa o el sexe va ser molt divertit.

Vàrem fer una exposició a la Sala Busquets i la sala d’actes de l’Escola. Espectacular!

Semblava mentida que els estudiants que feia pocs mesos que havien començat a la Massana fossin capaços d’haver realitzat una obra tan potent.

Un veritable treball en equip que va donar com a resultat una obra holística, el conjunt era molt més gran que la suma de les parts.

Després, convidats per l’Escola d’Art de Vic vàrem exposar les figures al temple Romà de Vic. El marc de la sala cúbica del temple feia que les figures agafessin una força encara més gran.

Els resultats d’aquest treball van constituir el tema del calendari de l’Escola Massana de l’any 1986.

Conjunt de figures. Foto Jordi Sarrà

Opinions d’alguns dels protagonistes de l’aventura:

Guillermo Tejeda (tex)

La máquina del tiempo. A J.M. Vidal: un recuerdo de otro tiempo 10/06/2000

Artista i dissenyador. Professor de Primer Bàsic Comú.

“Mis amigos de la escuela Massana que antes estaban en diseño industrial y de interiores se habían posicionado en el primer año común para toda la escuela, lo que significaba coordinar a seis primeros grupos de alumnos que luego escogerían entre pintura, escultura, artes y oficios, diseño de joyas, diseño industrial y de interiores o diseño gráfico.

Tuvieron la gentileza de abrirme nuevamente las puertas, y así empecé a dar clases de

diseño básico, o de taller, como se llamase aquello. Aunque me dediqué a pelear con ellos casi todo el tiempo -académicamente, en todo caso, dentro de un marco de amistad y respeto mutuo- debo confesar que fue ese uno de los períodos más productivos de mi vida en lo que se refiere a la enseñanza. “

“Nuestros choques tenían dos orígenes. Algunos de los profesores eran para mí un poco comunitaristas, excesivamente colegiales o alineados en según qué cosas. Por otra parte, su visión tendía a veces a alejarse de los usos para mí sagrados de la forma y del color, de la academia en el mejor sentido de la palabra. Debo confesar que pese a todo adquirí de esa

experiencia ciertos hábitos de los que no he podido desprenderme en toda la

vida, y a los que ya me he referido.”

“Estos criterios pedagógicos llevados a la enseñanza del diseño provocaban interesantes resultados. Por ejemplo, cuando se nos entregaba un curso a un equipo de dos profesores, yo quería saber cuál de los dos era el titular y quién el ayudante. A ver, ¿quién manda aquí? Nadie me contestaba, a lo máximo me miraban sonrientes. Nos teníamos que poner de acuerdo, no por la vía jerárquica, sino encontrando zonas de colaboración y situándose cada cual en el terreno de sus competencias.”

“Recuerdo como nacieron en aquella época algunos de los mejores ejercicios de diseño básico en que he sido capaz de participar: colecciones de objetos, trabajos con el cuerpo, ocupaciones del espacio real, recolección de documentos del álbum de familia, y tantos otros.”

Fragment Cara (Foto Jordi Sarrà)

Nona Umbert

Artista i dissenyadora. Alumna de Primer Curs Bàsic Comú.

El punt de vista dels alumnes. Un nou treball. 1985.

 

 “Miro al meu voltant, és increïble com cadascú interpreta d’una manera diferent la mateixa part del cos. Ja es comencen a veure coses boniques, uns amb fusta nova, altres amb trossos trobats, hi ha qui només utilitza petits retalls de fusta enganxats un damunt de l’altre.

Retorno al meu treball. Penso l’ordre més lògic per clavar les fustes. No és tan fàcil com jo em pensava, en ésser totes les formes tan diferents, tot em balla. Una altra és massa dura.

Veig que no sóc l’única amb problemes; ja estem tots suats…

Encara continuen els canvis de trossos de fusta de company a company.

De mica en mica anem acabant.

Tots, quan fèiem la part del cos que ens corresponia cadascun, ja sabíem que era per muntar-les una damunt de l’altra, però penso que cap de nosaltres no s’imaginava la força que tindrien un cop fossin un sol cos.

Passar del teu petit món parcial d’un octau de cos, de dies de cercar, rumiar i muntar la teva part, a veure cossos un al costat de l’altre formats de parts molt diferents, per la seva concepció i realització i tan diferents pel davant com pel darrera, però alhora tant unides formant un sol tot, i que al mateix temps es pot tornar a desfer I convertir-los en centenars de cossos diferents…”

Fragment. Un pit. (Foto Jordi Sarrà)

Romà Arranz

Historiador i teòric de l’art. Professor de Teoria.

El punt de vista del teòric. La reconstrucció del cos. 1985.

 

“Fer un tros del propi cos i que amb altres generin un petit exèrcit de soldats de fusta és contribuir també a augmentar les legions de figures estàtiques que formen part de la nostra cultura icònica. Ara junt amb l’etern somriure de La Gioconda impertèrrita des de fa segles, amb un Velázquez que mai acabarà de pintar aquell quadre que està fent a les Menines, amb les icones bizantines, les imatges antropomòrfiques de les cultures arcaiques, els ulls ametllats egipcis… tot fent un exèrcit de formes, com aquest que aquí es mostra i que, particularment un per un i en l’acumulació, fan possible evidenciar que el cos és quelcom important, tan important com que és l’únic patrimoni de la humanitat.”

Fragment. Sexe. (Foto Jordi Sarrà)

Salvador Juanpere

Escultor i Professor de l’Escola al curs

El punt de vista de l’escultor. L’escultura, caixa o faixa.1985.

 

 “El treball de les caixes, que ara presentem, és una solapa clara entre dos termes o entre tres o més.

És escultura en tant que utilitza el volum com a eina de representació, és relleu en la mida que demana una visió perspectiva frontal I és pintura des del punt de vista del color i del collage.

I no és escultura, perquè no permet la multiplicitat de punts de vista (no podem veure la part de darrere del davant ni la part del davant del darrere, ni una visió lateral) i no és relleu ni pintura perquè proposa una lectura anterior y posterior

Com ho definiríem? Senzillament un gran gaudiment, perquè aquesta heterodòxia conceptual ha permès a l’exercici donar-se fins els límits exclusius que cadascú li ha volgut o pogut donar.”

Fragment. Un cap. (Foto Jordi Sarrà)

Xema Vidal

Dissenyador. Coordinador i professor de Primer curs comú.

El punt de vista pedagògic. L’aprenentatge com a canvi. 1985.

 

“Tenim al davant un conjunt de ninots. Reproduccions de cossos humans fets de fusta, a trossos i ficats dins d’una caixa.

Fan bonic oi?

L’alumne, carregat amb el seu petit bagatge s’ha enfrontat confiadament a la proposta que els seus professors li han fet, i tot construint el tros de ninot de fusta que li ha tocat, posa en pràctica, o sigui aprèn, a treballar amb fusta, a modular una forma, a tractar les proporcions, a treballar en equip, etc.

El que és més important, però, és que tot això no ho ha après amb angoixa, sinó amb l’excitació i la il·lusió de fer una cosa acabada i que al mateix temps es complementarà amb les que fan els companys; i que, en la seva exposició, prendrà una de les mil formes definitives possibles.”

Conjunt de figures. (Foto Jordi Sarrà)